dilluns, 6 d’abril del 2015

Surt del mig, salaude!

Ja vaig escriure una vegada que el món es divideix en dos tipus de persones: les que pugen les escales mecàniques per la dreta i les que ho fan per l'esquerra. Hi ha gent que es creu el centre del món i se'ls en fot tota la resta de mortals. I així ens va!

Aquests dies hem fet una escapada familiar cap a La Camargue, al sud de França, entre els departaments de Boques del Roine i el Gard i per la Provença. Instal·lats en un càmping de Les Saintes Maries de la Mer, vam aprofitar per passejar entre flamencs, jugar a la platja o fer algunes petites visites culturals al castell de Tarascon, l'amfiteatre d'Arles o als pobles turístics de Les Baux i Saint Rémy de Provence. A tot arreu molt bon temps, això sí amb una mica de vent, que és el que es porta per aquestes terres i força mosquits a les zones de maresme.

La coincidència amb la Setmana Santa és especialment sonada per aquestes contrades. Es conten per milers els visitants autòctons, o sigui francesos, però també italians, que ho tenen ven a prop, i fins i tot alemanys, que estan per tot arreu. Els pobles es preparen per a l'arribada de les hordes de turistes assedegades d'estímuls. I França en sap un munt de fer atractiva qualsevol cosa. No és perquè sí que són el primer país en recepció de turistes de tot el món! I no només per sol i platja com ens passa a nosaltres. Però és cert que d'un petit poblet, adornat amb boniques flors ja en diuen "viles florides" i que de qualsevol petita festa en fan un esdeveniment gran. I a més a tots llocs trobes centres d'informació que t'abasteixen d'ofertes diverses que excedeixen l'àmbit estrictament local per anar més enllà a nivell regional. Una tasca de promoció turística a anys llum del que et trobes pel nostre país on sembla que cadascú vagi pel seu compte.

Les Saintes Maries de la Mer no s'escapa d'aquesta oferta i menys a l'entrada de la primavera. Un dels esdeveniments que concentra més gent al seu voltant, igual que passa amb la propera ciutat d'Arles, és el que relaciona els cavalls de la regió, els preciosos cavalls blancs de la Camarga, amb el maneig del braus. Ahir, havien anunciat que un grup de cavalls amb els seus corresponents genets, s'entén, portarien des dels camps uns quants braus fins a la plaça, creuant al galop els carrers del poble. S'atura el tràfic, la policia local se situa estratègicament, i els centenars de turistes fem la nostra espera per veure passar el grup per davant nostre tot just uns cinc segons i poder fer un parell de fotografies. Els cavalls envolten en grup els braus i cavalquen tots ensemble de manera que no és perillós. De fet no hi ha ni tanques que separin la gent. Però tothom és prudent i respectuós amb el pas dels animals i els genets. Tothom? Bé, no. Sempre hi ha algú que ha de decidir que és més xulo que els altres, i aquest cop va ser xula. A la fotografia que et mostro la xula en qüestió està situada a la dreta. La individua estava prenent un cafè a l'altre costat del carrer, quan va sentir que ja s'acostaven els cavalls, es va aixecar i es va plantar al mig del carrer per fer la millor foto, i va acabar creuant fins al meu costat. Fetes les fotos va tornar a l'altra costat a seguir prenent el cafè, sota una pluja d'improperis. En aquesta estona la individua ens va dificultar a tots els que estàvem en aquest costat de tenir una visió adequada per poder fer cap bona fotografia (aquesta no és meva). A banda, va posar en perill la seva pròpia seguretat -se me'n fot-, la del grup que venia cavalcant, a més de la dels turistes -amb desenes de nens petits- que esperàvem el moment. 

Encara sort que no li va donar per fer-se una selfie! Només hagués faltat que cavalls i braus l'haguessin envestit i trepitjat i ens haguéssim quedat tots esquitxats de sang i trossets de greix i cervell!

22 comentaris:

  1. De vegades cal pendre paciència i mirar de no emprenyar-s'hi massa, perquè no en treiem res de bo, i poder posar-la en evidència del seu procedir, sempre des de la calma que té més efecte. Ja sé que no és fàcil....
    La individua, només volia la "foto". Segur que es perd tantes coses...la pobra!
    Espero que hagis disfrutat l'escapada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquesta ha estat l'anècdota divertida de les vacances, no m'he fet mala sang, només que em feia gràcia compartir-ho. Tinc previst, si els astres m'ho permeten, fer un post més alegre amb algunes fotos de l'escapada. Fins aviat!

      Elimina
  2. Hehehe.. és que hi ha gent que per fer una bona foto ma - ta!! i més si és un selfie!! No veus que han d'aprofitar el pal que els van regalar en Nadal? Moltes vegades, com diu fanal blau, per fer una bona foto ens perdem el moment d'observar bé... i molestem als altres també, clar! Només podem fer una cosa per no perdre els nervis, i és pensar que no és personal, que simplement la gent és egoïsta, i va a la seva, "per mi, pels meus companys, i per mi primer!"... i posar-se enmig de la seva foto per fastidiar-li també! Jo una vegada a una disco, estava avorrida i em vaig dedicar a sortir en totes les fotos que els altres desconeguts es feien... m'ho vaig passar molt bé i vaig conèixer a molta gent!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Caram, quina manera més estranya de lligar a la disco! Encara sort que et va servir per conèixer gent i espero que fos de bon rollo!

      Amb el tema de les fotografies és cert que ens perdem el moment. A mi m'agrada fer fotos en situacions calmades, gens estressants, però de vegades et toca en altres moments i és una llàstima. Porto ja uns quants anys perdent-me festivals dels meus fills o ballades festives perquè "he de fer" el reportatge fotogràfic corresponent!

      Elimina
    2. Per cert, crec que la meva imatge al Japó deu ser força popular. Durant uns anys agafava cada dia el tren al Passeig de Gràcia de Barcelona, passava per per davant dels milers de flashos dels turistes afamats de Gaudí. De vegades pensava que quan, tornats al Japó, passessin les fotos als amics algú diria: "Ostres, què hi fa l'Ignasi davant la casa Batlló?"

      Elimina
  3. Ai, perdona eh, però és sentir Camarga i cavalls, i el cap m'ha marxat cap a altres bandes...

    Sobre turisme local en podríem parlar, sí que és cert que aquí no en sabem gaire de promocionar les nostres festes o virtuts, però també és cert que després, quan una festa transcendeix fronteres i es massifica, també ens en queixem. S'ha de trobar un punt mig, saber lluir la nostra terra, atreure turisme de qualitat, i sense que la nostra gent pensi que més que una tradició, s'ha tornat un espectacle per guiris. A veure qui és el guapo que ho aconsegueix.

    I sobre gent que tenen l'ego més gran que totes les coses encara en podríem parlar més, però no val ni la pena. Si la van escridassar ja va tenir prou càstic. La propera vegada ho tornarà a fer, i cap problema. Si li és igual tot, suposo que també li serà igual que li cridin quatre improperis, no devia ser la primera vegada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, ja he llegit com han estat les teves no-vacances. Noi, què vols que et digui. El temps passa i aquesta setmana santa no tornarà... He après a no desaprofitar aquestes ocasions.

      Pel que fa al turisme és cert el que dius, jo mateix ho critico en altres apunts i de fet, la massificació a la Camarga va ser el que més em va desagradar. Aristòtil parlava, en la línia del que tu dius, del "just mig: saber quant és suficient".

      Elimina
  4. M'alegro que hagis aprofitat les mini-vacances de setmana santa per fer una cosa tan sana com ara llençar improperis a algun imbècil.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Entre altres coses que es poden fer, aquest és un exercici reconfortant, especialment en aquests dies de pasqua... ;-p

      Elimina
  5. De selfies no en vull sentir a parlar en anys... Jo per aquestes dates era a Viena, passejant pels vols de la catedral, que estan plens de carruatges de cavalls (típic turístic, com a molts llocs). Un pare, alemany, amb les seves dues criatures que no alçaven mig pam de terra, va tenir aturar a un cotxer, els seus cavalls i els seus clientes ben be cinc minuts per fer-se el maleït sefie i que quedés bé, es clar. Amb això també va tenir aturats als vianants que volíem traspassar el carre i accedir a la Catedral.
    Impresentables n'hi ha a tot arreu i de totes nacionalitats, ho tinc clar

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens tota la raó... la nacionalitat no importa. De fet, la meva impresentable turista era autòctona, o sigui francesa. És el que jo dic al meu escrit sobre les escales mecàniques: els que no deixen passar als que volen anar més ràpid, els que col·lapsen els passadisos dels avions i no et deixen agafar la bossa, els que circulen pel carril del mig de l'autopista quan el de la dreta està lliure...

      Elimina
  6. Hi ha gent que va a la seva bola i no els preocupa destorbar, molestar, fer nosa, importunar, empipar, emprenyar, enfadar, enutjar, fastiguejar, incomodar, irritar o mortificar als demés. Ells són el centre del món, i només és preocupen per ells. Ara em recordo d'un poema molt divertit de Pere Quart, "Ja és hora que se sàpiga".

    ResponElimina
    Respostes
    1. 'Tots sereu els meus supervivents' molt bo! Desconeixia els versos, els he buscat pel google i els he trobat al teu blog! Gràcies per l'aportació!

      Elimina
  7. Jo prefereixo fugir dels llocs on hi ha molta gent. I sé que això fa que em perdi algunes coses... Aquesta Setmana Santa he voltat els dies de No festa, de dilluns a dijous. La resta, a voltar vora casa. Clar que, per a alguns, aquesta és la fugida. Per comentar la Camargue, espero el proper escrit!!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja saps que jo també però aquest cop ens ha sortit així. Ens hem recordat molt d'un altre cop que hi vam ser fa gairebé 20 anys! El bitó segueix allà!

      Elimina
  8. Bé, aquestes anècdotes també fan la salsa de les vacances... Ara, aquesta senyora no volia viure, volia veure/ensenyar-la (la foto), un exemple extrem del que no ens ha de passar (als festivals infantils, per exemple, com tu també dius). M'ha fet molta gràcia això del Japó, quan hi vagis ens ho confirmes! :D

    ResponElimina
    Respostes
    1. Feia com l'Ada, ficava el cap davant totes les càmares que em dificultaven arribar a l'estació. Dec haver sortit en un munt!

      Elimina
  9. Jo vaig anar tres dies a Àger i ens va fer un temps fantàstic i vaig gaudir molt veient els parapens volar sobre la vall...
    Una vegada vaig veure que torejaven els braus a la platja, a la Camarga i jo que no en sóc partidària, vaig trobar que era un espectacle força artístic, perquè ni els picaven ni els mataven, només el trorero, davant del toro...
    Que tinguis un bon cap de setmana.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Benvinguda de nou Roser, espero que en plena forma ja. Salut!

      Elimina

Si vols compartir el que penses...

Fotografia de capçada: Guineu (Vulpes vulpes). Vall de Cardós (Pallars Sobirà). Autor: Ignasi Oliveras