Evidències poc evidents

Impression, soleil levant (Claude Monet)

Un dia fred d'hivern de fa una colla d'anys, la primera albada em va trobar creuant el pont del tren d'Hospitalet camí del barri de Pubilla Cases, on donava classes de ciències. Al mig del pont vaig mirar a l'horitzó i vaig veure com naixia el dia amb un sol ben rodó i vermell. Il·lús o il·lusionat em vaig aturar per rebre aquelles primeres glopades de calor. I vaig caure del cavall! En aquell moment se'm va fer present aquella evidència racional de ser un insignificant -per petit- ésser viu, de peu a la superfície d'un planeta d'aigua i roca que estava intentant escalfar-se amb la calor que arribava d'un estel de mitjana edat, a l'entorn del que girava a 150.000 milions de quilòmetres de distància. Tants anys estudiant-ho i explicant-ho i aquell dia en vaig prendre consciència vital! 

Riera de Gualba, de camí a l'escola

Aquest migdia he acompanyat els meus fills a l'escola després de dinar. Avui, un dia ventós, estava especialment bonic el camí de la riera, on els plataners van desprenent-se de les fulles un cop que aquestes han acabat la seva missió de captar energia i produir aliment. Una ventada que em convida a pensar en l'arribada imminent de la tardor, tot i que la calor de les darreres hores s'esforci a desmentir-ho. Un dels jocs que repetim en aquesta època, tot caminant ràpidament cap a l'escola, és intentar agafar les fulles abans que no arribin a terra. De sobte, l'Aran entra en els meus pensaments i em diu: "M'agrada veure com cauen les fulles dels arbres". Ho entenc perquè és el mateix que em passa a mi. Però la seva reflexió va més enllà. "Saps que aquestes fulles que cauen és el primer cop que toquen terra? S'han passat tota la seva vida dalt dels arbres, ben lluny del sòl i ara hi arriben per primera vegada". És una evidència, però em sembla que mai no n'havia estat conscient. I ell m'ho ha fet veure.

És aquest pas de la raó a la percepció el que em manté sorprès de la quantitat de vegades que aconseguim entendre vitalment allò que el coneixement ens descriu en el pla teòric. Són aquests petits fets, encara que no tan petits pel que amaguen, els que fan que de cop incorporem de manera integral la vida en majúscula en la nostra, més minúscula. Són aquests moments de presa de consciència pels que val la pena viure aprenent del que ens envolta. O així ho visc jo.