dissabte, 13 de juliol del 2019

I l'autocrítica?

En realitat no acostumem a vestir així a classe...
Fa un parell d'anys vaig conèixer la Vero. Ella, professora de dibuix, necessitava algú que compartís classe a primer d'ESO, fent un reforç ja que eren massa nens per treure'n un bon rendiment. La cap d'estudis em va preguntar "A tu què tal se't dona el dibuix tècnic?" i jo, "Dona, l'últim que recordo és de segon de BUP". "Perfecte!" I així és com vaig anar a parar a les classes de la Vero. Mentre ella explicava la teoria, amb aquella veu suau però sense esquerdes, seixanta ulls clavats en les seves mans, jo aprenia ràpidament. Després ens repartíem la classe i jo podia ajudar els nens i nenes a agafar bé l'esquadra i el cartabó o a utilitzar el compàs per copiar figures. Van ser moltes les coses que vaig entre aprendre i recordar aquell any. Però la classe magistral va arribar fora de l'aula...

Al passadís de l'institut, una adolescent de quart s'acostava brandant cops i puntades aquí i allà, xisclant i insultant. La Vero la va esperar i, sense aixecar el to de veu, la va aturar i va deixar que la noia expliqués el motiu de la seva ràbia mentre l'escoltava. Jo em mantenia a una discreta distància. Aquest cop era contra el professor, però podria haver estat contra un company, l'assignatura, el bocata de l'esmorzar o la seva mare. El món contra ella! Després de buidar el pap l'escuma va anar baixant. En aquell moment, la Vero se la va quedar mirant i li va demanar: "I l'autocrítica?" La noia se la va mirar amb els ulls ben oberts i la meva amiga va explicar-li que necessitava mirar-se endins i veure quina part de responsabilitat havia tingut ella en la situació que l'havia enervat. 

L'autocrítica és un bé preuat per escàs. Tan escàs que ens sorprèn quan, en l'àmbit públic, un presentador corregeix una informació que havia donat errònia, un partit polític assumeix els seus mal resultats, o un jugador de futbol, el seu equip, l'entrenador o el president del club entonen el mea culpa davant d'un fracàs esportiu. Tampoc és molt freqüent l'autocrítica en les relacions humanes: entre amics i coneguts (ho sento), entre pares i fills (m'he equivocat), entre parelles (em sap greu)... 

Es clar que hi ha els talibans de l'autocrítica, aquells que de tan perfeccionistes descobreixen la imperfecció en tot el que fan: al seu treball, en les seves paraules, en aquell petó... Els dol la crítica però l'accepten, i encara l'incrementen amb la seva autocrítica. Menjaolles, no paren de donar-hi voltes i autoflagel·lar-se fins a l'extenuació mental poc saludable. Això sí, la majoria tenen la capacitat de sol·licitar el perdó per les seves suposades limitacions, una petició i un perdó que no sempre els és absolutori i que pot acabar amb noves i esgotadores elucubracions. El hàmster girant dins la roda sense aturar-se...

I després estan les supèrbies, aquelles persones que, malgrat s'omplen la boca d'autocrítica són incapaces d'integrar-la mínimament en la seva pràctica quotidiana. O això aparenten. Estan tan pagades de si mateixes que no admeten que es puguin equivocar o són massa prepotents per expressar-ho i rectificar els errors. Potser mai no van tenir una mestra de dibuix que les aturés al passadís i les ensenyés el valor de la pròpia responsabilitat en aquelles mancances que són més fàcils atribuir als altres. O potser sí la van tenir, però aquell dia van ser massa orgulloses per pensar que allò anava amb elles.

Després d'un any sense veure'ns, ahir vaig fer una cervesa amb la Vero. Aquest curs, com a tutor de batxillerat, he practicat la seva mestria amb resultats sempre sorprenents per satisfactoris. Quan els alumnes em qüestionen un professor, l'excés de treballs o la setmana d'exàmens, els escolto amb atenció, prenc nota de les seves queixes i, recordant aquella classe de passadís, només els faig una pregunta: "I l'autocrítica?

Gràcies, Vero!




6 comentaris:

  1. bon aprenentatge! és sa i bo l'autocritica encara que hi ha gent que tendim a fer-ne un gra massa i altres un massa poc

    ResponElimina
    Respostes
    1. És cert això que comentes, jo ho he expressat entre talibans i superbis... de fet, té a veure amb el post anterior que vaig escriure sobre "viure en binari"... com costa trobar el just punt mig d'Aristòtil! Merci, Elfree!

      Elimina
  2. Costa de trobar autocrítica i també el punt just que seria bo per a tots, però sense aquest començament que ensenyeu tu i la Vero, aquest "posar-s'hi" no hi hauria res a fer. Gràcies doncs per posar un granet de sorra en el gran forat de l'autocrítica inexistent...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Carme, quant temps! És el que li deia a l'Elfree sobre aquest just punt mig... Jo, a l'igual que feia a les classes de dibuix, em limito a imitar-la en allò que he après d'ella, poc mèrit tinc més que fer d'ona expansiva del seu ensenyament! Merci per passar-t'hi!

      Elimina
  3. Ostres, més avaluació? Ara et llegeixo tot el que tenia pendent seguit i em trobo amb tot els capítols de la sèrie!
    Això de l'autocrítica però és un matís a part. I molt interessant, per cert!
    Un bon exercici per ajudar a la resolució de conflictes i per a calmar les feres quan s'esveren (o ens esverem, que a mi també em passa) i tornar a la posició de calma. Uff, que en som de complicats! Jo també practico això d'ensenyar a fer autocrítica amb els meus alumnes, al seu nivell clar, que són més petits, però funciona molt bé.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs jo de vegades em quedava amb la idea d'escoltar i intentar empatitzar tant amb els altres (en aquest cas alumnes) que oblidava l'autocrítica necessària. No per mi, que me'n faig i molta, sinó pels altres.

      Elimina

Si vols compartir el que penses...

Fotografia de capçada: Guineu (Vulpes vulpes). Vall de Cardós (Pallars Sobirà). Autor: Ignasi Oliveras