Temps era temps

A mi, com suposo que a tothom, m'afecta molt el confinament actual. Diria que estic vivint grans pèrdues alhora que petits guanys, però potser el temps capgirarà la meva percepció. Però no és de les penes i les alegries de què vull parlar, sinó del temps, tot i que ja ho he fet sovint en aquest blog.

Diu el filòsof Joaquim Sempere a Mejor con menos (2009) que l'invent del rellotge va ser clau per l'entrada a la societat moderna alhora que l'acompanyava. I que va marcar el canvi entre la societat dels ritmes lents i la de la velocitat. Jo afegiria que la tecnologia actual també ha introduït un canvi en els ritmes, progressiu i alhora accelerat, passant de la velocitat de creuer a la immediatesa. Si el primer va tenir lloc als campanars de les esglésies i més tard, durant la segona meitat del segle XIX, amb la popularització del rellotge de butxaca, el segon no té gaire més de dues dècades. Avui no escrivim cartes, sinó missatges que es reben gairebé de forma instantània; ja no viatgem, sinó que ens traslladem; no mirem una pel·lícula sinó que papallonegem entre sèries. No goso posar més exemples, però segur que també en coneixes en altres àmbits, potser en el cultural, el social o en qualsevol altre.

Go on, Greta!

Arriba un moment que el tema ja cansa. Enmig de la Cimera del Clima COP25 que té lloc aquests dies a Madrid, cada any passa el mateix: diaris, telenotícies, programes i tertúlies dediquen els seus minuts de rigor, com si ho decretés alguna junta electoral, a parlar del clima. Ara l'han batejat com a "emergència climàtica"... Es veu que calia donar-li un altre nom perquè amb canvi climàtic o canvi global no n'hi havia prou. Com si en posar emergència la cosa prengués una dimensió gaire diferent de la que tenia abans. 

No pensava escriure res però al final tinc la necessitat d'expressar-me. Per vàries raons: la primera, perquè el tema està de moda només uns dies; la segona, pels totòlegs que en saben de tot i no en saben de res; la tercera, perquè alguns d'aquests ara han descobert la sopa d'all i l'han de pregonar com si fossin predicadors quan no els propis creadors; i la quarta, perquè davant la falta d'intel·ligència per parlar del canvi climàtic amb una mirada realista i propositiva es prefereix desviar l'atenció ridiculitzant la figura de Greta Thunberg, el que em sembla una perversió maldestra.

Somriu i ja estàs preparat!

Aquest darrer any escolar el vam començar a l'institut amb un curs sobre la gestió de les emocions. Teòricament anava encaminat a saber treballar amb les emocions dels alumnes, reconèixer-les, interpretar-les i ajudar a expressar-les. Crec que, preveient que els docents tindríem la nostra dosi d'ansietat, depressió i estrès, el treball sobre les emocions es va combinar amb la pràctica del mindfulness o atenció plena, una pràctica d'origen budista, associada a la meditació, que intenta focalitzar l'atenció en les emocions i les sensacions del present, sense fer-ne un judici. Dirigit magistralment per la Leire, vam compartir unes tardes d'intimitat entre companys. En guardo un molt bon record. 

I l'autocrítica?

En realitat no acostumem a vestir així a classe...

Fa un parell d'anys vaig conèixer la Vero. Ella, professora de dibuix, necessitava algú que compartís classe a primer d'ESO, fent un reforç ja que eren massa nens per treure'n un bon rendiment. La cap d'estudis em va preguntar "A tu què tal se't dona el dibuix tècnic?" i jo, "Dona, l'últim que recordo és de segon de BUP". "Perfecte!" I així és com vaig anar a parar a les classes de la Vero. Mentre ella explicava la teoria, amb aquella veu suau però sense esquerdes, seixanta ulls clavats en les seves mans, jo aprenia ràpidament. Després ens repartíem la classe i jo podia ajudar els nens i nenes a agafar bé l'esquadra i el cartabó o a utilitzar el compàs per copiar figures. Van ser moltes les coses que vaig entre aprendre i recordar aquell any. Però la classe magistral va arribar fora de l'aula...

Viure en binari

Entre el 0 i l'1 hi ha un abisme. El 0 és la nul·litat, el no-res, l'absència de tot, la no existència. L'1 ho és tot, l'ésser, la plenitud, la presència. Quan els utilitzem prenem partit i la nostra visió del món en depèn. I ho fem en aquelles coses que són unitats discretes: tinc un cotxe, 1, o no en tinc, 0; tinc un fill o no; me'n vaig de viatge o no. Està clar que no puc tenir un tros de cotxe, de fill o de viatge. O en tenim o no. Però què passa amb aquells aspectes de la nostra vida que són realitats contínues? 

"Escrivint..."

"Escrivint..." és tot el que anhelava veure a la petita pantalla. Saber que havia llegit el missatge i li responia. El silenci de l'espera l'angoixava, l'ofegava. S'havien demostrat que s'importaven, havien intimat, se sabia estimada, però les petites ratlles no passaven al blau. Recordava els vespres gens llunyans, on els polzes corrien lleugers cercant lletres, creant mots. Les paraules, mai pronunciades, fluïen fresques sobre el teclat i la sintonia de pensaments, experiències i sentiments viscuts la sorprenia a cada volta. Una ànima bessona, creia. I alhora s'havia sentit tan afalagada, tanta atenció rebuda... Paraules boniques i oportunes, reconfortants o còmplices, secrets exclamats a veus, silencis premuts en punts suspensius...

Fora de joc, qüestió d'anacronismes

El fora de joc és aquesta norma del futbol que sanciona el jugador o jugadora d'un equip quan, amb alguna excepció, en el moment que li passen la pilota no té cap oponent en el camí entre ell i el porter rival. 

Formalment, es podria dir que el fora de joc és un anacronisme, perquè en realitat és com trobar-se en un temps i en un espai que no toca: el jugador infractor no ho seria si estigués algun metre enrere -de vegades uns pocs centímetres- o si el temps avancés o retrocedís lleugerament, potser només unes dècimes. Senzillament, el jugador o jugadora eren esdeveniments anacrònics que no estaven al lloc adequat al moment escaient. Anacronisme, una paraula d'origen grec (contra (el) temps) i que en argot arqueològic és substituïda per l'acrònim anglès oopart (out of place artifact o artefacte fora de lloc). Temps i espai.

Onze quilòmetres entre la depressió i l'esperança

La Júlia duia una gran depressió al damunt, la cara trista i uns ulls on s'hi albirava una petita espurna d'esperança. Se'm va fer entranyable. 

Vam coincidir al mig de la carretera. Jo tornava de la feina, amb ganes d'arribar a casa i desconnectar una estona. Ella feia autoestop enmig del tràfic dens de mitja tarda. Situada a la zona de polígons, envoltada de concessionaris de cotxes i planxisteries, bellugava insistentment el braç mentre assenyalava amb el polze la terra promesa on volia arribar. Més tard, asseguda al cotxe, em confessaria que era el primer cop que feia dit. Va ser aquell gest maldestre d'indefensió o tal vegada l'aura depressiva i angoixada que traspuava el que em van fer aturar-me a la seva alçada, baixar la finestra del copilot i preguntar-li on anava. Segurament els meus records de joventut, en què vaig practicar amb certa assiduïtat aquesta forma sociable i socialitzada de desplaçament, han deixat en mi un pòsit d'empatia cap als autoestopistes en general, i moltes vegades em dolc per ells quan els faig el gest de què vaig allà mateix i no serviria de res aturar-me, o quan vaig ple i no m'hi caben o bé quan, senzillament, no tinc ganes d'acollir-los.

Informe dels ocells de Tami, 2013-2017

A aquestes alçades de la història, m'imagino que ja saps que vaig estar per Tami, a Togo, entre 2013 i 2017 fent seguiments d'ocells. D'aquesta experiència n'he parlat al blog i potser m'has seguit pel facebook als darrers viatges. En tot cas, per si desconeixes el tema o no el recordes prou, et faig cinc cèntims.

El 2013 vaig visitar el Centre de Formació Rural de Tami (CFRT), al nord-oest de Togo, a l'Àfrica Occidental, per fer tasques voluntàries com a cooperant. Hi havia estat 20 anys abans i em va sorprendre el gran canvi que s'havia produït amb la construcció d'embassaments i, per tant, amb la presència d'aigua durant tot l'any. Amb l'aigua també es van fer presents moltes espècies d'ocells i em vaig dedicar a llistar-les. Van sortir algunes sorpreses, com la presència del Bubalornis albirostris, una espècie que no havia estat mai citada al país, així com una elevada diversitat en un espai que no ho aparentava. En tornar a casa, vaig analitzar les dades i vaig publicar un informe.

Poc més tard, em van demanar si podia fer una traducció del text al francès, ja que hi havia interès per part de tècnics del Ministeri de Recursos Forestals togolès en treballar amb el document. Aleshores, de la mà de l'associació PROYDE (Promoció i Desenvolupament), vinculada als germans de La Salle que també dirigeixen el CFRT, i amb l'impuls decidit de Felipe, Ángel i Vicente, vam dissenyar el projecte Vuela con Tami, per tal de recaptar fons i poder completar l'estudi en diferents èpoques de l'any, i obtenir així una visió més completa. D'aquí van venir les següents estades: dues al 2016 i la darrera l'any passat.

En Pep i el tancament d'un nou cercle

La setmana passada vaig fer una xerrada als alumnes de l'institut sobre la meva vida professional més enllà de l'ensenyament. Com que aquesta trajectòria no ha sigut rectilínia ni tan sols unidireccional, vaig haver de preparar-me-la amb cura. No sé si vaig encertar en el format final o si vaig provocar cert caos entre les neurones adolescents dels meus estudiants. A mi, em va ajudar a repensar el meu present i el meu futur, però sobretot a reviure el meu passat, amb algunes llums i unes quantes ombres, i on la figura d'una bona persona, en Pep Ribera, director del CIDOB, hi té un paper rellevant.

El meu primer contacte amb en Pep i el CIDOB va ser a mitjan dels vuitanta, moment en què les meves inquietuds acadèmiques, que havien giravoltat a l'entorn de les ciències naturals, intentaven obrir-se pas en l'àmbit de la cooperació al desenvolupament, un equilibri que m'ha acompanyat sinuosament fins avui. El curs sobre cooperació i voluntariat internacional que organitzava el CIDOB va ser un dels punts d'inflexió intel·lectual més importants de la meva vida, ja que vaig prendre consciència que el principal treball a favor de la justícia social calia fer-lo a casa nostra, al cor dels països rics i al cor de cadascú de nosaltres. Va ser en Pep qui m'ho va fer veure.

You Know I'm No Good (Amy Winehouse) i dia de la dona treballadora

Fa unes quantes setmanes que m'he enganxat a l'Amy Winehouse. Sí, ja sé que vaig amb retard, sóc lent i necessito fer el meu procés. Per mi ha estat una descoberta ben explosiva. I només faig que lamentar-me per una vida que es va escapçar tan ràpidament i de la que només puc viure a través de l'arqueologia dels records. A la pel·lícula Amy (Asif Kapadia, 2015) es retrata la figura de la cantant, un compendi de contradiccions, al capdavall com qualsevol de nosaltres, però portat a l'extrem, amb un final tràgic. La pèrdua del control al costat d'un prodigi de veu i melodia, de notes i moviments sonors que conviuen entre Jack Daniels i crac, en una comunió complexa, com si es tractés d'un impossible oxímoron. I en aquesta confrontació la figura d'un company, marit, que no va ser mai un puntal on aixecar el cap, si no un bidó de benzina que ajudava a cremar-ho tot, fins a l'infern.

Record en blanc i negre

Florencie, em va dir. O això vaig entendre. I se'n va anar cap a la porta per baixar. Però potser es deia Florence. Entre el meu cansament i la textura de la seva veu no n'estic segur del nom. Tenia poc més de setze anys i la silueta de la samarreta blanca era l'únic que podia apreciar en la foscor de l'autobús, allà on el color de la pell es desdibuixava.

Sis hores abans havíem hagut de baixar per segon cop d'aquella espècie de cafetera amb rodes que ens havia, suposadament, d'ajudar a creuar el país. Acostumats, i a voltes conformats a viure en aquell entorn d'andròmines que deixen veure ferros rovellats i seients de panxes rebentades, la cinquantena de passatgers va agafar les bosses de mà i, arrossegant peus i ànima sota el sol del migdia tropical, va buscar refugi en l'exigua ombra d'un parell de palmeres per deixar que les hores s'escolessin, esperant que, qui sap com, l'autobús recuperés l'esma d'afrontar els tres-cents quilòmetres que tenia per davant. I jo intentant fondre'm en el grup, objectiu impossible amb aquella pell que em delatava.