dilluns, 26 de març del 2018

En Pep i el tancament d'un nou cercle

La setmana passada vaig fer una xerrada als alumnes de l'institut sobre la meva vida professional més enllà de l'ensenyament. Com que aquesta trajectòria no ha sigut rectilínia ni tan sols unidireccional, vaig haver de preparar-me-la amb cura. No sé si vaig encertar en el format final o si vaig provocar cert caos entre les neurones adolescents dels meus estudiants. A mi, em va ajudar a repensar el meu present i el meu futur, però sobretot a reviure el meu passat, amb algunes llums i unes quantes ombres, i on la figura d'una bona persona, en Pep Ribera, director del CIDOB, hi té un paper rellevant.

El meu primer contacte amb en Pep i el CIDOB va ser a mitjan dels vuitanta, moment en què les meves inquietuds acadèmiques, que havien giravoltat a l'entorn de les ciències naturals, intentaven obrir-se pas en l'àmbit de la cooperació al desenvolupament, un equilibri que m'ha acompanyat sinuosament fins avui. El curs sobre cooperació i voluntariat internacional que organitzava el CIDOB va ser un dels punts d'inflexió intel·lectual més importants de la meva vida, ja que vaig prendre consciència que el principal treball a favor de la justícia social calia fer-lo a casa nostra, al cor dels països rics i al cor de cadascú de nosaltres. Va ser en Pep qui m'ho va fer veure.


Aquella trobada em va motivar a seguir formant-me en aquest àmbit -suposadament allunyat de l'estudi del medi ambient, cosa que el temps ha desmentit. La meva activitat professional va transcórrer per diversos viaranys on l'ensenyament, sota diferents formats, tenia un lloc destacat. I l'any 2000, després de nou anys en docència, vaig prendre una decisió: volia anar a treballar al CIDOB, perquè volia aprendre i ajudar a difondre aquest canvi de paradigma que hauria de permetre passar de l'egoisme individual al benestar comú. I en Pep em va rebre amb els braços oberts i em va plantejar un primer repte, gens fàcil en la distància però perfectament assumible amb la inconsciència il·lusionada de la joventut. Dos anys després vaig entrar a formar part de l'organigrama del CIDOB i allà vaig seguir durant set anys (aquest nombre màgic que alguns diuen que conforma els nostres cicles vitals i del que algun dia n'haurem de parlar). 

Vaig conèixer gent molt bona al CIDOB: grans professionals i millors persones. I també l'altra gent, com arreu. Una de les satisfaccions més grans que tenia en la meva feina eren les estones de bescanvi amb en Pep. Vaig tenir la sort que algunes de les tasques encomanades em permetien reunir-me amb ell, sovint sols, i aquelles trobades que començaven encotillades dins l'estricta feina, ràpidament s'enlairaven cap a l'àmbit de les idees, de les conviccions, dels interrogants i els reptes cada cop més enriquidors. Com descriu la Yolandaamb qui he gaudit la sort de viure complicitats i reflexions, "compartia amb tu la seva mirada crítica i et permetia créixer en el teu propi horitzó". 


Però aquesta història entre mestre i alumne, gairebé paterno-filial, tenia data de caducitat. El 2008 hi va haver un canvi de direcció que, junt al context de crisi econòmica que afectava greument les organitzacions que es mantenien a base de subvencions, va impulsar que algunes feines, activitats i productes que dúiem a terme perdessin de cop la seva importància, com si mai l'haguessin tinguda i que, poc després, alguns haguéssim de ficar les nostres pertinences dins una caixa de cartró i tancar la porta per fora. No va ser una situació agradable ni fàcil, ni professional ni emocionalment. Més enllà de la pèrdua d'una feina que semblava estable i de la fosca incertesa que se m'obria al davant, deixava enrere el meu somni de joventut pel qual havia lluitat i renunciat; i també la gent bona que havia conegut i que, en la meva lògica no sempre encertada de terra cremada, no recuperaria. No vaig tornar a trepitjar les rajoles del CIDOB. Hi passava sovint pel davant, fins i tot podia quedar amb alguns ex-companys, però era incapaç d'entrar-hi. Fins aquest novembre passat i gràcies, novament, al Pep.


Un parell de missatges m'informaven de la seva mort aquest agost passat i, poc després, de l'homenatge que li farien al CIDOB. No ho vaig dubtar, en Pep es mereixia tot el reconeixement i el meu, si bé insignificant, també hi havia de ser. L'única dificultat era superar l'entrada. La meva paràlisi emocional havia d'acabar-se i, com ja havia fet en etapes anteriors, em calia tancar un cercle i fer la catarsi pertinent. I així ho vaig fer, i em vaig tornar a trobar amb la gent bona que segueix treballant, aquells grans professionals i millors persones sobre els que els anys solars han dipositat una pàtina d'antigor, mirall del meu propi jo, però en els que el temps que regeix els sentiments s'ha aturat per deixar pas, de nou, a les abraçades inacabades.


En Pep, tal com havia fet en vida, obrint reflexions amb veu suau però enrogallada, amb aquell somriure irònic i l'aixecada de cella interrogativa, la camisa arromangada per sota els colzes i la ment oberta a l'intercanvi, tornava a qüestionar-me des del record, allà on va deixar empremta, que les limitacions, al capdavall, ens les posem nosaltres i que per això mateix som nosaltres, i només nosaltres, els que si volem les podem superar.




* * * * *

Foto: C. Riba

4 comentaris:

  1. A vegades són curiosos els paralel·lismes. El llegir la teva història m'ha fet transportar-me a la meva. Inclús he buscat l'entrada que vaig fer al respecte de la caixa en la que em vaig emportar les pertinences de l'empresa on treballava quan la vaig deixar. Allà dins a part de quatre tonteries hi anàven moltes vivències, records i emocions viscudes que encara a hores d'ara, tot i haver tancat el cercle, de tant en tant voletegen una mica pel meu present (http://plomablava.blogspot.com.es/2009/07/es-poden-guardar-els-sentiments-en-una.html)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies per la visita, Laura. He llegit el teu text, carregat dels sentiments que a penes hi caben dins la caixa. Són situacions de crisi d'on un ha de treure l'au fènix que porta dins i renovar-se des de les cendres. No hi ha més opcions. Me n'alegro que acabessis necessitant un moble més gran per recollir els records i les emocions en la feina següent. Jo tampoc no em queixo de com m'han anat les coses posteriorment, però necessitava trencar barreres i expressar-ho, com si en escriure-ho la vida reprengués el seu curs normal.

      I els paral.lelismes? Bé, tu i jo ja hem trobat altres paral.lelismes en la nostra vida que ens han apropat, oi? Orígens comuns, mateixa atmosfera vital... Darrerament també he trobat casualitats amb altres persones, paral.lelismes que ens acosten perquè ens ha tocat viure situacions similars. Em sembla que algun dia ens tocarà parlar d'aquest tema amb calma. Abraçada!

      Elimina
  2. Jo encara no he trobat un mentor a la feina. Si que hi ha hagut companys que m'han ensenyat coses, però no en tinc un record especial, per contra jo segur que he deixat emprempta a molta gent, seguríssim vaja.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No dubto de l'empremta que deixes per on passes! Contestant una de les preguntes que planteges al teu blog, el teu és el primer que visito cada matí. Els tens programats perquè es pengin molt d'hora i sempre me'l miro encara que no et digui res... :(

      No sé si puc definir en Pep com un mentor, segurament sí, en tot cas puc dir que he tingut molta sort amb determinades persones que he conegut a la meva vida laboral i formativa, com amb un altre tocaio meu, l'Ignasi de Senillosa, amb qui vaig coincidir amb la meva etapa a Intermon... Grans professionals, però sobretot bones persones.

      Elimina

Si vols compartir el que penses...

Fotografia de capçada: Guineu (Vulpes vulpes). Vall de Cardós (Pallars Sobirà). Autor: Ignasi Oliveras