diumenge, 7 de gener del 2018

Record en blanc i negre

Florencie, em va dir. O això vaig entendre. I se'n va anar cap a la porta per baixar. Però potser es deia Florence. Entre el meu cansament i la textura de la seva veu no n'estic segur del nom. Tenia poc més de setze anys i la silueta de la samarreta blanca era l'únic que podia apreciar en la foscor de l'autobús, allà on el color de la pell es desdibuixava.

Sis hores abans havíem hagut de baixar per segon cop d'aquella espècie de cafetera amb rodes que ens havia, suposadament, d'ajudar a creuar el país. Acostumats, i a voltes conformats a viure en aquell entorn d'andròmines que deixen veure ferros rovellats i seients de panxes rebentades, la cinquantena de passatgers va agafar les bosses de mà i, arrossegant peus i ànima sota el sol del migdia tropical, va buscar refugi en l'exigua ombra d'un parell de palmeres per deixar que les hores s'escolessin, esperant que, qui sap com, l'autobús recuperés l'esma d'afrontar els tres-cents quilòmetres que tenia per davant. I jo intentant fondre'm en el grup, objectiu impossible amb aquella pell que em delatava. 


De tornada a l'autobús vaig recuperar el meu lloc, a tocar de finestra. Els seients, estrets, s'encabien en fileres de cinc; l'empresa de transport havia afegit una cinquena cadira plegable, a costa de reduir l'amplada de la resta. La Florencie, potser Florence però de fet encara no en sabia el nom, es va asseure al meu costat. Em va somriure i als pocs minuts m'explicava que anava a casa de la seva germana gran, a la capital, on totes dues estudiaven. Havia passat uns dies a veure els pares i tornava carregada del menjar que les mares preparen cada cop que les anem a veure, no sigui que passem gana o que les oblidem. Tenia la cara rodona, els ulls molt ametllats i un somriure contagiós. Entre l'acne de les galtes adolescents endevinava aquelles marques d'altres temps gravades a punta de ganivet, record de pertinença tribal, senyal permanent de la tradició que deixava enrere abans d'immergir-se de nou a la modernitat, en aquest país de contrastos infinits.

A estones se'ns tancaven els ulls i el cervell feia un mortal enrere. Les lentes hores de viatge, encaixonats i sense possibilitat d'estirar cames ni braços, ens arrossegaven al món de somnis breus i d'intensitat intermitent, que es fonien amb les sensacions del món que suposàvem real. 
Vaig obrir els ulls, o això crec. La Florencie, o Florence, que pel cas tampoc ens ha de neguitejar el dubte, estava adormida amb el cap recolzat sobre la meva espatlla. En veritat el contacte era molt més ampli, des del genoll fins al cap, cuixa contra cuixa, el seu braç sobre la meva cama, el seu son damunt el meu. Vaig flairar l'olor a camp que transpiraven el seu cabell, la pell i l'alè, barreja de menjars i espècies, de fums i suors. I em vaig saber feliç. L'escalfor del seu cos i l'amorosida cadència del seu descans m'oferiren la serenor que feia temps havia perdut i que, fins aquell moment, havia estat incapaç de retrobar. 

Va estar-se així, dormint, fins que vam entrar a la ciutat, ja nit tancada. Ella baixava a la primera parada, abans de la gare d'autobusos, i ho devia notar en l'aire, perquè es va despertar just quan tocava. Es va fregar els ulls i em va somriure. S'aixecà i s'allisà la samarreta blanca, introduint-ne la vora dins els texans, en algun moment passat també blancs.

Florencie, em va dir. O això vaig entendre. Es van encendre els llums de dins just quan baixava els quatre graons que la separaven del carrer. Em vaig amorrar a la finestra per veure-la per darrer cop, per donar-li les gràcies amb un discret gest dels llavis, amb un subtil batec del cor. Però la negror de fora era tan fosca que ni intuïa les siluetes dels passatgers que acabaven d'arribar, ni les de pares, amigues i germans que els rebien. El conductor va tancar les portes per seguir ruta. Jo continuava enganxat a la finestra, mirant cap al buit, amb les mans fent caixeta al voltant dels ulls, com si amb aquell simple gest pogués destriar la claror del no-res. L'autobús va girar roda per retornar a la carretera i es van apagar els llums. Ara podia veure-hi. 

I allà estava, dreta, al costat d'un parell de bosses plenes de records i la petita motxilla vessant d'esperances a l'esquena, amb la seva samarreta blanca i aquells texans que algun cop també van ser blancs. Em mirava, em somreia i em deia adéu amb la mà. O així ho vull recordar.


* * * * *

Aquest escrit és la meva contribució a la trobada blocaire que té lloc al llarg del mes de gener al bloc Roda el món i torna al bloc. Si vols, pots deixar els teus comentaris allà, on els llegiran desenes de blocaires.  

1 comentari:

Si vols compartir el que penses...

Fotografia de capçada: Guineu (Vulpes vulpes). Vall de Cardós (Pallars Sobirà). Autor: Ignasi Oliveras