dilluns, 22 de desembre de 2014

Nostàlgia de Nadal

"No hay nostalgia peor que añorar lo que nunca jamás sucedió"

De la cançó Con la frente marchita (Joaquín Sabina, 1990)

* * * * *

El canvi d'any sembla que obligui a tancar el llibre de comptes, a fer net. Després vindrà el nou calendari amb totes les pàgines per estrenar. Asseguts vora la taula, un dia qualsevol de festes, amb la copa de cava, el cafè i la safata de neules i torrons -que sembla que faci dies que no hem menjat- la mare ens interpel·la: Vinga, qui s'anima a començar?, que és el senyal per fer un repàs de l'any, amb les coses bones que hem aconseguit cadascú de nosaltres, que les dolentes les amaguem o compartim en la intimitat. Va, vinga... comença tu, Ignasi! M'enganxa perquè estic assegut al seu costat, com sempre he fet, però intento esquivar-la sense grans argumentacions: Ei, que jo no sóc ni el més petit ni el més gran. Que comenci un altre. La roda va passant i ningú vol donar el primer pas. De fet, ni el segon, ni tampoc el tercer. Però suposo que l'estat d'atipament estomacal i etílic, que és quelcom semblant a una inacabable vetlla nocturna, acaba fent-hi forat. En tot cas, sempre és la mare la que comença a repassar el seu llibre de comptes. Al cap i a la fi, amb aquest invent seu de convertir un treball individual en un dol compartit, li atorga certa patent de cors per dirigir l'assemblea. Després anem caient tots els altres, els reticents, un darrere l'altre, i acabem entrexocant les copes de cava i engrapant algun nou tros de torró, que sembla que les paraules dites i els records pensats ens han fet racó a la panxa.

Quan fas aquest repàs, individual o col·lectivament pots caure en el parany de sentir llàstima o pena de tu mateix per no haver reeixit en algun dels propòsits o fites que t'havies marcat just ara fa un any. És fàcil, perquè les nostres expectatives davant el nou calendari sempre són molt grans, i més si les bones intencions s'han elaborat al llarg d'un àpat nadalenc. I comprensible, perquè el fracàs -real o imaginat, però sentit- sempre dona mal rollo. El més patètic és quan comencem a lamentar-nos de les coses que podrien haver passat i no van passar, d'allò que esperàvem que tindria lloc, allà on intervindríem i mai es van esdevenir. I pitjor encara, quan mostrem delit per coses que mai no van existir, que no van succeir, però que el nostre record o la nostra interpretació errada li atorguen aquesta categoria de situació viscuda. Si mentre ho expliques algú del costat coneix la situació pots intuir-li en el rictus dels llavis, en la mirada desviada, en l'abandonament de les mans, que la història real té poc a veure amb el que has percebut. 

No deu ser estrany aquest lament o aquest delit quan escriptors i lletristes diferents ho transmeten en la seva obra. Són aquelles coincidències que vas trobant aquí i allà i que, potser perquè són situacions paradoxals, potser perquè cada Nadal hi caic de quatre potes, em desperten aquesta capacitat de rastrejar-les com qui segueix petjades al bosc. He obert l'apunt amb una cançó de Sabina, que escolto sovint al cotxe en la fantàstica versió d'Adriana Varela.     

L'any passat vaig llegir Seda (Alessandro Baricco, 1996) una novel·la tan curta com intensa i deliciosa. Absolutament recomanable. Hervé, comprador d'ous de cucs de seda de mitjan segle XIX per abastir la indústria tèxtil local, coneix una enigmàtica dona occidental als seus exòtics viatges al Japó. Remenant en el seus records es lamenta al seu interlocutor per "Morir de nostàlgia per alguna cosa que mai no viuràs". 

Fa tres anys, Jaume Cabré publicava Jo confesso, una novel·la tan llarga com intensa i apassionant. Absolutament recomanable. Volant vertiginosament entre móns i èpoques diferents es pot llegir:

"Déu meu, Senyor de la Glòria, com enyorava, tot i que no tenia dret a sentir nostàlgia d'un temps que mai no havia arribat a conèixer, aquells dies en els quals hi havia una feina per a cada monjo i un monjo per a cada feina".

* * * * *

Aquest Nadal intentaré menjar poc i beure menys perquè, arribat l'inevitable moment del tancament de comptes, el cervell no em gasti una mala passada i acabi plorant per allò que mai no vaig viure ni sentir...  

6 comentaris:

  1. Quanta raó que tens, aquest lamentar-nos pel que no va succeir i aquest delit pel que no ha existit mai... Ens facsentir una mena de pena de nisaltres mateixos, totalment inapropiada. Però ens hi enganxem de tant en tant. M'agrada la proposta decla teva mare, estic segura que encara que us faci mandra començar, finalment se'n treu un profit.

    Els dos llibres que comentes, genials tots dos, dels que són impossibles d'oblidar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ma mare té aquestes coses originals... acaba sent força divertit tot plegat si no caus en la pròpia lamentació...

      Pel que fa als llibres, del del Cabré no en dubtava, doncs ja coneixia els precedents. Em va sorprendre "Seda", un relat curt, però venia ben recomanat.

      Elimina
  2. Diuen que és millor penedir-se de les coses que s'han fet que de les que no s'han fet. He de dir que a mi em surt força natural perquè penso bé les coses abans de fer-les, i per tant, si no les faig les deixo enrere conscientment i posteriorment no hi ha lloc al penediment. També serveix en sentit contrari, tampoc no faig massa coses de les que m'hagi de penedir. Però bé, sí que sóc culpable d'enyorar allò que no he tingut, potser no ara, però en el passat hi he caigut. Què es pot dir, som humans. Si el nostre cervell no fos tan complex no barrinaríem tant les coses, però tampoc no podríem tenir converses com aquesta. A mi em compensa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Diuen de mi que sóc molt racional i planificador. I tenen raó, o això intento. Després de llegir el teu comentari ja no em queda gens clar.

      Em sembla bé el teu sistema de compensacions...

      Elimina
  3. El que jo deia, fer-se propòsits d'any nou només comporta decepcions quan fas balanç. Per això jo mai en faig, i mira, puc dir que aquest ha sigut un bon any per mi ^^

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs per no haver fet repàs, no està malament que diguis que ha sigut bo! Em recorda una frase que solia repetir el meu pare "jo no sóc supersticiós perquè porta mala sort"... ;D

      Elimina

Si vols compartir el que penses...

Fotografia de capçada: Mussol comú (Athene noctua). Castellserà, Urgell. Hivern 2017. Autor: Ignasi Oliveras