Nostàlgia de Nadal

"No hay nostalgia peor que añorar lo que nunca jamás sucedió"

De la cançó Con la frente marchita (Joaquín Sabina, 1990)

* * * * *

El canvi d'any sembla que obligui a tancar el llibre de comptes, a fer net. Després vindrà el nou calendari amb totes les pàgines per estrenar. Asseguts vora la taula, un dia qualsevol de festes, amb la copa de cava, el cafè i la safata de neules i torrons -que sembla que faci dies que no hem menjat- la mare ens interpel·la: Vinga, qui s'anima a començar?, que és el senyal per fer un repàs de l'any, amb les coses bones que hem aconseguit cadascú de nosaltres, que les dolentes les amaguem o compartim en la intimitat. Va, vinga... comença tu, Ignasi! M'enganxa perquè estic assegut al seu costat, com sempre he fet, però intento esquivar-la sense grans argumentacions: Ei, que jo no sóc ni el més petit ni el més gran. Que comenci un altre. La roda va passant i ningú vol donar el primer pas. De fet, ni el segon, ni tampoc el tercer. Però suposo que l'estat d'atipament estomacal i etílic, que és quelcom semblant a una inacabable vetlla nocturna, acaba fent-hi forat. En tot cas, sempre és la mare la que comença a repassar el seu llibre de comptes. Al cap i a la fi, amb aquest invent seu de convertir un treball individual en un dol compartit, li atorga certa patent de cors per dirigir l'assemblea. Després anem caient tots els altres, els reticents, un darrere l'altre, i acabem entrexocant les copes de cava i engrapant algun nou tros de torró, que sembla que les paraules dites i els records pensats ens han fet racó a la panxa.


Quan fas aquest repàs, individual o col·lectivament pots caure en el parany de sentir llàstima o pena de tu mateix per no haver reeixit en algun dels propòsits o fites que t'havies marcat just ara fa un any. És fàcil, perquè les nostres expectatives davant el nou calendari sempre són molt grans, i més si les bones intencions s'han elaborat al llarg d'un àpat nadalenc. I comprensible, perquè el fracàs -real o imaginat, però sentit- sempre dona mal rollo. El més patètic és quan comencem a lamentar-nos de les coses que podrien haver passat i no van passar, d'allò que esperàvem que tindria lloc, allà on intervindríem i mai es van esdevenir. I pitjor encara, quan mostrem delit per coses que mai no van existir, que no van succeir, però que el nostre record o la nostra interpretació errada li atorguen aquesta categoria de situació viscuda. Si mentre ho expliques algú del costat coneix la situació pots intuir-li en el rictus dels llavis, en la mirada desviada, en l'abandonament de les mans, que la història real té poc a veure amb el que has percebut. 

No deu ser estrany aquest lament o aquest delit quan escriptors i lletristes diferents ho transmeten en la seva obra. Són aquelles coincidències que vas trobant aquí i allà i que, potser perquè són situacions paradoxals, potser perquè cada Nadal hi caic de quatre potes, em desperten aquesta capacitat de rastrejar-les com qui segueix petjades al bosc. He obert l'apunt amb una cançó de Sabina, que escolto sovint al cotxe en la fantàstica versió d'Adriana Varela.     

L'any passat vaig llegir Seda (Alessandro Baricco, 1996) una novel·la tan curta com intensa i deliciosa. Absolutament recomanable. Hervé, comprador d'ous de cucs de seda de mitjan segle XIX per abastir la indústria tèxtil local, coneix una enigmàtica dona occidental als seus exòtics viatges al Japó. Remenant en el seus records es lamenta al seu interlocutor per "Morir de nostàlgia per alguna cosa que mai no viuràs". 

Fa tres anys, Jaume Cabré publicava Jo confesso, una novel·la tan llarga com intensa i apassionant. Absolutament recomanable. Volant vertiginosament entre móns i èpoques diferents es pot llegir:

"Déu meu, Senyor de la Glòria, com enyorava, tot i que no tenia dret a sentir nostàlgia d'un temps que mai no havia arribat a conèixer, aquells dies en els quals hi havia una feina per a cada monjo i un monjo per a cada feina".

* * * * *

Aquest Nadal intentaré menjar poc i beure menys perquè, arribat l'inevitable moment del tancament de comptes, el cervell no em gasti una mala passada i acabi plorant per allò que mai no vaig viure ni sentir...