Innocentada adolescent

Em sembla que mai no he fet cap innocentada en un dia com el d'avui. Però recordo una anècdota de quant era bupero -aquella etapa anterior a la de COU-Boy, que un ja té una edat- que, potser per haver-la explicat en diverses ocasions, potser perquè, amb certa enveja per l'atreviment, m'hagués agradat participar-hi més activament, he arribat a creure que l'havia ideat jo.

El context: una escola de missioners d'Hospitalet, una colla d'adolescents dels dos sexes amb quatre pèls i quaranta grans a la cara -menys el Ferran que ja a primer tenia barba tancada i pèls per tot el cos. La víctima: el professor d'història, de cognom Isern. Era un veritable capullo. Si no vaig errat també era el psicòleg o pedagog de l'escola. En aquella època -anys vuitanta- els professors fumadors fumaven a classe. Aquest tenia el costum de preguntar la lliçó, especialment a les nenes més maques, mig estirat damunt les taules dels alumnes, amb el cigarret entre els dits, i aixecant la barbeta de la interpel·lada amb la mateixa mà mentre el fum s'escolava entre els dits i penetrava per les narius i lacrimals de la pobra noia. Recordo el cas de l'Anna que va anar baixant pel seient empesa pel fum fins tocar amb el cul a terra.

L'Isern duia barba i tenia una veu greu i reposada que modulava amb certa gràcia per mantenir-nos atents o torturar-nos. El tio acollonia el personal. No tenia miraments. Tampoc no sé què tenia de psicòleg ni quina era la pedagogia que gastava amb nosaltres, tendres adolescents. A favor seu només puc dir que, trenta anys després, encara sóc capaç de repetir les ciutats més importants de l'antiga Mesopotàmia (cosa que, com pots imaginar, m'ha portat considerables beneficis a la meva vida laboral i sentimental!).

La innocentada. Era un dia d'examen. Em sembla que el tema estava entre socialisme i marxisme, però potser tractava de l'art corinti, o de l'eros i el thànatos, no ho recordo molt bé. Però sí que recordo en Carles. Era dels col·legues més intel·ligents que corrien per l'escola -va acabar a telecos- i tenia un acurat sentit de l'humor. A la taula de l'escriptori, al costat del full d'examen, havia dibuixat en llapis un cor sanguinolent, d'aquests típics d'adolescència, amb una fletxa que el creuava. En un extrem de la sageta hi havia escrit un nom, Carles. A l'altre extrem, un llapis col·locat estratègicament al damunt impedia llegir el nom escrit. A no ser que... 

El primer cop que, enmig de l'examen, l'Isern va passar pel costat de la taula d'en Carles, va fer una ullada al cor. Però es va reprimir. Un passeig per la segona filera de taules i va tornar a acostar-se a la taula. Amb un somriure maliciós -a nosaltres ens semblava repulsiu- va apartar lleugerament el llapis per veure el nom de l'afortunada enamorada, una informació que aprofitaria en qualsevol oportunitat -hi havia precedents- per ridiculitzar o fotre-se'n de la parella i del seu amor juvenil. Però en llegir-lo, l'estúpida mirada burleta va desaparèixer de la seva cara. Per fi vaig entendre el concepte de la transfiguració! A l'altre costat de la fletxa de Cupido en Carles havia deixat escrit: ¡Caíste, barbas!