diumenge, 28 de desembre de 2014

Innocentada adolescent

Em sembla que mai no he fet cap innocentada en un dia com el d'avui. Però recordo una anècdota de quant era bupero -aquella etapa anterior a la de COU-Boy, que un ja té una edat- que, potser per haver-la explicat en diverses ocasions, potser perquè, amb certa enveja per l'atreviment, m'hagués agradat participar-hi més activament, he arribat a creure que l'havia ideat jo.

El context: una escola de missioners d'Hospitalet, una colla d'adolescents dels dos sexes amb quatre pèls i quaranta grans a la cara -menys el Ferran que ja a primer tenia barba tancada i pèls per tot el cos. La víctima: el professor d'història, de cognom Isern. Era un veritable capullo. Si no vaig errat també era el psicòleg o pedagog de l'escola. En aquella època -anys vuitanta- els professors fumadors fumaven a classe. Aquest tenia el costum de preguntar la lliçó, especialment a les nenes més maques, mig estirat damunt les taules dels alumnes, amb el cigarret entre els dits, i aixecant la barbeta de la interpel·lada amb la mateixa mà mentre el fum s'escolava entre els dits i penetrava per les narius i lacrimals de la pobra noia. Recordo el cas de l'Anna que va anar baixant pel seient empesa pel fum fins tocar amb el cul a terra.

L'Isern duia barba i tenia una veu greu i reposada que modulava amb certa gràcia per mantenir-nos atents o torturar-nos. El tio acollonia el personal. No tenia miraments. Tampoc no sé què tenia de psicòleg ni quina era la pedagogia que gastava amb nosaltres, tendres adolescents. A favor seu només puc dir que, trenta anys després, encara sóc capaç de repetir les ciutats més importants de l'antiga Mesopotàmia (cosa que, com pots imaginar, m'ha portat considerables beneficis a la meva vida laboral i sentimental!).

La innocentada. Era un dia d'examen. Em sembla que el tema estava entre socialisme i marxisme, però potser tractava de l'art corinti, o de l'eros i el thànatos, no ho recordo molt bé. Però sí que recordo en Carles. Era dels col·legues més intel·ligents que corrien per l'escola -va acabar a telecos- i tenia un acurat sentit de l'humor. A la taula de l'escriptori, al costat del full d'examen, havia dibuixat en llapis un cor sanguinolent, d'aquests típics d'adolescència, amb una fletxa que el creuava. En un extrem de la sageta hi havia escrit un nom, Carles. A l'altre extrem, un llapis col·locat estratègicament al damunt impedia llegir el nom escrit. A no ser que... 

El primer cop que, enmig de l'examen, l'Isern va passar pel costat de la taula d'en Carles, va fer una ullada al cor. Però es va reprimir. Un passeig per la segona filera de taules i va tornar a acostar-se a la taula. Amb un somriure maliciós -a nosaltres ens semblava repulsiu- va apartar lleugerament el llapis per veure el nom de l'afortunada enamorada, una informació que aprofitaria en qualsevol oportunitat -hi havia precedents- per ridiculitzar o fotre-se'n de la parella i del seu amor juvenil. Però en llegir-lo, l'estúpida mirada burleta va desaparèixer de la seva cara. Per fi vaig entendre el concepte de la transfiguració! A l'altre costat de la fletxa de Cupido en Carles havia deixat escrit: ¡Caíste, barbas!

12 comentaris:

  1. No està malament la broma, però en ple examen potser no la veu poder gaudir tots com us hauria agradat. En Carles segur que encara riu, si és que no va rebre moltes represàlies, que tal i com pinta aquest professor, no m'estranyaria... Tots en tenim alguna d'aquestes, però no recordo haver tingut cap professor així de fatxenda, si no, tenint en compte el meu institut, hagués rebut de valent.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquest no era un institut però els seus pobladors ens hi esforçàvem per semblar-ho. L'Isern no hagués aguantat a l'escola pública...

      Elimina
  2. Ha, ha, ha... S'ho tenia ben merescut... Pot ser que no hi haguessin ni represàlies, per la vergonya que devia fer-li...

    ResponElimina
    Respostes
    1. En Carles, que a mi em consti, no va tenir cap represàlia. No puc dir el mateix per tot el comportament acumulat del profe...

      Elimina
  3. Com he rigut!!!!
    Sensacional el teu amic Carles. Subtil i enginyós. Un bon escarment sense entrar en conflicte.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hehehe, n'hi va haver unes quantes més, no totes tan subtils... com la vegada que a la pregunta feta per un altre mestre "¿Qué es esto?" davant un pòster del "monstruo de las galletas" que havíem penjat a classe per decorar-la, algú des del fons va contestar "Un espejo!"

      Elimina
  4. Molt bona, però a ciutat sou molt fins, com que jo sóc de poble recordo bromes molt menys subtils a l'institut.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La clàssica competició poble-ciutat? Hahaha! Endavant, endavant... espero ansiosament les teves!! ;-)

      Elimina
    2. No, no pretenc iniciar cap competició. És més, no en recordo cap en especial, solament que m'ha agradat la subtilitat i el contrast amb les que fèiem naltros, del tipus xinxetes, cagarros de broma i no tam broma, buidar bombones de butà, etc.
      El meu poble, a més a més, no destaca per la rivalitat poble-ciutat, ja que el turisme urbà, per entendre'ns, pràcticament no existeix.

      Elimina
    3. Ostres...quina delícia de poble si no hi ha turisme urbà. El meu està massa aprop de can fanga...

      Elimina
    4. A Valls només hi ha invasió a les jornades castelleres, especialment per Santa Úrsula, i el dia que es dona per inaugurada la temporada de calçots, amb el concurs de manjar i tota la pesca.
      Però la gent se'n torna a casa a dormir.

      Elimina

Si vols compartir el que penses...

Fotografia de capçada: Mussol comú (Athene noctua). Castellserà, Urgell. Hivern 2017. Autor: Ignasi Oliveras