Fat kid on a bike

I com havia promès aquí va la segona experiència que vaig viure a l'alberg de Sort. 

Només entrar al menjador, tot just arribar, vaig veure un tipus d'entre trenta i quaranta anys, amb bona barba vermellosa i calvície sedentaritzada, que estava manipulant una petita tauleta. Em va saludar amb un Hello que ja em va donar a entendre que no era natural de Sant Martí Sesgueioles. Tot i la seva cara de bona persona i el posat agradable, no vam parlar. A més, com que sabia que hi havia el grup de persones especials a l'alberg, ja em perdonarà el col·lega, però vaig tenir algun dubte sobre el seu estat mental. Tampoc sóc dels que em poso a parlar ràpidament amb la gent que no conec. Normalment espero que siguin els altres que donin el primer pas. I potser el seu Hello ho era i jo no el vaig saber interpretar. L'endemà l'home seguia per l'alberg. Aquest cop ens vam asseure junts a taula i, per iniciativa seva, ens vam posar a xerrar. I em vaig quedar ben al·lucinat...

Si hi ha gent que li va això de les aventures, la d'aquest meu company de taula era un cas força particular. Ron Rutland, sud-africà, va sortir del seu país el 18 de maig de 2013, per recórrer en bicicleta més de 43.000 km creuant gairebé tots els països del continent africà i bona part dels d'Europa. Segons em va explicar, era tot un somni que feia anys que li rondava pel cap, i finalment es va decidir, tot superant les pors que tenia. Com diu al seu web: I believe the bigger risk is spending my life not doing what I want on the bet I can buy myself the freedom to do it later. (Crec que el major risc és malgastar la meva vida no fent el que vull en el convenciment que puc comprar la llibertat per fer-ho més tard).

I amb aquest esperit ho va vendre tot, va deixar la feina, va buscar alguns padrins i a carregar la bicicleta. Em sembla que ja porta 37 països visitats, va entrar a Espanya des del Marroc i ara marxava cap a França i Itàlia per saltar a Tunísia i anar girant el Mediterrani fins entrar a Europa de nou per Turquia. La seva fita és acabar el viatge a Anglaterra coincidint amb la Copa del Món de Rugbi el proper setembre de 2015 i veure els famosos Springboks, el nom amb què es coneix la selecció sud-africana. Si ara Ron utilitza aquesta fita i aquesta proesa per buscar la puresa i l'autenticitat (com explica a la seva web: Fatkidonabike.com) anys enrere hi va haver un altre sud-africà, en Mandela, que va utilitzar la mateixa selecció de rugbi per unir un poble dividit, com es reflecteix al llibre El factor humà (John Carlin, 2008) i a la pel·lícula Invictus (Clint Eastwood, 2009) basada en el llibre.

Casualment, doncs, aquesta espècie de superhome va aparèixer amb la seva bicicleta baixant pel Port del Cantó, buscant aixopluc per arrecerar-se del fred pirinenc i va anar a petar a l'alberg de Sort, on hi vaig tenir el plaer de coincidir. Crec que és el primer sud-africà que he conegut en persona. I, ves per on, sense saber-ho, el primer dia vaig deixar sobre la taula del menjador el llibre que m'havia endut per llegir aquests dies i ell s'hi havia fixat: l'autobiografia de Nelson Mandela, El largo camino hacia la libertad (2010). No sé molt bé quina impressió es devia haver endut però m'imagino que ha de ser xocant per un sud-africà trobar-se a 12.000 km de casa amb un paio que mira ocells i llegeix un llibre de Mandela. 

P.D. La seva web es diu Fat kid on a bike (nen gras en bicicleta) però em sembla que després dels quilòmetres recorreguts i les moltes experiències viscudes havia perdut el poc fat que li quedava. I havia deixat de ser un nen...