dijous, 11 de desembre de 2014

Fat kid on a bike

I com havia promès aquí va la segona experiència que vaig viure a l'alberg de Sort. 

Només entrar al menjador, tot just arribar, vaig veure un tipus d'entre trenta i quaranta anys, amb bona barba vermellosa i calvície sedentaritzada, que estava manipulant una petita tauleta. Em va saludar amb un Hello que ja em va donar a entendre que no era natural de Sant Martí Sesgueioles. Tot i la seva cara de bona persona i el posat agradable, no vam parlar. A més, com que sabia que hi havia el grup de persones especials a l'alberg, ja em perdonarà el col·lega, però vaig tenir algun dubte sobre el seu estat mental. Tampoc sóc dels que em poso a parlar ràpidament amb la gent que no conec. Normalment espero que siguin els altres que donin el primer pas. I potser el seu Hello ho era i jo no el vaig saber interpretar. L'endemà l'home seguia per l'alberg. Aquest cop ens vam asseure junts a taula i, per iniciativa seva, ens vam posar a xerrar. I em vaig quedar ben al·lucinat...

Si hi ha gent que li va això de les aventures, la d'aquest meu company de taula era un cas força particular. Ron Rutland, sud-africà, va sortir del seu país el 18 de maig de 2013, per recórrer en bicicleta més de 43.000 km creuant gairebé tots els països del continent africà i bona part dels d'Europa. Segons em va explicar, era tot un somni que feia anys que li rondava pel cap, i finalment es va decidir, tot superant les pors que tenia. Com diu al seu web: I believe the bigger risk is spending my life not doing what I want on the bet I can buy myself the freedom to do it later. (Crec que el major risc és malgastar la meva vida no fent el que vull en el convenciment que puc comprar la llibertat per fer-ho més tard).

I amb aquest esperit ho va vendre tot, va deixar la feina, va buscar alguns padrins i a carregar la bicicleta. Em sembla que ja porta 37 països visitats, va entrar a Espanya des del Marroc i ara marxava cap a França i Itàlia per saltar a Tunísia i anar girant el Mediterrani fins entrar a Europa de nou per Turquia. La seva fita és acabar el viatge a Anglaterra coincidint amb la Copa del Món de Rugbi el proper setembre de 2015 i veure els famosos Springboks, el nom amb què es coneix la selecció sud-africana. Si ara Ron utilitza aquesta fita i aquesta proesa per buscar la puresa i l'autenticitat (com explica a la seva web: Fatkidonabike.com) anys enrere hi va haver un altre sud-africà, en Mandela, que va utilitzar la mateixa selecció de rugbi per unir un poble dividit, com es reflecteix al llibre El factor humà (John Carlin, 2008) i a la pel·lícula Invictus (Clint Eastwood, 2009) basada en el llibre.

Casualment, doncs, aquesta espècie de superhome va aparèixer amb la seva bicicleta baixant pel Port del Cantó, buscant aixopluc per arrecerar-se del fred pirinenc i va anar a petar a l'alberg de Sort, on hi vaig tenir el plaer de coincidir. Crec que és el primer sud-africà que he conegut en persona. I, ves per on, sense saber-ho, el primer dia vaig deixar sobre la taula del menjador el llibre que m'havia endut per llegir aquests dies i ell s'hi havia fixat: l'autobiografia de Nelson Mandela, El largo camino hacia la libertad (2010). No sé molt bé quina impressió es devia haver endut però m'imagino que ha de ser xocant per un sud-africà trobar-se a 12.000 km de casa amb un paio que mira ocells i llegeix un llibre de Mandela. 

P.D. La seva web es diu Fat kid on a bike (nen gras en bicicleta) però em sembla que després dels quilòmetres recorreguts i les moltes experiències viscudes havia perdut el poc fat que li quedava. I havia deixat de ser un nen... 

4 comentaris:

  1. Caram tu, si totes les teves estades de recompte d'ocells són tan emocionants en tens per escriure un llibre... Molta casualitat trobar-te aquest home allà. Uns dies abans, o uns dies després, i el tal Rutland ja no seria allà, i no hi tornaria a ser mai més. La providència va fer que atraguessis la seva atenció amb el llibre de Mandela, cosa que pot fer pensar que les coses passen perquè han de passar, però ho deixarem en casualitat. En tot cas, una bona experiència, i una conversa que se'm presenta molt interessant, perquè de coses per explicar no n'hi devien faltar a aquest home.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No et pensis que sempre són així... què va! Però mira, aquest cop ha estat força distret. Qui possiblement escriurà un llibre és el Ron, segons em va comentar, tot i que no ho tenia clar del tot. Tens raó que va ser molta casualitat, només hi va estar les mateixes dues nits que jo. De fet, ell volia dormir a Llagunes, un petit poblet que hi ha pujant al Port del Cantó, però quan va arribar es va trobar que no tenia lloc per dormir (suposo que no sabia què és això de la Consti i la Puri i no esperaria trobar-se tot tan ple). D'allà van trucar a l'alberg de Sort i per això va petar-hi.

      "Les coses passen perquè han de passar", dius. És possible, no ho sé. Tinc una amiga que sempre m'ho comenta però em nego a creure-ho perquè dona una idea d'estar predestinats, no? "Ho deixarem en casualitat", acabes. Sí, com a evolucionista hi crec més en la combinació d'atzar i contingència que en un camí marcat. En fi, crec que el tema donaria perquè preparessis una entrada sobre atzar i casualitats, no? Si la fas prometo intervenir-hi.

      Acabo, em pensava que això de trobar-se un paio mirant i contant ocells era interessant però després de l'experiència del cap de setmana entre persones especials i molt especials, lo meu passa a ser una anècdota ridícula. Digue'm-ne que m'ajuda a baixar l'ego...

      Elimina
  2. Jo al SOCC d'avui només he trobat un munt de caçadors que ja m'han fet estar massa alerta... De fet, no m'hi trobo mai ningú. Avui és el primer cop que algú m'ha preguntat què feia, i era caçador. I m'ha fet pensar que avui era la 33a vegada que feia aquell camí amb l'orella parada i els prismàtics a la mà.
    M'ha agradat això de ser natural de Sant Martí Sesgueioles. Pensava que d'aquí només n'eren naturals els germans de la Salle!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja vaig pensar amb tu amb lo de Sant Martí Sesgueioles!

      Els caçadors els vaig anar esquivant perquè la Plana de Lleida és molt gran. I pel Pirineu no em vaig trobar ningú! Massa fred....

      Elimina

Si vols compartir el que penses...

Fotografia de capçada: Mussol comú (Athene noctua). Castellserà, Urgell. Hivern 2017. Autor: Ignasi Oliveras