Persones especials, molt especials

Com us deia a l'anterior apunt, a l'alberg de Sort vaig viure un parell de situacions curioses. Aquí en comento una.

Resulta que vaig reservar un llit per dormir el parell de dies que havia d'estar fent els seguiments d'ocells pel Pirineu. Vaig parlar amb l'encarregat de l'alberg i em va advertir que hi havia un grup de disminuïts psíquics que havien reservat l'alberg pels tres dies del pont. Pertanyien a la Federació Catalana d'Esports per a Disminuïts Psíquics (ACELL) i volia posar-me sobre avís per si m'ho volia repensar. La veritat és que no ho vaig dubtar gens i li vaig dir que no hi veia cap problema. M'havia de passar el dia a la muntanya fins que es fes fosc i, a banda, no tinc especial aprensió ni prejudicis particulars. Fa una pila d'anys, encara adolescent, vaig estar anant de voluntari durant una temporada al psiquiàtric de Sant Boi i em podia imaginar el que em trobaria. Vaig pensar que, ben mirat, podria ser una experiència interessant i no hi vaig pensar més. I així ho va ser.

Van arribar divendres per la nit tres hores més tard del previst perquè havien ensopegat l'operació sortida de Barcelona. Jo ja estava fent nones i només els vaig sentir de lluny, entre somnis. L'endemà, quan ja tornava a fosquejar, vaig trobar el grup al menjador-sala de joc. Es tractava d'una colla força heterogènia formada per dinou disminuïts psíquics (d'ara endavant persones especials) i tres monitors. Els dinou tenien edats compreses entre els 17 i els 70 anys (ho dic a ull) i, pel que vaig saber més tard, graus de retard psíquic o alteracions molt diversos. Els uns vivien amb els pares o familiars, altres en centres tutelats i amb major o menor independència.

Per al grup, jo, amb el meu portàtil i les fotos d'ocells, era l'element curiós de l'entorn proper. No era monitor, ni tampoc personal de l'alberg i tampoc formava part del seu grup de persones especials. Així que, ràpidament, uns quants van venir a interactuar amb mi de diverses maneres: uns em preguntaven que què feia allà, quants dies em quedaria i on aniria després, d'altres volien saber quins eren els ocells de les fotografies i on els havia vist, també n'hi havia que venien a explicar-me amb orgull el seu grau d'autonomia (amb els seus diners, per exemple) o que ja tenien nòvio o nòvia. El més jove, que tenia moltes dificultats per expressar-se amb paraules, es va acostar diverses vegades el segon dia per abraçar-me. L'Àlex, la Paula, en Jordi,... De vegades una petita línia que separa la normalitat de l'anormalitat. Tot senzillesa, uns altres valors, unes altres expectatives i il·lusions. No ho idealitzo, només penso en veu alta.

Però al grup hi havia tres persones que, amb el seu permís, em van semblar també molt especials. En Gerard, en Dani i la Sandra, els tres monitors que els acompanyaven. Amb ells vaig tenir la sort de parlar a estones, però sobretot el plaer de veure'ls treballar. M'explicaven que, a banda de les tasques que fan normalment a les oficines, part de la seva feina consisteix en fer aquest tipus de sortides que, a més d'oferir un espai lúdic, cultural o educatiu per a les persones especials, permeten alleugerir la càrrega d'atenció constant que els suposa a les famílies. Així feien estades en ponts o també per vacances de Nadal, Setmana Santa o estiu. Veient-los treballar en directe vaig prendre consciència que realment l'atenció representava gairebé les 24 hores del dia: els ajudaven a servir el menjar, a ficar-los al llit, a dutxar-se, a prendre's la medicació, i fins i tot s'hi estaven a les estones suposadament de lleure. No hi havia possibilitat de desconnexió. Em van explicar que aquest Nadal anirien cap a Aiguafreda a fer també una llarga estada de cap d'any fins a Reis, però amb unes cinquanta persones especials i set monitors, crec recordar. La Sandra em comentava que quan portes un parell de dies amb el grup ja no diferencies qui té el cap més centrat si els del grup o els monitors. 

Com acostuma a dir un amic meu: Hat off! O sigui, que em trec el barret davant d'aquest trio de joves que em va recordar que la bondat encara existeix, i des d'aquí els vull fer arribar el meu agraïment per haver-me deixat compartir com si fos un més d'ells aquestes dues tardes ventoses i fredes.

No ho sé. Potser penses que el tema no es mereixia un apunt però després de llegir els darrers posts de pons007 sobre les misèries de les festes nadalenques -que comparteixo amb gran mesura- m'ha semblat que valia la pena mostrar que hi ha persones que viuen i senten el Nadal cada dia des de la senzillesa. Persones molt especials.