Els nens volen "la viande"

Mentre torno cap al centre després de fer el seguiment matinal, quatre nens d'entre 8 i 10 anys creuen els camps donant voltes a unes cordes per damunt dels caps, com si es tractessin de cowboys. Estan fent voltar fones. M'han vist i se m'han acostat. “Hola, què feu per aquí? Aneu amb el ramat de cabres?” “No, estem caçant.” “Amb les fones?” “Sí.” “I que caceu?” “Els ocells que tu vols”. Touché! “Caram, i per què els caceu?” “Els ocells tenen carn i la carn ens dóna forces”.

Es fa difícil rebatre un argument que va unit a la gana i a la necessitat de menjar. Es clar que es pot fer científicament, adduint als valors ecosistèmics -que precisen d'un equilibri on la biodiversitat hi té un rol insubstituïble- que han de proporcionar una estabilitat de recursos a més de les múltiples funcions associades al control de l'erosió, del sistema hídric o del cicle de nitrogen, per posar alguns exemples. Però poca cosa puc dir. D'aquí a un parell d'hores estaré assegut a taula menjant una mica de peix, cabra o pollastre, però ells no.

“Quants n'heu caçat avui?” “Encara cap”. “Però deu ser molt difícil, no?” “No t'ho creguis, és prou fàcil”. Confio que s'equivoquin i que el seu concepte de fàcil no es correspongui amb la percepció que jo en tinc.

Detall de les fones.

La rutina diària

Alguns dels comentaris i correus rebuts em fan témer que he presentat un panorama molt dur de la meva estança aquí: que si la calor, que si el mussol, que si la meva companya d'autobús, que si l'abús de poder... sí, aquestes coses hi són i la meva intenció ha estat de presentar-les com anècdotes, utilitzant un to irònic i divertit. Si ho he aconseguit o no és una altra cosa. Però el dia a dia és molt diferent d'aquestes situacions. La rutina s'imposa, és el que té la feina...

El colmo de l'ornitòleg

Mussol comú. Per un tema d'homònims. Autor: Diego

Sí, sí. Recordes aquells acudits de baix pressupost tipus “saps quin és el colmo d'un...?" i aquí afegies qualsevol tipus de professió o similar? Eren molt dolents, ho sé. Però mira, avui me n'he inventat un: saps quin és el colmo d'un ornitòleg? Dons tenir un mussol a l'ull. Bo, oi? ...Pèssim? D'acord, s'accepta que la classificació no és apta sota criteris de bon gust, però és cert, és la realitat, la p... realitat. A les 24 hores d'arribar a Togo m'ha començat a sortir un mussol a l'ull esquerre! I diràs, i què té això d'extraordinari?

Doncs mira, vàries coses. D'entrada que és una merda tenir un mussol a l'ull quan la teva activitat és passar-te mig dia mirant a través d'uns prismàtics i l'altre mig passant les notes a l'ordinador. A més, que et passi en un país on el sol és fort, la pols abundant, les condicions higièniques poc òptimes i millor no acostar-se a un ambulatori, doncs encara toca més els nassos. 

M'ha tocat la grossa!

Amb la bossa de mà esperant l'autocar

La loteria? No, no. Què va! La grossa en majúscules! La que s'ha assegut al meu costat a l'autocar. No ser quin tipus de sex-appeal tinc aquí a Togo entre determinat tipus de dones, però es repeteix en part la historia de fa tres anys. De fet, força pitjor. I això que la cosa no pintava malament a primera hora.

Dimarts per la tarda vam aconseguir un bitllet d’autobús amb la companyia de La Poste, la mateixa que vaig utilitzar l'altre cop. I això que me n'havien parlat d'una de millor, però no hi havia bitllet fins dos dies més tard, així que em vaig decidir per l'empresa de correus. El principal problema és que aquest anirà parant com un tramvia de rodalies a cada poble per això de deixar i agafar paquets de correu, mentre que l'altre fa el trajecte de forma molt més directe, i tractant-se de 700 km i unes 11 h oficials, doncs sembla millor opció la nova companyia però ho deixarem per a la tornada. L'autocar és gran! Bé, he pensat. L'altre cop era un petit bus de 30 seients, així que estarem més còmodes. 

Sentir-se refugiat per una estona

No diré que m'he sentit com un refugiat atrapat en qualsevol frontera europea però sí que he estat una bona estona pensant en ells, empatitzant-hi, i entenent part del seus sentiments i de les seves pors. No vull frivolitzar amb el tema, no és el meu estil, però el tarannà de certs poders militars, policials i administratius m'ha fet tenir-los presents i sentir-me una mica refugiat. I això que només ha durat una hora!

Es tracta del tema del visat. Quan arribes a Togo pots fer el visat d'estada temporal al mateix aeroport. De fet, és obligat fer-lo si vols entrar, o el portes fet d'abans. A l'aeroport et costa 10.000 CFA (uns 15€). La policia d'aquí et tracta força despectivament, perquè són conscients de l'autoritat que tenen. Així que amb un gest de mà, amb moviment ràpid de dits -entre el polze i l'índex-, t'indiquen que afluixis la mosca. Ni una paraula pel mig. Després et diuen que t'esperis, un dels esports més sagrats d'aquest país... I quan li surt dels nassos treu un feix de passaports i comença a dir noms i si tens sort et toca el teu més o menys aviat, o t'has d'esperar (seguim fent esport) sense xistar a la tanda següent.

Togo, vint-i-tres anys després...

Ara m'ha vingut al cap aquell diàleg d'Aterriza como puedas -sempre l'he vist en castellà- en què el protagonista, ex-pilot, està assegut dins l'avió, suant de mala manera i tremolant abans de l'enlairament. Al seu costat, la dona d'edat avançada li pregunta "¿Nervioso?" "Sí", respon ell amarat de suor i tremolors. "¿Es la primera vez?" demana la padrina. "No. He estado nervioso muchas veces".

Hibernació

Fa unes quantes setmanes vaig començar la hibernació. Si més no aquella que s'expressa en veu alta per manifestar el que ja fa massa temps havia esdevingut evidència silenciada. No sé si va arribar amb el fred ni tan sols si té a veure amb la climatologia. Només sé que havia d'entrar a la cova, sense gaires sorolls ni escarafalls. No sento res que valgui la pena ser dit ni escoltat. Tampoc no anhelo visitar la teva cova per conèixer de les teves inquietuds ni dels teus sabers malgrat que sempre m'han seduït per suggeridores i reconfortants. Necessito, així ho crec o així crec creure-ho, enroscar-me i deixar la ment en blanc. Però m'he sabut poc educat i gens mereixedor del teu record retirant-me sense dir-te que no diré i que tampoc no t'escoltaré. Ja em perdonaràs. No em preguntis quan acabarà la hibernació: qüestió de dies, potser de tota una eternitat. Al capdavall, però, sempre arriba el desgel i l'aigua flueix de nou per revifar l'herba desmaiada. 

Hibernar. Gràcies pel silenci. Ajusto la porta.

50 anys de records: 18 til I Die

Grup de COU del col·legi Tecla Sala de L'Hospitalet, 1983-1984

El baby boom dels anys seixanta va tenir algunes repercussions de les quals jo en sóc un efecte tant pel que va suposar de bo com pel que no ho és tant. Els nascuts sota el símbol del cavall xinès, concretament els de 1966, som fills d'aquesta època, marcats i seduïts pel temps que ens va tocar viure. I l'any que ve celebrarem el mig segle d'existència. Cinquanta voltes al sol, un llarg viatge que fa només un segle suposava l'esperança de vida mitjana d'una persona en néixer. Però els temps han canviat i no es tracta de córrer, que com a casa enlloc! Sigui com sigui, aquest proper any serà singular en la meva vida i en la dels meus coetanis per això de creuar una significativa frontera sense retorn.

Tami a Fòrum Altaïr el proper 27 d'octubre

Com ja et deus haver fixat, darrerament he destacat a la columna de l'esquerra del bloc diferents temes relacionats amb Tami, a Togo, on vaig estar treballant fa dos anys dins un projecte de biodiversitat i desenvolupament. Aquí hi trobaràs fotografies d'ocells i de gent d'allà i també l'informe que es va elaborar amb els resultats i reflexions a l'entorn de la meva estada. (Si no vols llegir l'informe sencer sempre pots descarregar-te el resum que es va publicar la revista Quercus). També pots accedir al propi bloc a les vivències més personals que vaig tenir accedint a través del cercador escrivint la paraula "Togo", o bé anant al localitzador d'entrades i començant des de l'abril de 2013, amb l'entrada "Togo, vint anys després" i seguint al llarg dels mesos de maig i juny.

Visca Martorelles!

Està clar que ens queda molt per aprendre -a mi segur- i que cada dia és una oportunitat nova (o un conjunt d'elles) que ens brinda el present per encarar el futur d'una millor forma. I el que ens serveix a escala personal -a mi segur- té la seva extrapolació quan augmentes la perspectiva i saltes d'allò més particular a l'àmbit públic, per exemple a escala municipal.

Font: ent.cat

Aquest cap de setmana he pogut fullejar l'edició del Vallès Oriental del periòdic El 9 Nou, de 28 de setembre. A la pàgina 17 apareixia una gran taula sobre la recollida selectiva de residus a tots els pobles del Vallès Oriental. Les dades, procedents de l'Agència de Residus de Catalunya, mostraven l'evolució que sobre aquest tema havien experimentat els diferents municipis, comparant els anys 2004 i 2014. Es pot veure, per exemple, com tots els municipis han incrementat el percentatge de recollida selectiva respecte de la recollida municipal -un fet altament positiu per al medi ambient i l'estalvi- però aquest s'ha fet de forma molt diferenciada segons municipis. Així, mentre que Bigues i Riells només ha experimentat una pujada del 2%, -d'un 35,42% ha passat a un 37,46%- hi ha hagut municipis on aquests increments han estat molt significatius. Com a més destacat es troba el de Martorelles, on el percentatge de recollida selectiva respecte la total municipal ha pujat un 55,57% passant d'un discret 22,74% el 2004 a un esplèndid 78,31% el 2014. He dit discret el de 2004? Bé, encara hi ha un parell de municipis que al 2014 tenen valors inferiors a aquest 22,74% que he adjectivat com a discret. 

"We've totally screwed up"

"L'hem cagat ben cagada". Aquesta és una de les traduccions més acceptades pels mitjans de comunicació en relació a l'escàndol de frau protagonitzat per Volkswagen, el major fabricant de cotxes europeu. La frase la va pronunciar Michael Horn, el cap d'aquesta empresa a la secció dels Estats Units, en una aparició de disculpa (val la pena fer una ullada a la declaració íntegra, una cosa sorprenent a escala ibèrica). 

Per si no saps de què va aquest escàndol, es tracta d'un software instal·lat a més d'onze milions de vehicles (segons reconeix la pròpia empresa) que detecta si el vehicle està en funcionament normal o si està sent inspeccionat. En aquest segons cas, el programa informàtic activa que els filtres del cotxe funcionin per reduir les emissions de gasos contaminants per sota dels barems màxims permesos segons les normatives ambientals. En aquestes condicions la potència del cotxe i les seves prestacions queden reduïdes, però l'usuari no ho nota ja que s'està fent la revisió del vehicle. I el cotxe passa satisfactòriament la inspecció quant als nivells d'emissions contaminants. Quan el sistema detecta que el cotxe ja no està essent inspeccionat sinó que circula de forma normal, el software anul·la aquests filtres de manera que el cotxe recupera tota la seva potència i serveis però a costa d'incrementar les seves emissions contaminants entre 10 i 40 cops més del permès. L'Agència de Protecció Ambiental (EPA) dels Estats Units ha descobert el frau i l'escàndol ha esdevingut mundial.

Evidències poc evidents

Impression, soleil levant (Claude Monet)

Un dia fred d'hivern de fa una colla d'anys, la primera albada em va trobar creuant el pont del tren d'Hospitalet camí del barri de Pubilla Cases, on donava classes de ciències. Al mig del pont vaig mirar a l'horitzó i vaig veure com naixia el dia amb un sol ben rodó i vermell. Il·lús o il·lusionat em vaig aturar per rebre aquelles primeres glopades de calor. I vaig caure del cavall! En aquell moment se'm va fer present aquella evidència racional de ser un insignificant -per petit- ésser viu, de peu a la superfície d'un planeta d'aigua i roca que estava intentant escalfar-se amb la calor que arribava d'un estel de mitjana edat, a l'entorn del que girava a 150.000 milions de quilòmetres de distància. Tants anys estudiant-ho i explicant-ho i aquell dia en vaig prendre consciència vital!