Love the one you're with (Crosby, Stills & Nash)

Els Crosby's. Així és com els coneixia a casa quan els escoltava a la meva adolescència, altre cop gràcies al meu germà. David Crosby, Stephen Stills i Graham Nash (CSN o CSN&Y segons si s'afegia o no Neil Young) van formar un grup de folk-rock molt potent als setanta, amb una compenetració de veus i harmonies, i arrenjaments musicals innovadors. Tots tres venien de formacions diferents però es van unir per fer un projecte comú que va donar lloc, el 1969, al seu primer album. A partir d'aquí una dècada esplèndida. Després, però, com els passa a molts cantants, polítics i futbolistes, no es van saber retirar a temps i van envellir amb un polsim de decadència a les espatlles. CSN -o CSN&Y- només s'han anat retrobant puntualment per oferir algun nou disc als seus fans, o cançons pròpies revisionades, però sense la vitalitat dels primers anys, fent aquestes ressurreccions lamentables del tipus junts deu anys després, però sense haver fet res enmig. Només una forma de treure una mica més de pasta, a veure si la vaca segueix donant llet. Però això no desmereix el que van suposar en aquella dècada meravellosa. Love the one you're with, de 1970, és d'Stephen Stills, del seu album homònim en solitari, que es va convertir en un gran èxit. CSN&Y la van interpretar el mateix any i es pot trobar al seu disc en directe 4 Way Street. A banda de portar-me molts records d'adolescència és un dels temes més marxosos que té la banda i que a molts ens pot anar bé per arrencar aquest curs escolar que tot just comença.

Més cançons a Cançons per sentir i escoltar.

Guanxes, hutus i tutsis

L'any 1447, un vaixell de soldats espanyols va desembarcar a l'illa canària de La Palma, la que esdevindria poc després l'últim punt de proveïment d'aigua potable abans de fer la travessa transoceànica i, junt amb Tenerife, la darrera illa sotmesa al domini espanyol. Sota les ordres de Guillén de Peraza, 200 soldats van entrar pel que s'acabaria anomenant -en coherència amb els fets que es viurien- Barranco de las Angustias, on tots els soldats, excepte sis, hi van perdre la vida sota el pes de les pedres i la duresa de les llances dels antics pobladors guanxes. Cinc segles i mig més tard la situació està molt més calmada...

"No tens cap text que parli de l'amor?", anònim dixit

El passat 14 d'agost vaig rebre un comentari anònim d'algú que, amb els dies, vaig saber que es diu Mar. Em va fer molta il·lusió perquè diu que segueix el meu bloc, després d'arribar-hi per atzar, i sembla que li agrada el que escric tot i que de vegades creu que sóc massa radical. Aquesta admiradora de Becquer, persona que intueixo de gran sensibilitat, em va llençar una pregunta la resposta de la qual és l'objecte d'aquesta entrada: "no tens cap text que parli de l'amor?". Em va semblar que no podia donar una resposta ràpida al tema i em vaig comprometre a fer una nota, més que un comentari, però la veritat és que m'ha resultat força difícil i dubto que satisfaci gaire les teves expectatives, Mar. 

En tot cas, la pregunta ha estat rebotant entre les meves escasses neurones, passant d'una a una altra en caòtic moviment durant els dies posteriors al teu comentari -tot just començades les meves vacances- intentant cercar una resposta adient. I no l'he trobada. O millor dit, crec que hi ha vàries respostes possibles, però em semblen totes força incompletes i confuses.

Secret World (Peter Gabriel)

Quan un es belluga de la foto no agrada i és que som força més conservadors del que creiem. Quan fas una cosa diferent de la imatge que la gent té de tu, només els qui t'aprecien o t'estimen entenen que allò és la teva vida i que tens dret a viure-la com millor creguis. Però per a la majoria, que surtis de la foto on t'havien encasellat, no agrada. El mateix passa amb la música i els artistes. Quan Bob Dylan va agafar la guitarra elèctrica molts el van tatxar de traïdor a les arrels folk, i el mateix li va passar a Lluís Llach -salvant les distàncies- quan se li va ocórrer fer Astres. Costa acceptar que la gent evolucionem i que busquem la millor manera de sentir-nos i expressar-nos a cada moment. Peter Gabriel és un d'aquests autors. La seva música va evolucionar des de Genesis, on compartia coliderat amb Phil Colins, al Peter Gabriel que encara es belluga actualment pels escenaris, fent un espectacle complert, proper al públic i innovador a cada volta més. Però segueix havent-hi gent que no accepta aquests canvis i, segon alguns, ara és comercial no com abans que era trencador. He gaudit dues vegades dels concerts d'aquest Peter Gabriel nou i he de dir que totes dues vegades m'he sentit sorprès per la seva força i dinamisme. El tema del vídeo és Secret World, del disc Us de 1992, però en la versió en directe de la seva gira de 2003.

Més cançons a Cançons per sentir i escoltar.

Aicha (Cheb Khaled)

Fa uns quants anys vaig conèixer la música raïd, aquest gènere musical d'origen algerià que el fonamentalisme islàmic va atacar per tractar sobre temes perillosos, com l'alcohol o les dones. I ho va fer fins a les darreres conseqüencies durant els vuitanta obligant molts cantants de segona fornada, els anomenats chebs (joves), a emigrar cap a Europa, perseguits de mort. Segurament per ser més comercials, la meva primera trobada amb aquesta música va ser amb els cantautors Cheb Mami, Rachid Taha i Khaled. Aquest darrer vaig tenir l'oportunitat d'escoltar-lo en directe a Barcelona i vaig gaudir molt amb la seva música i la seva alegria contagiosa. Sempre m'ha creat certa paradoxa aquest tipus de música i aquests músics, perquè tenen molt a veure amb formes de cantar pròpies de terres del sud de l'estat espanyol, sovint rebutjades des de casa nostra -considerades paxanga- mentre que generen simpaties quan vénen del nord d'Àfrica, possiblement per una combinació de prejudici i snobisme. En tot cas, i sigui com sigui, benvinguda va ser per a mi la troballa del gran Khaled, del qual avui et proposo un dels seus temes més coneguts, Aïcha, publicat a l'album Shara de 1996. La cançó va ser escrita pel cantautor francès Jean-Jacques Goldman per a Khaled, i amb ella, autor i cantant, reivindiquen la igualtat entre dones i homes, un tema força menystingut a la societat algeriana d'on Khaled és originari.

Més cançons a Cançons per sentir i escoltar.

Estúpidament incorrecte

"No sé si cortarme las venas o dejármelas crecer". Fa uns quants anys vaig sentir aquesta frase en boca d'un bon amic i des d'aleshores sempre m'ha fet gràcia per ocurrent. Trobo que és una forma força elegant de dir que ja n'estàs fart, amb un toc de desesperació disfressat sota una bona dosi de surrealisme.

A començament d'estiu escrivia una carta sobre la manca d'una visió sostenible a les tertúlies d'El matí de Catalunya Ràdio. La majoria dels tertulians d'aquest i d'altres programes similars tenen una visió del món economicista -i a més neoclàssica i neoliberal- poc o gens social i molt menys ambiental. La sostenibilitat categoritzada com a forma de viure, única forma possible d'estar en el món en els anys venidors, té poc espai als mitjans de comunicació, i quan els té, pren la dimensió d'apèndix o de simple anècdota. 

La mala sort em va jugar una mala passada el passat 24 de juliol, quan vaig sintonitzar l'emissora catalana just en el moment en què començava el programa Políticament incorrecte. Es tracta d'un programa d'El matí de Catalunya Ràdio d'estiu que, segons es desprèn de la pròpia web de l'emissora, "reflexiona sobre qüestions comunes des d'una òptica original i políticament incorrecta". Pel que sembla és un tal professor Jordi Llovet l'expert que fa aquestes reflexions políticament incorrectes, i pel que sembla també, el professor repeteix un any més en aquesta tasca.

You're the one that I want (Angus & Julia Stone)

De vegades et trobes amb petites sorpreses. Versionar cançons d'altres s'ha fet sempre. Fins i tot hi ha cantautors, com Bob Dylan, que es versionen a ells mateixos. Molts cantants agafen cançons d'altres autors, la majoria de cops ben conegudes, i en fan la seva interpretació. Alguns no les versionen, senzillament intenten imitar l'original de la millor manera; altres hi aporten tant de collita pròpia que pot no reconèixer-se o fins i tot arribar a superar l'original. Darrerament, o això és el que crec, estan apareixent versions molt interessants perquè, prenent el model original, el despullen, li treuen tot el que té de superflu o, si vols, que no és necessari per conèixer l'esquelet o l'ànima de la cançó. I així, nua, la cançó es mostra en la seva essència. Tot i que hi ha molts millors exemples, aquí et suggereixo la revisió d'un clàssic del musical Grease. La versió de You're the one that I want pertany a dos germans australians, l'Angus i la Julia Stone, que són capaços de recuperar un tema dels setanta de manera molt suggerent. Van editar la cançó el 2010 a Big Jet Plane. Ara fa un any vam gosar interpretar-la en un directe a Gualba, acompanyats d'una veu femenina a qui li dedico aquest vídeo.

Més cançons a Cançons per sentir i escoltar. 

¿Perlas o margaritas?

Diuen que l'actriu Liz Taylor utilitzava l'idioma espanyol quan havia d'insultar els periodistes que l'assetjaven i a qui no suportava. Sembla ser que entenia que els sons propis d'aquesta llengua són més forts que altres com del mateix anglès, i els insults traduïts a l'espanyol molt més malsonants.

Llegenda o no, no em sembla inversemblant que ho fes. De fet, conec algú que diu que una de les seves paraules preferides en espanyol, ja em perdonareu per escatològic, és mierda, i m'ho justifica pel so combinat de les lletres i i e, el que tècnicament es coneix com a diftong, on es combinen dues vocals, una forta i una dèbil. La cosa pren envergadura si hi poses intencionalitat al vocalitzar, prenent-te el teu temps mentre arrossegues el diftong si pot ser aixecant lateralment un costat (no importa quin) del llavi superior. Si ho comparem amb la traducció catalana merda la veritat és que sembla que estiguem en un combat de boxa desigual entre un pes pesat i un pes ploma. O un pes mosca si utilitzem el francès merde, on la força de la paraula es dilueix totalment i gairebé podríem utilitzar-la graciosament acompanyada d'una reverència.

En el fons, però, tampoc és ben bé una qüestió de diftongs. Només cal pensar en el verb fotre i la seva plasticitat de funcions i multiplicitat de significats -riute'n del barrufar dels barrufets- i comparar-ho amb el també plàstic i polisèmic joder. Crec que l'acabament er, amb la força oportuna sobre la r, hi ajuda molt.

Grace (Jeff Buckley)

El meu germà Jordi sempre m'ha donat a conèixer bons músics, i sempre ho ha fet en petites dosis, la millor forma per anar-los incorporant. Fa uns anys em va regalar l'únic treball d'estudi de Jeff Buckley, Grace, de 1994, una de les meves joies més preuades. Buckley, nascut com jo el 1966, va ser un cantautor i guitarrista californià que va morir als 30 anys, ofegat de forma accidental mentre es banyava al Wolf River, Tennessee, tot just on s'havia instal·lat per gravar el seu segon disc d'estudi. Entre moltes de les grandeses d'aquest cantant i guitarrista, en destaco el registre de la seva veu de la que es diu que era de quatre octaves i mitja. Això es pot entendre molt bé escoltant el disc, i en concret amb el tema Grace que és el que et presento enllaçat. L'àlbum combina temes que podríem anomenar tranquils, com la coneguda versió de l'Hallelujah de Leonard Cohen i d'altres de gran energia, com Eternal Life i es fa difícil dir quins són millors i quins destaquen per damunt dels altres, perquè tots són d'una qualitat indiscutible. Una joia!

Més cançons a Cançons per sentir i escoltar.

Quant val la fusta cremada?

Encara no s'ha apagat el foc però diuen que ja està sota control. I mentrestant tots, començant pels qui ho han viscut més en directe, ho hem estat patint amb l'ai al cor, veient la força d'un foc que s'ho enduia tot per davant. Parlo de l'incendi que des de diumenge ha estat consumint milers d'hectàrees de boscos, conreus i propietats de l'Alt Empordà. I vides...

Crec que s'ha dit i s'ha escrit molt sobre aquest incendi: les dades, la lluita per controlar-lo, els efectes i, especialment, les causes. D'aquestes, ens podem quedar amb les més superficials, les que potser han estat detonants, com les puntes de cigarrets, o en les més profundes com la mala gestió, o més directament la no-gestió, de les masses boscoses. En aquest darrer sentit, l'entrevista que la periodista Montse Jané, de TV3, li ha fet a Paco Cano, president de l'Associació de Professionals Forestals de Catalunya, em sembla un perfecte testimoni de l'oblit governamental dels ecosistemes boscosos. Una excel·lent lliçó d'ecologia i de gestió forestal.

Gymnopédies (Eric Satie)

Eric Satie, 1866-1925, va ser un compositor francès, coetani de Debussy. Diria que unes de les seves obres més conegudes són les Gymnopédies, tres peces musicals de les que es diu que són precursores de la música ambient (sembla que el mateix Satie descrivia algunes de les seves obres com a "música de mobiliari", és a dir, música que es podia escoltar com a fons musical. I és que la càrrega emocional que transmet és molt forta. Tot i ser una música que contravé algunes de les regles de la música clàssica, em sembla una bona forma d'aproximació i acostament a aquesta, donada la seva posició a cavall entre la música clàssica i la contemporània. O això és el que crec. A la pel·lícula Another Woman de Woody Allen, aquesta peça musical, la número 1, hi juga un paper clau a l'hora de transmetre emocions.

Més cançons a Cançons per sentir i escoltar.

Another woman i la catarsi dels Rodríguez

Una de les activitats de les que més gaudeixo quan estic a casa de Rodríguez, consisteix a posar una de les meves pel·lícules preferides i anar-la assaborint. És curiós que rarament busco pel·lícules noves i, tell me conservador, però en aquestes ocasions prefereixo tornar a veure aquelles que ja sé el que m'aportaran. En tinc un munt de triades que, en funció de l'estat d'ànim, acompleixen el paper que els hi toca. Dins meu es produeix una espècie de catarsi -tant en el seu sentit pitagòric com psicològic- que em permet alliberar emocions i purificar, d'alguna manera, el meu interior.

No és que estigui de Rodríguez gaire sovint, però ahir per la nit va ser una d'aquestes ocasions i no la vaig voler desaprofitar. I aquest cop va tocar l'enèsima revisió d'Another Woman, per a mi una de les obres mestres de Woody Allen, de 1988. No es tracta d'una comèdia, ni ell surt a la pel·lícula, sinó d'un drama on els sentiments, les emocions i els somnis es barregen de forma magistral. És la història d'una filòsofa que, accidentalment, sent les converses d'un psicòleg amb els seus pacients, a partir de les quals es replanteja la seva pròpia vida.