Powderfinger (Neil Young)

No sóc persona d'ídols però sóc un gran admirador de Neil Young. No sabria explicar ben bé per què. Potser la culpa de tot plegat va ser el descobriment a casa d'un disc del meu germà Jordi, el Live Rust de 1979, un doble directe amb Crazy Horse. Per aquella època jo tirava per les melodies i em desagradaven les guitarres elèctriques, de manera que em vaig empassar ràpidament el primer disc, més acústic, per deixar abandonat el segon, elèctric. Al cap d'uns anys vaig descobrir aquest segon disc, i amb ell tot un seguit de temes que em van enlluernar. Suposo que totes les coses demanen el seu temps. Powderfinger és un dels meus temes preferits, que em va captivar des del principi. El concert de Neil Young de 1987 a Barcelona, el meu primer gran concert, em va consolidar com a ferm seguidor d'aquest gran cantautor que ha sapigut viure i adaptar-se als temps.

Més cançons a Cançons per sentir i escoltar. 

Bones vacances, Manel

Potser se't fa estrany però avui m'ha donat per escriure al periodista Manel Fuentes que presenta El matí de Catalunya Ràdio, tot just el dia que comença les vacances. M'ha semblat oportú. Feia temps que ho venia pensant perquè crec que els mitjans de comunicació tenen molta incidència en la creació del pensament i de l'imaginari de les persones, i li he enviat un correu electrònic. I també he cregut escaient penjar-lo al bloc. L'he escrit d'una revolada i segurament li manca polir algunes parts però el volia compartir igualment amb tu. 

Els voltors tornen a atacar...

De debò que al final un pot pensar que li estan prenent el pèl dia sí, dia també. Almenys jo tinc aquesta sensació. La darrera? Hi ha una falca de CatalunyaCaixa que passen per Catalunya Ràdio que, no sé a tu, però a mi em remou les tripes. Va de la taxa farmacèutica, el famós euro per recepta. Resulta que si ets pensionista i domicilies la teva pensió amb ells, CatalunyaCaixa es fa càrrec d'aquest euro per recepta que et cobren. Per un moment he cregut que ho havia sentit malament, així que he anat a buscar la web d'aquesta caixa i le voilà, és exactament així. Però que es pensen que som idiotes o què? Quins collons!

A qui pensen enganyar ara? O sigui que estan entre els bancs i les caixes que han de ser rescatats amb diners públics, amb uns cràpules de directius que s'embutxaquen uns bons calerons, tot plegat contribuint a generar aquesta crisi financera que pagarem entre tots i provocant un dèficit estatal que acaba suposant un plec de retallades diverses, entre les quals les relacionades amb la sanitat. Com a resultat, amb moltes altres mesures mal anomenades d'austeritat (això és cutrerio i no austeritat) fan que s'hagi de pagar un euro per recepta, perjudicant especialment les franges socials més dèbils, com la majoria de pensionistes. Però no us preocupeu que aquí està CatalunyaCaixa per salvar-vos d'aquesta taxa. I és clar, de passada, un client més a qui explotar cobrant-li un grapat de comissions, si és que no els hi colen algun d'aquests productes-escombraria que ofereixen a tort i a dret i que ens han dut on som.

Si algú entén alguna cosa que m'ho expliqui!

Sóc un fanàtic!

Mai no m'he considerat un fanàtic però potser és que no ho tenia ben entès. A veure, si m'aclareixo. Jo no en sé gaire de temes lingüístics ni filosòfics, i espero que em disculpis si faig una incorrecció i que em rectifiquis si ho creus convenient, però m'agradaria expressar la meva opinió utilitzant algunes de les eines que són pròpies d'aquestes matèries.

Segons l'Institut d'Estudis Catalans, la paraula fanàtic -importada del francès però d'origen llatí quan inicalment volia dir inspirat o ple d'entusiasme-, adjectiva algú que sustenta una creença o una opinió, especialment religiosa, amb intemperància i sense sentit crític. Per la seva banda, la Real Academia Española té dues accepcions sobre la paraula fanático, a saber: que defiende con tenacidad desmedida y apasionamiento creencias u opiniones, sobre todo religiosas o políticas, i una segona, aparentment més suau, que el defineix com a preocupado o entusiasmado ciegamente por algo. Aquestes accepcions, més extremades que l'original llatina, s'han incorporat a la parla quotidiana, a través dels mitjans de comunicació, i formen part del nostre imaginari individual i col·lectiu. Així, qui més qui menys entén el mateix, i possiblement genera una imatge similar, quan sent a parlar de fanatisme islàmic o jueu o de certs grups occidentals associats, per exemple, a l'administració de George W. Bush.

He de confessar que no m'he sentit, ni ara ni abans, gens fanàtic de res. Ni tan sols en la seva accepció d'entusiasta per alguna cosa com ara la música. És clar que tinc les meves preferències però d'aquí a sentir-me un fanàtic...

Cap a la bombolla global

Tinc un conegut, diguem-li Astrid, que de vegades em parla del seu passat hippy, quan corria davant dels grisos i en contra del sistema. Era l'època del franquisme i del maig del 68 i allò s'esqueia. Però un dia Astrid es va fer gran -ara s'acosta als seixanta- i va decidir, segons m'explica, deixar les utopies per posar-se al costat guanyador. Així que es va convertir en promotor immobiliari i especulador ocasional, o potser era a l'inrevés. Pels cotxes amb què es belluga i pel que he conegut a partir de les nostres converses, on faig el fals paper gairebé d'admirador seu, puc afirmar que per les mans d'Astrid passen molts diners. Moltíssims diners. Crec que és la persona més rica que conec personalment. Un bon dia, la crisi va començar a treure el nas. Astrid, que no té un pèl de tonto, s'ho va ensumar ràpidament. Va vendre unes quantes propietats i se'n va anar al sud de França a seguir amb la seva feina de promotor (i especulador) immobiliari. El sud de França, o sigui, la cara nord dels Pirineus, ens pot semblar que deu estar tot explotat per la seva similitud amb els Pirineus catalans que coneixem, ple de segones residències com veiem a la Cerdanya o a la Vall d'Aran. Però no és ben bé així: per a la majoria de francesos el sud de França és la part cutre del país, i si volen muntanya i paisatges bucòlics, o practicar l'esquí, prefereixen mirar cap als Alps abans que els Pirineus. Així que el sud no és la part més valorada. Sòls econòmics, facilitats financeres, demanda de segones residències per part de compradors catalans o espanyols per utilitzar una o dues setmanes l'any... un bon negoci, sens dubte. Segons Astrid m'explicava, hi va haver vàries empreses espanyoles i catalanes que van tirar cap a terrers gales, traslladant amb elles la bombolla immobiliària. I a costa de malmetre el territori, és clar, com bé coneixem d'aquest costat del Pirineu. Darrerament, Astrid em parla dels seus viatges cap al Marroc, el nou paradís on situa les seves empreses, on té equips de gent treballant per explotar la vaca marroquina que li ofereix majors beneficis que les ja explotades valls franceses. Els preus de la vivenda a ciutats com Rabat, s'han disparat amb aquesta nova bombolla que es desplaça per terres africanes, al mateix ritme que ho fa el deteriorament ambiental, la pobresa i l'explotació social.

Poems, prayers and promises (John Denver)

En la meva formació com a mediocre guitarrista gairebé autodidacta, hi ha tres influències que em van acompanyar en les meves primeres etapes de final dels setanta i començament dels vuitanta. Hi ha altres trets típics de la meva forma de guitarrejar que he incorporat anys després a partir d'altres guitarristes, però d'aquests tres de la meva adolescència en guardo un bon record per les hores que em van acompanyar i uns quants vinils ben gastats. Es tracta de Miguel Ríos, amb el directe Rock&Ríos de 1982; el grup osonenc Esquirols, amb un guitarra espectacular tant per la definició com per la diversitat d'estils, Joan Crosas (sí, sí, l'actor); i John Denver, del qual en aquell temps jo tenia mitja dotzena de discos que anava escoltant una vegada i una altra i que, a l'intentar reproduir amb la meva guitarra, em van servir per aprendre unes quantes eines de la música folk i country que després han romàs amb mi. A banda d'en Ríos, els altres dos són classificats sovint com a xirucaires o kumbaies, quan no directament com a nyonyos. Potser sí, però formen part del meu passat i els hi estic molt agraït. El tema de John Denver, Poems, prayers and promises pertany a l'album homònim de 1971, i és una bona mostra de la poesia, la veu i la forma de tocar la guitarra del cantant.



Més cançons a Cançons per sentir i escoltar.

Petita nota sobre cançons per sentir i escoltar

No sé si t'has fixat però he introduït un parell d'apartats nous al meu bloc, estretament interrelacionats, a la columna de l'esquerra. L'un es titola Cançó del dia... o del mes i l'altre Cançons per sentir i escoltar. Això remet a una primera versió del bloc en què volia tenir un apartat fix de música però que després no vaig saber gestionar. Com que igualment vull compartir amb tu algunes músiques i autors he pensat fer aquests espais. En el primer penjaré de tant en tant un tema, de fet un vídeo del YouTube. A YouTube no sempre trobes el que busques però deu n'hi do, tot i que de vegades porten publicitat associada que has d'esperar que acabi per veure el vídeo. A mesura que posi nous temes els antics aniran a passar al segon apartat que servirà de magatzem o biblioteca al qual es podrà accedir directament clicant a la columna. Quan es faci més gran buscaré la millor forma d'organitzar-ho tot. 
Els vídeos que t'enllaçaré aquí són de cançons i músiques o cantants que a mi m'han cridat especialment l'atenció per alguna raó o altre i que han entrat a formar part més gran o més petita de la meva forma de veure, entendre o sentir el món. I les vull compartir amb tu. Suposo que quan un diu que li agrada tal o qual cançó està expressant part dels seus sentiments. Si tu ho vols, sempre pots escoltar aquesta música o sentir aquests sentiments o altres que et suggereixi. De vegades no són els millors temes de l'autor els que he escollit, ni els més coneguts, però, ja ho sabem, les vivències, els paisatges, les olors... associats a una música fan que li donem un valor especial per davant d'altres. I és curiós veure com queden retingudes dins nostre amb la mateixa intensitat que abans sobrevivint el pas dels anys.
De moment tot està a les beceroles, només hi ha dues cançons penjades però en tinc moltes més en el meu magatzem. Només és qüestió d'anar-les donant sortida i crec que una per setmana pot ser prou adequat. Però si creus que és un ritme massa lent o massa ràpid fes-m'ho saber; i si els enllaços no funcionen també. Que vagi de gust!

Tocant els límits...

Ara fa un mes vaig publicar una entrada sobre la contradicció que, al meu parer, hi ha entre creixement i austeritat ja que el creixement necessita d'hiperconsum, deia, per mantenir-se. Ja apuntava, aleshores, que l'austeritat que jo associo al decreixement no té res a veure amb la que demanen els actuals governants, equiparada com fan amb la destrucció de l'estat del benestar. I voldria afegir alguns matisos perquè s'entengui millor.

Un SOCC diferent...

Balquer, estival arribat fa poc

Fa ja massa dies que no escric al bloc i tinc pensades diferents coses, però vaig una mica collat de temps aquest mes. Tot i això m'agradaria presentar-te aquesta petita nota a l'espera que acabi redactant una altra cosa: com ja et vaig comentar fa uns dies aquest any estic duent a terme més itineraris de Seguiment d'Ocells Comuns a Catalunya (SOCC) i si fa unes setmanes t'ensenyava algunes fotos de neu, malgrat la primavera avançada, a l'itinerari de Llessui, al costat de les primeres espècies estivals nouvingudes, avui et volia mostrar el contrast entre els dos nous itineraris, un de muntanya mitjana, Peramea-Montcortés amb les espècies estivals ja instal·lades, i un altre d'alta muntanya, el de Pla al Port de Boet, encara amarat de neu. Tots dos itineraris es troben al Pallars Sobirà... un nou exemple de la diversitat d'ambients del nostre país, tot i no estar gaire allunyats geogràficament.

Estany de Montcortés, becaina a tocar d'aigua

Bosqueta vulgar, com el balquer, acabada d'arribar

Vista des del Port de Boet (2.500m). A l'esquena França. La veritat, no esperava trobar neu.

Pulsatil·la pirinenca (gentilesa de la Núria)

Vaig comptar un grup de 23 isards...

M'Beddemi (Cheikh Lô)

L'any 1999, el músic senegalo-burkinabès Cheikh Lô presentava el seu segon disc d'estudi Bambay Gueej. Un disc rítmica i instrumentalment africà carregat de sons cubans, cantat en bambara i wolof, que enganxa des del primer tema, una guajira de nom M'Beddemi (El carrer). Vaig estar molt temps pensant que aquesta peça la coneixia d'abans i vaig acabar creient que era de tant escoltar-la. Un bon dia, però, em va venir com un flash: aquest tema no era seu, es tractava d'una versió d'una cançó que jo tenia molt sentida: El carretero, original del cantant cubà Guillermo Portabales, que s'havia popularitzat dos anys abans, el 1997, amb la veu d'Eliades Ochoa, membre del Buena Vista Social Club, en un disc on també hi participava la guitarra de Ry Cooder. La guajira és un gènere cubà, de música camperola; el seu origen té influències andaluses, però es va enriquir amb els ritmes i els instruments dels descendents d'esclaus africans, molts d'ells procedents de les costes senegaleses on tocava Cheihk Lô...

Aquí també pots accedir a les versions del Buena Vista Social Club i a l'original de Guillermo Portabales.

Més cançons a Cançons per sentir i escoltar.

Austeritat i (de)creixement

El Periódico del passat 4 de maig llançava una pregunta als seus lectors sobre si aquests creuen que l'austeritat portarà al creixement, pregunta que s'emmarca dins el debat generat entre el discurs d'austeritat de la cancellera alemanya Merkel i el del creixement defensat per polítics com el que serà nou president francès, Hollande, com a mesures per superar la crisi.

Sempre se'm fa curiós llegir el tipus de preguntes que fa aquest diari, com si estiguessin fent una tertúlia d'experts sobre el tema en qüestió, que suposo que és el que pot ser més interessant o formatiu, però per comptes d'això es fa la pregunta buscant l'opinió del poble i sempre hi ha gent que contesta. Suposo que és allò de què hi ha gent per a tot, tants com som. Si he de ser sincer mai no en faig cas d'aquestes preguntes, el 95% dels cops perquè no en sé res del que demanen o no en tinc una opinió formada, però de vegades em criden l'atenció els enunciats i m'hi entretinc cinc minuts. (En un altre moment parlaré d'alguna pregunta que em va ajudar a enriquir el meu pobre vocabulari tot i que no crec que fos la pretensió del diari).

En aquest cas, l'enunciat Creieu que les polítiques d'austeritat ajuden al creixement? forma part del 5% restant i em va sobtar força ja que tal i com jo ho veig són paraules que en l'imaginari que m'he construït al llarg dels darrers anys són incompatibles. I m'explicaré.

Des de fa força temps m'he convertit en un defensor teòric -i en la mesura que puc i sé pràctic- del decreixement, del qual miraré de parlar-ne més en altres entradetes en aquesta campanya que alguns blocaires hem iniciat sobre el tema dels valors. Aquest corrent de pensament el va iniciar Nicholas Georgescu-Roegen, economista romanès del passat segle XX i ha estat difós els darrers deu anys per politòlegs i economistes com Paul Ariès o Serge Latouche. Sintetitzant molt, la idea de decreixement ve a dir que el creixement tal i com el coneixem és insostenible, a banda de les injustícies socials que genera pel camí -efectes col·laterals, en diuen- perquè es topa amb els límits planetaris tant energètics com materials. Però se'ns ha introduït des de totes bandes tan endins del nostre cervell que sempre pensem que si no creixem anem malament. I parlem de créixer en tots els sentits: cotxe més potent, pantalla de televisor més gran, treball amb més sou, festival amb més públic, major número d'oients o telespectadors, etc., etc. És allò de: Ande o no ande, burro grande o en la seva versió catalana, Preu per preu, sabates grosses. Perdoneu-me, però quina estupidesa! El burro que ande, per favor, i les sabates que em vagin bé. O no?

La clau de volta de tot plegat és canviar el nostre sistema de valors. Créixer no ha de ser l'objectiu de res, ni tan sols l'instrument per aconseguir res. L'objectiu dels humans és la felicitat de la nostra espècie individual i col·lectivament al llarg del temps que ens belluguem pel planeta. Llegia l'altre dia, no recordo on, que determinats pobles indígenes amazònics plantegen que Ningú no pot viure bé si hi ha algú que viu malament. I la felicitat s'assoleix amb el benestar: si tenim salut, menjar, educació, reconeixement i acceptació social... què més ens dóna si això va acompanyat o no de creixement! Es tracta, doncs, d'eliminar del nostre imaginari la idea de creixement com a objectiu o instrument. La tendència hauria de ser convertir-se en ateus del déu creixement, i en aquest sentit, el mot més indicat és acreixement tal com explica Latouche.

I dins el pensament del decreixement l'austeritat hi juga un paper bàsic. És clar que no és l'austeritat igual que ens la venen, eliminant tot l'estat del benestar com s'està fent ara. Es tracta, en canvi, d'entendre que som una part més de l'engranatge de l'ecosistema planetari i que, per respecte a aquest ecosistema, a tots els éssers que hi viuen -humans o no- ara i en el futur, hem de tenir cura de l'ús dels recursos que fem, trobar el punt just, practicar la simplicitat voluntària, aprendre de la slow life... deixant de banda si això duu associat un creixement econòmic o no.

L'austeritat ajudarà al creixement? No, el creixement que coneixem no necessita d'austeritat sinó d'hiperconsum. L'austeritat s'associa al decreixement -o acreixement- i tan de bo l'apliquéssim en el seu sentit més pur com una forma d'entendre la vida i el nostre paper en aquest món, i no com un mecanisme de destrucció del benestar.

Si t'interessa el tema hi ha molts llibres que et poden il·lustrar i en parlaré en altres moments però permete'm que et presenti un que utilitzo de llibre de capçalera: Mejor con menos del filòsof i sociòleg Joaquim Sempere. Si mai tens l'ocasió fes-hi una bona ullada, no te'n penediràs!

Ocells i la neu caiguda

Ja em coneixes: si puc estar passejant per la muntanya no em quedo assegut al sofà de casa. I si a més a més es tracta de veure ocells millor que millor. I així ho he fet aquest 1 i 2 de maig que he pujat al Pirineu a fer seguiments d'ocells després d'una acurada selecció dels dies, això sí, per evitar les pluges. Vaig pujar el vespre abans a casa d'uns bons amics d'Olp, prop de Sort (Pallars Sobirà) acompanyat per les darreres gotes de pluja i amb l'esperança de tenir un matí assolellat. Aquest mateix dia havia estat nevant al poble d'Olp, a només 1.100 m d'altitud! Al darrer quilòmetre, abans de veure les primeres cases, un senglar (tocino en diuen aquí) em va sortir al mig del camí: un bon senyal del que havia de trobar-me.

Què he anat a fer allà? Doncs participo en el projecte de Seguiment d'Ocells Comuns a Catalunya (SOCC) impulsat i coordinat per l'Institut Català d'Ornitologia (ICO), que consisteix en realitzar un mateix recorregut de tres quilòmetres quatre vegades l'any (dos cops a la primavera i dos a l'hivern) per mostrejar els ocells estivals i hivernants de la zona. En el meu cas, el transsecte que segueixo recorre una pista que surt a prop del poble de Llessui i es belluga entre les cotes 1.500-1.600 m. Si vols saber més d'aquest recorregut pots llegir una petita ressenya aquí (pàgina 9). L'itinerari transcorre per un ambient subalpí, malgrat l'escassa altitud, i té l'imponent Montsent de Pallars (2.883 m) com a excepcional decorat de fons. El camí serpenteja pel ambients que tan bé descriu Jaume Cabré a Les veus del Pamano. Avui, però, la neu dels darrers dies ha sorprès els ocells que hi crien, i en especial a tots aquells que no han passat l'hivern aquí i que, venint d'altituds més baixes o de països llunyans, s'han trobat amb un ambient que els ha deixat, diguem-ne, descol·locats. Verderoles, grassets de muntanya o aloses, recent arribats, es trobaven agrupats en estols, desconeguts altres anys. Semblaria que estaven esperant a què la neu es fongués per dispersar-se cap a altres altures i ambients més adients.

Itinerari del SOCC amb el Montsent de Pallars al fons (esquerra)

Sempre hi ha qui dirà que podria aprofitar el temps fent coses més importants i productives que no pas fer seguiments d'ocells però m'agradaria que em diguessin quines. Ves per on, els resultats dels meus seguiments que es van iniciar el 2002, junt amb els d'altres centenars de col·laboradors voluntaris a Catalunya i a sis països europeus més, han estat analitzats i els autors de l'estudi han conclòs que les poblacions d'ocells i papallones de l'hemisferi nord es desplacen cap al nord seguint l'augment de temperatures associat al canvi climàtic que també es mou cap al nord, però ho fan a un ritme més lent, amb conseqüències greus per al bon funcionament dels ecosistemes. Si t'interessa pots llegir l'article original en anglès publicat a Nature Climate Change o un resum divulgatiu en català a l'informe del programa SOCC del passat març (pàgina 9).

O sigui, que l'esforç té la seva recompensa. Amb resultats com aquest no he pogut evitar aquest any d'afegir-me a un parell d'itineraris SOCC més (un a l'alta muntanya de Vall Ferrera i l'altre a tocar dels boscos cremats aquest darrer hivern prop de Peramea). I també m'he engrescat a participar en la mateixa zona en el projecte SACRE de seguiment d'ocells comuns a nivell estatal impulsat i coordinat per la Sociedad Española de Ornitología (SEO/BirdLife) que també contribueix a escala europea a valorar l'estat de conservació del medi a través de l'evolució de les tendències de les poblacions d'ocells. Feines aquestes que -i així ho reconeixen els organitzadors- només es poden fer amb la participació de milers de voluntaris i del seu temps.

Suposo que després d'aquest comentari entens que no m'importi marxar a caminar per les muntanyes pirinenques tot seguint ocells, oi? Encara més, un parell de dies com aquests m'han ofert la possibilitat de prendre algunes fotografies que aquí t'adjunto.

Mascle de verderola, ocell estival recent arribat

Bedoll amb l'entorn emblanquinat

Bitxac rogenc, espècie estival que cria al Pirineu i Prepirineu

Cercavores, nidificant d'altura que devia baixar per la neu

Àguila marcenca, una altra espècie estival

Cabirol sorprès enmig del paisatge nevat

Voltor comú, espècie típica d'aquests ambients

Àguila calçada, una altra recent arribada, empaitada per dues cornelles

El poble de Peramea, que es va salvar de les flames per ben poc