Divertimentos ortogràfics

Un dels debats que tinc darrerament amb el meu fill, que tot just comença a aprendre les normes d'accentuació, és sobre la necessitat d'escriure bé. El tema es fa realment difícil quan ens trobem davant de lletres que no es pronuncien (moltes hacs, erres finals,... ) i lletres diferents però fonèticament iguals (ves i bes, però també os que sonen a us, i es que sonen a as). Dic difícil perquè sovint jo mateix desconec el perquè de certes regles i quan les conec veig que, moltes vegades, tenen explicacions etimològiques no aptes per a cervells preadolescents. En un món d'escriptura dominat pels sintètics missatges de mòbils on tot és vàlid, des d'abreviatures inversemblants fins a pictogrames, emoticons i altres, pot resultar complicat explicar la importància de les normes ortogràfiques. Per sort, la vida ens posa exemples interessants... No cal anar gaire lluny per trobar situacions edificants i educatives per explicar als fills la importància de l'ortografia. Jo en sóc un bon exemple de cagades escripturals diverses. Però mira, avui he volgut sortir de casa.

Monstres i pallassos de cara blanca

Fa uns anys vaig estudiar un postgrau sobre societats africanes. Entre les coses interessants que vaig aprendre, i és que vaig tenir molts bons mestres, hi havia el tema de la corrupció. En aquella època els corruptes tenien, principalment, sang africana. O això ens pensàvem! Molts no només eren corruptes sinó que a més eren cruels. Només fa falta llegir "Pallassos i monstres" (Sánchez Piñol, 2000) per saber quina mena de personatges eren Mobutu Sese Seko, Idi Amin o Haile Selassie. Una de les explicacions que es donava per explicar com es podien mantenir aquests personatges corruptes al poder tenia a veure amb plantejar la corrupció en vertical. Què vol dir això? Doncs que si deixes sense molestar gaire que la corrupció circuli lliurement per les capes mitges i baixes de la societat, aquestes no miraran gaire cap amunt ni qüestionaran la corrupció de les capes governants i de poder. Deixeu que la corrupció s'escampi com una taca d'oli i ningú es ficarà amb els grans corruptes. I la veritat és que experiències posteriors per terres africanes m'han fet comprendre el valor de la corrupció de petita magnitud per bellugar-se pel país: si em dones diners et deixo passar, et portaré a un lloc on no hi van els turistes, t'aconseguiré un seient més còmode al tren...

La guerra dels martells

Tot eren crits de joia i festa. Els carrers estaven engalanats de victòria, la música marcial era acompanyada amb entusiasme amb cops metàl·lics com per assentir i furgar alhora en la ferida dels perdedors. No semblava haver-hi motiu per a les lamentacions. Però el cos de la Mar s'estremia a cada batec d'eufòria. Havia perdut en Tell, el seu germà, caigut al primer envit de la batalla. Un atac agosarat de l'enemic li havia segat d'arrel el peu de faig sobre el qual s'havia entrenat durament els últims mesos. Ajagut a terra va restar incapaç d'avançar o recular. L'infern en què es va convertir el camp de batalla va acabar amb qualsevol tipus d'esperança. El que quedava de peu va desaparèixer carbonitzat i fins i tot el cap acerat tenia problemes per no desfer-se.

Bon dia. Desperta, Mònica!

Com ja vaig fer un temps enrere amb en Manel Fuentes, avui he enviat un correu a la Mònica Terribas, la directora del programa d'El matí de Catalunya Ràdio amb una reflexió sobre l'escassa o nul·la presència de les qüestions ambientals al programa, quan no directament la frivolitat en el seu tractament. M'ha semblat oportú penjar-la també al bloc perquè la coneguis.

* * * * *  

Benvolguda Mònica,

Avui m'he despertat amb ganes d'escriure't per compartir una reflexió. Es basa en un fet anecdòtic, si ho vols, però que respira un rerefons que m'ha recordat temps passats. Fa un parell d'anys ja vaig escriure un correu en el mateix sentit al teu antecessor al programa, en Manel Fuentes, però mai no vaig rebre resposta. Potser tampoc l'esperava, com tampoc espero que ara em contestis aquesta.

La meva reflexió és sobre l'escàs interès -per no dir nul- que la ràdio pública i nacional de Catalunya que tu representes al llarg de moltes hores setmanals, manifesta sobre les qüestions ambientals i la sostenibilitat. Tot i que aquest és el motiu principal de la meva reflexió, no és en l'únic àmbit on hi trobo mancances: el teu programa té un biaix marcat cap a qüestions polítiques -de fet sobre el procés català perquè de política internacional cada cop se'n parla menys- i econòmiques -amb visió neolliberal dominant amb espais com el de l'informe Sala i Martín però amb poca o nul·la presència de visions alternatives. També es parla de qüestions socials, encara que amb un pes desigual segons el tema i l'entorn geogràfic, i una mica d'aspectes culturals amb un llistó molt baix on el futbol (que incloc en l'anomenat espai cultural) hi té un paper rellevant.

Nou 9N: "Per un sí o per un no"

S'havia llevat de mala lluna. La nit se li havia fet llarga. Dormia malament i ja en portava unes quantes així. I, a més, avui era el dia esperat des de feia tants mesos, rebatejat i matxucat fins al vòmit. Això la feia estar intranquil·la. La seva voluntat i la seva empenta havien perdut força des d'aquell dia, temps enrere, en què la maquinària s'havia engegat i semblava que, d'una forma lenta, amb sotracs però ferma, el camí traçat acabaria a bon port. Ara se sentia cansada i abatuda. Potser una mica decebuda de tot plegat i això li produïa tristor. Tota la tensió viscuda els darrers mesos, els somnis d'anys passats que havien nascut ja a les nits dels avis, tot quedava reduït a aquella festa de la participació que en deien uns, dinar de costellada pensava ella.

Va agafar l'abric, que ja el novembre havia deixat dit que estava aquí per preparar el camí a l'hivern, i va sortir al carrer, emprenyada amb ella mateixa i amb aquell dia que ara, fred i humit, havia passat de somni a malson. Dubtosa encara, i amb el neguit al cor, la decisió anava guanyant força dins seu. Portava la papereta a la mà, però no hi havia escrit res.

Interès desinteressat o desinterès interessat?

Aquesta història de l'artroscòpia amb extirpació inclosa de la banya del menisc intern m'ha fet replantejar la manera, alguna de les maneres, com ens relacionem amb els altres. No és que aquesta intervenció sigui greu i esperi que la gent s'acosti a portar-me flors o caixes de bombons, però hi ha reaccions que donen peu a alguna reflexió. En el meu cas a dues.

Situo el tema: als tres dies de l'operació surto pel poble a passejar amb les meves crosses. El camí fins a la plaça se'm fa llarg. I no només per la meva forma de caminar sinó per les diverses aturades atenent a veïns i veïnes que em demanen sobre el meu estat físic i la intervenció. Gent a qui agraeixo el seu interès desinteressat (acabo d'escriure un oxímoron?). Arribat a la plaça m'assec a absorbir el raigs càlids d'aquesta tardor estiuenca. Un conegut em pregunta per la cama embenada. Als vint segons de la meva resposta em comença a explicar una operació semblant que li van fer a ell i aquella recuperació eterna que mai s'acabava i que la cama no li va quedar mai igual... La idea era quedar-me una bona estona allà però ja no l'aguantava, així que em vaig aixecar i vaig fer el meu pelegrinatge de retorn. Què inoportú!, vaig pensar. 

Saber estar, saber escoltar: normalitat vs. excepcionalitat

Tot i que de vegades tinc la sensació que aquest bloc té un to de catecisme que hauria de revisar, no vull renunciar a reivindicar la necessitat de saber respectar les formes i les bones maneres per facilitar les complexes -perquè volem i no en sabem prou- relacions humanes. A diferència d'altres entrades que he fet en aquest bloc, però, i sense que serveixi de precedent, he cregut convenient modificar el to crític amb què acostumo a redactar els meus escrits per un de més positiu.

Caçador surrealista

Després d'un mes de clausura forçada he volgut estrenar novembre fent una sortida de tardor pels voltants. De matinada m'he endinsat pels boscos de Gualba assaborint l'aire fresc i les primeres llums del dia. Tot molt agradable. El genoll no em feia nosa i he començat a notar com em carregava les piles. Amb els prismàtics penjats he pogut xalar amb uns quants ocells de l'entorn. Així anava pensant amb les meves coses quan de sobte m'he trobat amb un caçador, una mica més jove que jo, i el seu gos. Ens hem posat a xerrar i aquesta és, si fa no fa, la història de com ha anat la conversa, més pròpia d'un somni fantàstic de migdiada.