dimarts, 15 de març de 2016

Togo, vint-i-tres anys després...

Ara m'ha vingut al cap aquell diàleg d'Aterriza como puedas -sempre l'he vist en castellà- en què el protagonista, ex-pilot, està assegut dins l'avió, suant de mala manera i tremolant abans de l'enlairament. Al seu costat, la dona d'edat avançada li pregunta "¿Nervioso?" "Sí", respon ell amarat de suor i tremolors. "¿Es la primera vez?" demana la padrina. "No. He estado nervioso muchas veces".

Una situació absurda d'una pel·lícula histriònica carregada de moments memorables, que m'acostuma a venir al cap cada cop que agafo un vol. I aquest és el cas d'avui, bé, exactament d'ahir que és quan prenia aquestes notes. Assegut davant la porta M25 de la terminal E de l'aeroport Charles de Gaulle, a París, estic a un pas d'embarcar-me novament cap a Lomé, a Togo, on espero arribar per la tarda. Tenint en compte que durant les tres properes setmanes patiré temperatures a l'entorn dels 40ºC, m'ha semblat un bon moment per sortir de la cova on hibernava i donar per finalitzat aquest període de letargia i inactivitat blocaire. 

Que què faig cap a Togo? Tres contra-respostes possibles: ja ho saps? no cal que segueixis llegint aquesta entrada. Ho intueixes? Continua amb la lectura. Ni idea? Escriu "Togo" al cercador de la pàgina principal del bloc i t'apareixeran totes les entrades que hi ha on surt el nom del país. La primera és del 21 d'abril de 2013, publicada durant la meva segona estada. Des d'aquí pots anar avançant en el temps per "Entrada més recent" (al final dels comentaris a mà esquerra) i així anar seguint el que vaig fer la darrera vegada.

Ja t'has situat?

Posats al dia, t'he d'explicar algunes coses que han succeït perquè el tema s'hagi reactivat després de tant temps. A la meva tornada de l'estada anterior, la primavera de 2013, vaig elaborar un informe sobre la diversitat ornitològica d'aquesta petita finca del Centre de Formation Rural de Tami (CFR), al nord de Togo, una finca de 100 hectàrees gestionada per germans de La Salle per impartir formació agrícola, de gestió i educació general a les famílies de camperols que s'acullen al programa en qüestió, dins un ampli marc de desenvolupament rural de gran abast. L'informe va agradar a certes persones i va acabar en mans del Ministeri de Recursos Forestals i del Medi Ambient del govern togolès, el qual va proposar fer-ne una traducció al francès ja que l'havien començat a utilitzar en reunions de treball de tècnics del país. La idea que em van proposar era suggerent però no està entre les meves habilitats fer-ne una traducció al francès i, per damunt de tot, calia redactar de nou l'informe, atès el seu to planer -tot i que científicament curós i rigorós- i especialment pel fet que es tractava d'una fotografia puntual en el temps sobre la riquesa ornitològica de la finca. De manera que els vaig contraproposar de fer noves estades en diferents moments de l'any per tenir una visió més completa. I per això, i amb l'assessorament d'un dels majors experts en ocells d'Àfrica Occidental, el professor Robert Cheke de la Universitat de Greenwich, vaig dissenyar un projecte que havia fonamentalment d'establir un inventari el màxim de complet dels ocells de la zona, alhora que hauria de vetllar per veure com treballar els valors de la conservació de la biodiversitat en l'educació formal de les escoles veïnes, intentar veure si s'establia algun tipus de conflicte amb l'activitat agrícola de la zona, i valorar la possibilitat de desenvolupar una activitat de turisme ornitològic que pogués contribuir al desenvolupament local. Tot molt ambiciós, com es pot copsar fàcilment!

I per dur-ho a terme calia trobar finançament. La meva primera estada s'havia cobert econòmicament completament al meu càrrec, una situació que no em podia permetre repetir. Així que, a buscar diners! En aquest procés he tingut dos suports molt explícits, a banda del de la meva família: el del germà Felipe, qui va ser director del CFR durant tretze anys, i el de l'Ángel, actual director de l'ONG PROYDE. Tots dos han cregut en el projecte i m'han esperonat a no defallir a la recerca de finançament. Al llarg del procés vaig poder presentar el projecte en diverses xerrades a Santa Perpètua de la Mogoda i a Fòrum Altaïr, a Barcelona, amb èxit més que relatiu i molt més que discret, vaig ser entrevistat per la RNE i per la ràdio de Santa Perpètua (lo de Santa li dec al Xesco), i vaig publicar un extens article a la revista Quercus. Però el finançament no arribava malgrat tenir bons padrins (SEO/BirdLife, ICO, Lynx Editions, Món-3, el propi CFR, el ministeri togolès, ADESDIDA...). Finalment PROYDE va decidir engegar un procés de micromecenatge, comprometent-se a completar el pressupost establert si no s'assolia amb la resta d'aportacions. I és així que fa tres setmanes, quan jo -pessimista de mena- ja donava el tema gairebé per mort, em van donar el vist-i-plau per marxar. Això volia dir córrer a veure com tinc les vacunes, el visat, a dissenyar l'estratègia, els bitllets d'avió, la logística familiar,... tot ben de pressa perquè el projecte s'ha plantejat amb diferents estades: donat que la primera -la de 2013- es va centrar en el mes de maig (inici temporada de pluges), vam preveure tres noves estades: una a l'hivern (entre gener-febrer) que ja havia caigut del calendari i calia postposar-la per a 2017, una segona durant la migració de tardor i coincidint amb la recollida de moltes collites (entre setembre-octubre) que es pot dur a terme aquest mateix any, i una tercera per a la migració de primavera que calia fer durant el març. I per això estic aquí!

Avui escric des de Lomé, al sud del país, la capital econòmica, política i administrativa del país (si vols saber dades del país ves a la viquipèdia o als informes del PNUD, o entre les meves entrades de 2013 en pots trobar una d'interessant sota el títol Un país insatisfet). Aquí estic allotjat a la casa que tenen els germans de La Salle, amb dos estudiants universitaris togolesos. I tinc Wifi i bona connexió, i per això puc escriure tot això i podria penjar fotos, si ja n'hagués fet. Però demà marxo de matinada cap al nord, a Tami, prop de la frontera amb Burkina Faso. Allà tindré molts problemes de connexió i no sé fins a quin punt podré seguir explicant històries. Però ho intentaré, encara que no les pugui il·lustrar amb imatges fins a la tornada, ni pugui passar un corrector de català, i encara que us surtin coses rares de difícil lectura. Ho intentaré igualment. De moment, però, deixo posada aquesta entrada perquè sapigueu de mi, i esperant que em podeu seguir i saludar-me (que les tardes aquí són molt feixugues!!!). Tinc previst tornar de Tami el 4 d'abril cap a Lomé, perquè l'endemà per la nit tinc el vol de tornada cap a casa. 

Ah, avui estem a 38ºC i una humitat altíssima. Però és suportable. Demà quan arribi a Tami, 700 km al nord a l'entrada del Sahel, ja en parlarem... Això sí, els mangos aquí són espectaculars! Sempre al seu punt!

Salut i gràcies per haver respectat la meva hibernada...

10 comentaris:

  1. Impressionant aquest projecte teu! I vius d'això tu? Sempre que porto als meus alumnes a l'Escola de la Natura de la vila on treballo sento una certa enveja de la gent com tu que els explica coses: un que s'ha passat no se quan temps a la selva amazònica estudiant papallones, un que ha anat no sé on per estudiar la vida de les colònies de formigues, etc. Enveja per saber-ne tant i enveja per poder viure aventures d'aquest calibre. Encara que també hi deu haver moments que no són tant màgics, clar. Bé, de moment se't saluda i se t'acompanya des de la distància. Que et duri la bona connexió i ens continuïs explicant!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Laura. Gràcies pels teus comentaris! No és mai tot tan fantàstic com ens sembla. He donat classes durant molts anys i he trobat moments tant o més fantàstics que els que visc aquí. El que passa és que això és exòtic, és diferent al que fem normalment i per això, als esperits inquiets, ens atreu. Però com sempre hi ha coses bones i d’altres que no ho són tant. Ja ho intentaré anar explicant.
      Pel que fa a “viure d’això”, utilitzant les teves paraules, doncs fa de mal dir. A mi em sorprèn més que hi hagi gent que visqui de fer estúpids programes per la tele, per exemple (ara m’he passat de demagog). En fi, crec que hauríem de començar per definir el concepte “viure”. Si es tracta d’anar subsistint, doncs hauria de dir que més o menys, sempre que ho combini amb altres activitats. Si es tracta del que coneixem com “guanyar-se la vida” queda molt lluny de la realitat. També depèn de les expectatives laborals i econòmiques que un tingui a la vida. Els ornitòlegs no som una raça gaire ben considerada econòmicament. S’acostumen a rebentar preus en molts llocs “gràcies” a la col•laboració d’empreses ambientals que lluiten per aconseguir una subvenció o un contracte com a empresa rebaixant més i més els preus, i així es fa molt difícil “viure d’això”. En meu cas, aquesta feina de Togo neix, com ja sabràs, d’una iniciativa que vaig tenir fa tres anys i que en aquell moment la vaig dur a terme com a voluntari, però que en la seva continuació he tingut l’oportunitat de viure-la com a professional a temps parcial. És a dir, que una part de la feina també la faig com a voluntari però l’altra no.

      Elimina
  2. Ei! Doncs a veure si malgrat la calor pots fer bona feina i ens l'expliques, ja sigui a la tornada o mentrestant.
    Bona estada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Màrius. Faré tot el que pugui. T’estic contestant a les 10 del matí a 38ºC a l’ombra. Ja t’imagines com és això, hahaha. Fins aviat.

      Elimina
  3. Bentornat de la hibernació! Ja es veu que no has perdut el temps en aquest període d'absència al blog. Ets conscient que ets un expert mundial en ornitologia? Suposo que sí, però la humilitat amb que expliques el dur procés per tirar endavant el projecte sembla que resti importància al fet de poder-lo tirar endavant. Gaudir del que t'agrada d'aquesta manera i fer-ho com un expert ha de ser meravellós.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola XeXu! Ara t’has passat! Ja sé que ho fas amb molt bona intenció però això d’”expert mundial en ornitologia” rien de rien, mon Dieu! Mira, entre els ornitòlegs hi ha els que juguen la champions i hi ha els que fan partidets d’estar per casa. Entremig hi som un fotimer de penya, més del que sembla, que anem fent, uns de forma professional, la majoria com a hobby i uns altres fem un mig-mig. No jugo en primera, jo. A un amic ocellaire amb qui treballo sempre li dic, nen, si t’hagués de donar puntuació com a ornitòleg et ficaria un 9 o un 10, però jo sóc de 7-8, saps? El que sí és cert és que hi ha molt bons ornitòlegs que són molt dispersos, indisciplinats i mal treballadors. El seu coneixement es perd. D’altres potser no som tan bons però tenim part d’aquestes qualitats que els manca. I això també es valora, esclar. Però s’ha de ser honest, i no és qüestió d’humilitat, que d’expert no en tinc gran cosa i encara menys de mundial. Això sí, com li deia a la Laura això de fer-ho a l’Àfrica és molt atractiu per exòtic i molt “aventurer”. Si més no en la distància. Però la major part de la meva feina de camp la faig pels secans de la plana de Lleida, pel Baix Montseny i pel Pallars Sobirà. I molt sovint és igual o més dura!

      Elimina
  4. Es nota que tenies ganes de tornar a escriure al blog perquè has tornat amb una bona parrafada (l'he llegit tota! Tinc premi?)

    Et desitjo molta sort en aquest complex projecte i que puguis veure molts ocells, perquè en el fons es això el què fas, no? mirar ocells, no ens enganyes amb detalls tècnics...

    PD: que just després de comentar lo del corrector escriguis "sortin coses rares" no es casualitat, no?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja et trobava a faltar! No tens premi, ho sento, a banda de la satisfacció de llegir-me ;p Tens raó, fora dels temes tècnics, com bé dius, del que es tracta és de mirar ocells, un bon entreteniment. Això de “sortin coses rares” ho he posat expressament a veure si t’adonaves i veig que segueixes igual de fi com sempre. Seguim en contacte!

      Elimina
  5. Després que em diguessis que marxaves cap a Togo, hi entro avui i em trobo tres entrades!!
    Així que vaig a posar-me al dia. I friso per veure el resultat d'aquest còctel explosiu: Togo + càmera nova.
    Una abraçada des del Pirineu!

    ResponElimina
  6. De moment la càmera reapon de meravella. Abraçada fresqueta, sisplau!

    ResponElimina

Si vols compartir el que penses...

Fotografia de capçada: Mussol comú (Athene noctua). Castellserà, Urgell. Hivern 2017. Autor: Ignasi Oliveras