dimecres, 13 de juny de 2018

Onze quilòmetres entre la depressió i l'esperança

La Júlia duia una gran depressió al damunt, la cara trista i uns ulls on s'hi albirava una petita espurna d'esperança. Se'm va fer entranyable. 

Vam coincidir al mig de la carretera. Jo tornava de la feina, amb ganes d'arribar a casa i desconnectar una estona. Ella feia autoestop enmig del tràfic dens de mitja tarda. Situada a la zona de polígons, envoltada de concessionaris de cotxes i planxisteries, bellugava insistentment el braç mentre assenyalava amb el polze la terra promesa on volia arribar. Més tard, asseguda al cotxe, em confessaria que era el primer cop que feia dit. Va ser aquell gest maldestre d'indefensió o tal vegada l'aura depressiva i angoixada que traspuava el que em van fer aturar-me a la seva alçada, baixar la finestra del copilot i preguntar-li on anava. Segurament els meus records de joventut, en què vaig practicar amb certa assiduïtat aquesta forma sociable i socialitzada de desplaçament, han deixat en mi un pòsit d'empatia cap als autoestopistes en general, i moltes vegades em dolc per ells quan els faig el gest de què vaig allà mateix i no serviria de res aturar-me, o quan vaig ple i no m'hi caben o bé quan, senzillament, no tinc ganes d'acollir-los.

- Cap a Vidreres, em va dir. - Jo vaig molt més a prop, però si vols t'acosto un tros... No em va deixar acabar. Va obrir la porta, em va donar les gràcies, em va donar la mà, es va asseure i es va cordar el cinturó. - Em dic Júlia. Normalment en aquests casos t'esperes que et diguin que ja està bé fins allà on la puguis portar, que ja s'espavilarà per fer la resta del trajecte. Però en aquell moment em va semblar que la Júlia va fer l'orni donant per fet que la duria fins al seu destí. Realment la seva aura mostrava una gran càrrega d'angoixa, malgrat el somriure que intentava ser franc però que havia sortit torçat, com si l'intentés aprendre de nou cada matí, sota uns ulls humitejats que mai no em miraven directament. Vidreres quedava a onze quilòmetres de casa, però vaig decidir fer aquests vint-i-dos quilòmetres d'afegitó.

Entre els autoestopistes, igual que entre els conductors que acullen autoestopistes, n'hi ha de molts tipus. Sense pretendre fer-ne una tesi jo ho resumiria en aquells que no baden boca a banda de l'hola inicial -que inclou el lloc de destinació si no ha estat substituït per un rètol de cartró-, i l'adeú i gràcies d'acomiadament; els que et comencen a preguntar pel que fas i volen saber de la teva realitat i et poden arribar a fer-te sentir incòmodes; i els que, sense tu donar-lis peu, comencen a deixar anar les seves històries amb penes, moltes, i alegries, poques, com si el cotxe fos una espècie de confessionari mòbil i ambulant i tu un confessor silenciós sense potestat d'absoldre, malgrat que de vegades t'ho demanin. La Júlia era d'aquest darrer tipus.

No vaig preguntar-li res. Normalment no ho faig, malgrat les moltes ganes de conèixer sobre els altres, però miro de respectar els silencis inicials i en tot cas, quan l'altre dona peu a la conversa i obre porta a la interlocució, em dono per convidat i em llenço al diàleg. La Júlia no va esperar a cordar-se el cinturó per explicar-me les seves preocupacions que em va abocar com si fos la introducció de l'Ulises del Joyce, aparentment caòtic: trenta-set anys, soltera i sola, anava a una oferta de treball per cuidar una dona gran, ella que porta temps cobrant el PIRMI; sense mare, que es va suïcidar, sense pare, que li va dir que ella, la Júlia, pertanyia al passat al qual no volia tornar; sense fills -la mare ja li deia: Júlia, millor que no tinguis fills tu que ets tan patidora. La mare tenia raó; sense deutes, però sense diners, amb un plat d'arròs i llauna de tonyina -I encara gràcies, que no tothom pot- com a àpat diari. Entremig se li ennuegaven els ulls, li vaig oferir mocadors i seguia parlant: Trobo tant a faltar la mare! Perdona, Ignasi, t'estic explicant tantes coses però ho necessito. Ja m'ho diu el doctor Pons, que m'he de sobreposar. Tinc la cara trista, ja ho sé, no hi puc fer res. I seguia: tants mesos deixant rètols per tots els pobles oferint-me per treballar i al final m'han trucat. Arribo d'hora, ja ho sé, pensava agafar el tren però m'havia d'esperar massa, i no és pels dos euros i mig del viatge, eh? Que jo sempre pago el tren. Què els hi dic si arribo massa d'hora? He de mirar de parlar poc i ser discreta. Ja m'ho deia la mare. I tornaven les llàgrimes i els mocadors.

No vaig obrir la boca fins que em vaig aturar a l'entrada de Vidreres: - Júlia, respira fons. Busca una font, refresca't la cara i neteja't els ulls. No parlis gaire de tu, més enllà del que et demanin. I que tinguis molta sort, que tot anirà bé. Em va abraçar i em va deixar dos petons a les galtes. Va agrair al cel la bona gent que hi ha al món, entre la qual em va incloure, i em va explicar com sortir del poble. 

De tornada cap a casa, amb el cap ple de paraules escoltades i imatges imaginades i el cor farcit de sentiments contraposats, pensava en la Júlia i les seves circumstàncies. I en la de vegades que perdo l'oportunitat d'oferir un bri d'esperança i il·luminar una vida trista, ni que sigui escoltant, per no perdre uns minuts de la meva còmoda desconnexió.


* * * * *

PS: La Júlia no es diu Júlia, ni el seu doctor, Pons. Tampoc el poble es diu Vidreres. Tota la resta és com és.


* * * * *

Autor fotografia: The Crazy Travel

8 comentaris:

  1. Tot just venia a desmentir que el doctor Pons fos jo però vist el PS veig que no cal, vist com acaba el post al final ni tan sols l’Ignasi serà l’Ignasi.

    Parlant de la història en si mateixa, es curiós com de diferent es la vida quan estàs sol, sense ningú amb qui donar-te suport, la majoria estem tan acostumats a comptar amb la família i els autèntics amics que sembla estrany que altra gent que no té a ningú s’hagin d’obrir a autèntics desconeguts.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja sabia que això del doctor Pons t'arribaria, hehe...és el que em va venir primer al cap, el subconscient em traeix!

      Sobre la història en sí, és cert que no en som prou conscients de la solitud no volguda que viuen moltes persones. Una amiga em comentava sobre les pressions externes per no viure sols (has de tenir parella, fills) que també generen una major sensació de solitud. Gràcies per passar-te!

      Elimina
  2. No m'estranya que et quedés el cor encongit. Però per com ho expliques no era el primer cop que recollies algú. I rere algú que viatja d'aquesta manera sempre hi ha alguna història. He de dir que jo no ho faig mai, encara que rarament em trobo gent fent dit. Però la desconfiança em podria.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola XeXu i gràcies per passar-te per aquí. Més que cor encongit em vaig quedar corprès. Vull dir, no era tant el sentiment de pena com de sentir-me empàtic amb ella i viure part de la seva angoixa.

      Jo també m'hi he tornat molt de desconfiat. No voldria donar la sensació que sempre agafo autoestopistes. Jo ho vaig fer en altres moments i no només al nostre país. Sense trobar-ho natural no ho veia estrany. I les èpoques que m'ha tocat treballar en zones rurals de Catalunya (i no és el cas aquest) he tornat a agafar l'hàbit de recollir gent i alguns amb històries molt sorprenents. Són relacions curioses perquè en un desplaçament de vint minuts o mitja hora, pots arribar a un nivell d'intimitat molt més gran que amb gent que veus cada dia, potser justament perquè saps que no la tornaràs a veure i no t'importa expressar-te com ets, sense els filtres convencionals que ens envolten al dia a dia.

      Elimina
  3. Quantes coses que fa sentir aquest post... jo, ara, fa temps que no trobo cap autoestopista, però sovint em deixava portar per la intuïció, a vegades parava i a vegades no. I sovint no haugués pas sabut dir perquè sí o perquè no.

    Molta sort a la Jülia que no es diu Júlia i gràcies a l'Ignasi per comparitr aquesta mena de coses.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Carme. Jo també em deixo endur per la intuïció i tampoc sé dir perquè. Mai no he tingut cap problema, sí casos "curiosos" però potser he tingut sort. Jo també desitjo que la "Júlia" tingui molta sort. Fa dos dies que passo pel mateix lloc on la vaig trobar i em fixo a veure si segueix allà. M'agradaria saber que li ha anat bé. Abraçada

      Elimina
  4. Fins i tot a mi se m'ha encongit el cor! Pobre Júlia! És ben bé que som nosaltres i les nostres circumstàncies que ens fan força com som. No tinc massa experiència en l'autoestopisme i no puc parlar sobre això. Segur que qui el practica, des de qualsevol de les dues vessants, n'ha de treure suc perquè és veritat que la situació dona per a mostrar-te sense filtres i això és bo. De fet, ara que està tenint tant d'èxit el programa AL COTXE, on en un format semblant es produeixen entrevistes, en surten coses moooolt interessant. En fi, Ignasi, un plaer llegir-te, com sempre!I a la Júlia espero li anés bé.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Laura. Molt agraït que t'hagis passat per aquí! No conec el programa del que parles però sí, està clar que en el cas dels autoestopistes el cotxe és un espai de confidències i històries, encara més si tenim en compte que difícilment autoestopista i conductor es tornaran a trobar mai més, i desapareixen els motius per despullar-se, no? Jo també espero que a la Júlia li vagin bé les coses! Abraçada!

      Elimina

Si vols compartir el que penses...

Fotografia de capçada: Tallarol de garriga (Sylvia cantillans). Castellserà (Urgell). Abril de 2016. Autor: Ignasi Oliveras