La setmana passada vaig fer una xerrada als alumnes de l'institut sobre la meva vida professional més enllà de l'ensenyament. Com que aquesta trajectòria no ha sigut rectilínia ni tan sols unidireccional, vaig haver de preparar-me-la amb cura. No sé si vaig encertar en el format final o si vaig provocar cert caos entre les neurones adolescents dels meus estudiants. A mi, em va ajudar a repensar el meu present i el meu futur, però sobretot a reviure el meu passat, amb algunes llums i unes quantes ombres, i on la figura d'una bona persona, en Pep Ribera, director del CIDOB, hi té un paper rellevant.El meu primer contacte amb en Pep i el CIDOB va ser a mitjan dels vuitanta, moment en què les meves inquietuds acadèmiques, que havien giravoltat a l'entorn de les ciències naturals, intentaven obrir-se pas en l'àmbit de la cooperació al desenvolupament, un equilibri que m'ha acompanyat sinuosament fins avui. El curs sobre cooperació i voluntariat internacional que organitzava el CIDOB va ser un dels punts d'inflexió intel·lectual més importants de la meva vida, ja que vaig prendre consciència que el principal treball a favor de la justícia social calia fer-lo a casa nostra, al cor dels països rics i al cor de cadascú de nosaltres. Va ser en Pep qui m'ho va fer veure.
