L'ou o la gallina? Qüestions de sexisme

Aquests dies de juny es fa difícil evadir-se dels festivals de nens i nenes que assenyalen l'acabament d'una etapa escolar i l'inici d'unes llargues vacances de desconnexió. Malgrat que els formats poden ser més o menys variats, una de les activitats que més agrada en aquests espectacles és disfressar-se, maquillar-se i ballar: sigui de vaquers o maoris, de rapers o indis, els nostres infants gaudeixen mostrant les seves destreses i sent protagonistes multiobservats. Les cares de satisfacció i alegria en sentir-se reconegudament aplaudits mereixen aquest esforç. Un esforç que acostuma a venir de la mà de mares i pares (especialment mares) que dediquen moltes hores -gairebé mai prou reconegudes i sovint força criticades- per seleccionar músiques, escollir vestits, idear coreografies, marcar passes i canvis de ritme, maquillar cares, pintar cossos i aconseguir en temps rècord uns minuts de glòria per als infants. Lloança i glòria a aquestes generoses, abnegades i improvisades mestres!

Plectonèmic

Al darrer post, long time ago, vaig parlar del temps i de com n'és d'escadusser. Potser el temps es va emprenyar amb mi i amb les meves paraules que qüestionaven la seva capacitat de mantenir un ritme constant al llarg de les nostres vides, o potser vaig ser jo qui no va saber interpretar-ne els senyals que les coses poden canviar d'un moment a un altre. El cas és que, de cop, a primers de març em vaig trobar en una situació enrevessada de la qual, tot just ara, començo a emergir. I per això crec que estic en condicions d'explicar-la.

Crec recordar que ho he comentat alguna vegada, però por si los dípteros, ho torno a explicar aquí. Laboralment fa set anys que treballo com a autònom. Qüestions de la crisi, qüestions de prioritats que no de crisi (ja en parlaré en un altre moment), el cas és que em van despatxar a començament de 2010 de la meva darrera feina a compte d'altres i, per allò de reconvertir-se i obrir noves portes, vaig esdevenir de la nit al dia autònom recuperant antigues habilitats i destreses per tornar a sortir al camp i fer seguiments d'ocells, per redactar informes i preparar cursos on-line en temes ornitològics, elaborant i executant projectes de cooperació com el que em va portar a Togo aquests darrers anys, i mantenint, això sí, les meves esporàdiques classes de medi ambient i desenvolupament dins el màster de Globalització, cooperació i desenvolupament de la UB. Això compaginat amb la tasca educativa de fer de pare de dues criatures que han tingut la sort -crec que ho puc dir així- d'haver-me tingut força a la seva disposició durant aquests set anys, ja que majoritàriament treballo des de casa, i també ocupant-me de la major part del manteniment de la casa (roba, neteja, menjar, i altres) alliberant així la Cristina qui cada matí ha de desplaçar-se a Barcelona a treballar. 

La misteriosa desaparició dels moments

Quan era petit la mare em deia que havia de gaudir de cada instant de la vida -bé, això encara m'ho diu ara- que el temps és efímer i que, a cada volta que fem viatja més ràpid. No sé si per aquella època jo ja tenia esperit científic i pensava per dins que no era possible perquè els minuts duren seixanta segons tant si tens quatre anys com noranta, però em sembla que no me la prenia gaire seriosament. Han passat anys, moltes el·lipses al voltant de la nostra estrella, i la durada del temps, amb perplexitat, s'ha reduït misteriosament. La mare tenia raó. No es deu tractar de cap qüestió física, serà la percepció que en tinc, però de cop, miro enrere i hi trobo un petit, mitjà o gran abisme entre l'instant present i aquell en què vaig tenir els meus fills en braços per primer cop, tornava d'aquell viatge tan desitjat o arribava a casa amb el títol de biòleg sota el braç. Més enrere no miro perquè m'agafa vertigen.

Radio Communitaire, 102.5 FM

Radio Communitaire, 102.5 FM, d'11 a 12 he estat convidat especial en una entrevista a Dapaong per parlar d'ocells, de biodiversitat i del treball fet a Tami. Primera vegada a la vida que parlo en directe per la ràdio, i durant una hora i en alguna cosa semblant al francès (que la France em perdoni!). Ha estat molt bé i el meu contertulià, Thomas, i el director del programa, Morongu, molt amables! Ha sigut tota una experiència très agréable!

Ja deu dies per Togo

Ja fa deu dies que vaig venir cap aquí. Em sap greu que no puc escriure al blog però és que obrir el blogger quan tens una connexió pèssima es converteix en un esport d'alt risc per a les neurones. Avui ho intento de nou. 

Fins ara les coses van prou bé per Tami. Els ocells hi són, el temps és força agradable amb nits relativament fresques, hi ha pocs mosquits i la salut aguanta bé. 

Aquest diumenge que ve m'entrevistaran en una emisora de ràdio que emet per tot el nord del país. Un cert cuquet belluga per dins meu, no pel contingut de l'entrevista sinó per la dificultat de fer-ho en un idioma amb què, per falta d'estudi, no me l'acabo de fer meu, ni de lluny. Però batalles pitjors he lliurat i aquesta part de difusió i sensibilització forma part del projecte. Com que no crec que hi hagi podcast dubto que el puguis escoltar així que t'hauràs d'acontentar amb el que t'expliqui.

Seguim en contacte!

Pel clam popular

Hi ha un clam popular 'multitudinari' a què no abandoni el blog aquests dies africans. Sembla que hi ha certs sentiments anti-facebook que podrien ser irreconciliables amb l'esperit blocaire. A mi no m'entusiasme facebook però em sembla una via de comunicació més fàcil en situacions de males connexions. Sigui com sigui intentaré anar afegint petites coses al blog però imagino que hauran de ser sense fotos (ja en posaré a la tornada).

Avui segueixo a Lomé, la capital, que està al sud del país. El dia s'ha aixecat amb un ambient més agradable que ahir. Ha corregut el vent i no es veu un cel tan gris com el d'ahir, o potser hauria de dir vermellós i és que en aquesta època l'aire va carregat de pols del desert saharià, és l'harmatan que deixa un polsim vermellós per tot arreu. 

He acompanyat Norbert al mercat a comprar menjar. No goso fer fotos més que alguna amb el mòbil. Sempre em sembla estar robant intimitats quotidianes i tampoc no tinc la confiança per demanar a la gent del mercat si els puc fotografiar.

Demà agafo l'autobús cap al Nord per quarta vegada. Les experiències anteriors, com ja saps, no fan pronosticar un viatge molt còmode però l'objectiu final s'ho val. Segons lo previst demà ja dormiré a Tami ('sempre tornaré a Tara', sembla que digui oi?).

Fins aquí aquesta crònica. Estic escrivint amb el mòbil i ja saps que no és el més còmode. Sigues pacient si trigo a escriure de nou!

A Lomé 26 graus i una humitat del 100℅

Doncs ja torno a ser per terres africanes en aquest darrer viatge dins el projecte de 'Vola amb Tami'. M'estaré fins a final de mes si tot va bé. Com que ja sé que no sempre puc disposar de connexions telemàtiques per penjar coses al bloc he pensat que utilitzaré més el facebook per dir cosetes més petites o curtes. Em farà molta il.lusió saber-te a l'altre banda de les ones...