El rei ha mort, llarga vida al rei!

No, aquesta entrada no té res de monàrquica, ni tampoc d'antimonàrquica. Ja ho deixem per un altre cop, d'acord? Avui l'entrada va de càmeres fotogràfiques però amb la il·lusió, i especialment la imprudència i l'atreviment que atorguen la ignorància. Des del meu (des)coneixement de simple aficionat, volia avançar-te la darrera adquisició. Però comencem pel principi.

Durant la meva vida adolescent i primeres etapes de joventut m'agradava fer fotografia. Possiblement tinc alguna cosa de fotògraf que deu venir per via paterna, ja que el meu pare era un gran amant de la fotografia i el seu un professional, a l'igual que dos dels meus tiets. A casa érem d'Olimpus. El pare tenia una rèflex manual amb un objectiu de 50 mm. Amb el temps, després d'heretar-me-la i amb molts esforços posteriors, em vaig comprar un angular de 24 mm, un zoom de segona marca i de segona mà de 70-200 mm i un flash extern. No eren cap meravella però amb aquell material treia imatges que no estaven gens malament. Com a mínim eren dignes. 

Chichén Itzá

Temple de Kukulkan, chichén Itzá (Yucatán), segle XII. Autor: Daniel Schwen

Ja havia fet setze anys. Els seus músculs havien agafat forma sota la pell bronzejada; el seu cos, ben alimentat, estava assolint una plenitud física comparable a la d'homes més grans que ell. Essent fill de rei no havia hagut de patir les estretors pròpies d'altres joves, però el seu pare no havia deixat que gandulegés de forma ociosa i l'havia estat preparant per a ser un gran governant, fent-lo treballar la ment i el cos, la llengua i el cor. 

Aquell matí el pare el va anar a cercar a primera hora per compartir el gran dia. Acompanyat de quatre guardes fidels disposats a pagar amb la seva vida la d'ell, el rei va esperar uns breus instants davant l'estança del fill fins que, amb orgull, el va veure aparèixer. Una encaixada de mans i avantbraços va ser suficient mostra d'afecte, en aquella relació on es barrejaven respecte, admiració, esperança i cobdícia.

Black (Pearl Jam)

A diferència d'altres grups que he conegut de gran, la relació amb Pearl Jam ve de llarg. Potser té a veure amb les col·laboracions que va mantenir la banda amb Neil Young, un dels meus escassos ídols, amb qui van treballar plegats per fer Mirror Ball, compartint gires i guitarres. Recordo també que els dos primers discos del grup me'ls va passar una alumna de segon de BUP quan jo donava classes en un col·legi d'Hospitalet. Estaven gravats en una cinta de cassette i l'altre dia l'escoltava venint cap als Pirineus amb la meva furgoneta que encara fa servir aquesta tecnologia arcaica i gairebé artesanal.

Soul Singing (The Black Crowes)

El 1986, els germans Robinson, Chris i Rich, originaris de l'estat de Geòrgia, als Estats Units, van crear una banda de música, The Black Crowes, que recupera els estils del blues original, amb uns tocs importants de folk i soul que, barrejats o fusionats, i passats pel sedàs de l'Amèrica profunda, li donen un so propi al grup. La veu de Chris, i especialment la seva forma de cantar, acompanyat per les diferents guitarres de Rich tocades de forma magistral, van conformar una banda que, tot i que va viure etapes convulses amb expulsions de membres, problemes interns i aturades diverses, ha donat un bon reguitzell de bons àlbums, uns més acústics, d'altres més elèctrics. 

Després del vot, el dret a la paraula i a la participació

Avui és un dia curiós. Dia d'alegries i de tristeses, de mals de cap ressacosos de victòries esperades o imprevistes i de plors amagats nascuts de fracassos públics escrits i negats. Acabada la batalla campal, toca recollir els ferits i curar les nafres, però també de netejar poltrones tacades, buidar paperers atapeïdes i endreçar despatxos. Després de les eleccions, uns es pentinen ufanosos les plomes de la cua per mostrar els seus millors ventalls de colors als ciutadans; els altres passegen pels carrers buscant oferir la imatge orgullosa d'haver-ho intentat però llepant-se les ferides darrera cada cantonada. Hi ha guanyadors i hi ha derrotats. No hi ha terme mig. Es poden fer les lectures que es vulgui però al final només hi ha números que demostren la confiança dels votants en un sentit o un altre.

Un viatger

Martinus Rørbye, 1835, Un viatger

El viatger, cansat i confós, s'asseu enmig de la cruïlla. Davant seu entreveu diversos camins. Sense saber quin triar, sense conèixer què s'ofereix al seu final, el viatger dubta novament de la necessitat i l'essència del seu viatge. Allunyat de l'entorn que el va veure créixer, el viatger percep que la vida que l'ha conduït fins aquí trontolla de cop, en un sol instant. Recorda, confusament, imatges esvanides dins l'espessa boira, el moment en què va decidir emprendre aquella ruta. Mentiria si afirmés que perseguia un objectiu o si, pel contrari, assegurés que estava fugint, tan llunyans en els temps són els seus records, tan perdudes les seves fites en l'oblit.

Trobada amb la mediocritat

Me la vaig trobar de cara. Tinc la sensació que m'esperava asseguda o ajaguda. Gairebé tenia forma humana i, atès que feia un any que no coincidíem i atesa la meva escassa sensibilitat fisonòmica, per un moment vaig dubtar de si era realment ella, tan canviada com semblava. Potser havia superat aquell pretèrit estat llefiscós i pudent per albirar-ne un de nou i prometedor i això la feia diferent, insinuant als meus ulls confosos sota les darreres llums capvesprals. Sigui com sigui em vaig aturar i, vençuts aquells moviments de cap silenciosos de temps passats, vaig utilitzar els mots reclosos i mig oblidats per saludar-la. No tenia clar en quines aigües em bellugava però, tot i la incomoditat física de l'espai que ens acollia, vaig interpretar que s'acostava franca, malgrat no aguantar en el meu el seu esguard d'astuta guilla.

Article de Tami a Quercus

De les setmanes es pot dir que, igual que els melons, fins que no les encetes no saps mai com sortiran. I de fet, també passa amb els dies, així que, malgrat que una setmana comenci d'una manera no vol dir que acabi igual. Sense anar gaire lluny, la setmana passada va ser un muntanya russa emocional i vivencial. No hi va haver cap dia igual que l'anterior i, com el temps, vaig viatjar del fred a la calor passant pel plugim i les ventades. Aquesta ha començat prou bé. I és que després d'un any en què vaig enviar un article a una revista i me'l van acceptar, l'acaben de publicar en el número del mes de maig. 

De què va l'article? A quina revista? L'article és sobre la biodiversitat d'ocells (oh, quina sorpresa!) a Tami, en una petita regió del nord-oest de Togo, un petit i desconegut país de l'Àfrica occidental. Com segurament ja saps, fa un parell d'anys em vaig desplaçar allà durant un mes i mig, vivint en un centre de formació rural i realitzant un intensiu cens d'ocells, dins un projecte de cooperació més ampli. Les anècdotes, les vivències i els sentiments d'aquells dies, recollits en més de vint entrades, els pots trobar en aquest bloc a partir del 21 d'abril de 2013. Els resultats de l'estudi els vaig publicar pocs mesos després en un informe de prop de 150 pàgines que et pots descarregar des d'aquí. 

Pornografia periodística de doble barem

D'això en parlava fa uns dies a Crespó negre: dol i pertinença. T'imagines una imatge semblant de la tragèdia de Germanwings? Ciutadans de primera i ciutadans de segona. Vergonya de món!

Cos atrapat sota les runes a Katmandú. Foto: Reuters. Publicada al diari ARA el 26/04/2015.

Jeroglífics

"Crònica de camp d'Akhthoes, regent a Men-Nefer. Oasi de Nen-Nesu, dia primer del mes Tot de l'any 2106. 

Sirius s'ha enlairat arrenglerat amb Amon-Ra i ens anuncia el començament d'aquest nou any que ha de ser el de l'alliberament del nostre poble sobirà. Falten sis mesos perquè Iteru, el gran riu, ens beneeixi amb les seves aigües abundants i fertilitzi la plana. Però abans ha de creuar la ciutat de Waset, on viu l'opressor, que vol represar el riu per sotmetre'ns de nou sota el seu jou. És llarg el temps d'espera i són grans el repte i les dificultats. La guerra s'està perllongant més del que prevèiem. Els homes i els animals tenen gana i no sé si podrem resistir gaire més. Ni tan sols m'han deixat preguntar al poble si vol seguir amb el procés endegat fa gairebé tres anys per alliberar-nos del poder dels sacerdots de Waset, o prefereix continuar com els darrers vuitanta anys, dirigits per Mentuhotep i la seva colla d'ignorants i corruptes. Intueixo una flaire de frustració a l'ambient."

(Jeroglífic trobat a Ahnasiya Umm al-Kiman, Oasi de Faium. Traducció: Athanasius Kircher, 1660).

* * * * *

Aquesta és la meva participació als Relats Conjunts.

Crespó negre: dol i pertinença

Ha passat gairebé un mes des que l'avió de Germanwings es va estavellar als Alps francesos i 150 persones hi van perdre la vida. Havia començat a preparar aquesta entrada dos dies després de la tragèdia però vaig creure millor deixar passar unes setmanes perquè les sensibilitats i el dolor estaven molt a flor de pell aquells dies i no ho vaig creure oportú. Avui, amb una mica de distància, he optat per retornar-hi i plantejar un parell de dubtes o reflexions que no m'he tret del cap en aquestes setmanes: el dol, la pertinença i els barems diferenciats. O bé: a partir de quin nivell de relació de pertinença posem la frontera per considerar properes les víctimes? I quin és el número mínim de víctimes necessari perquè una desgràcia tingui reconeixement?

No estic frivolitzant. Per endavant el màxim respecte per les víctimes i els seus familiars i amics. La meva germana viatja constantment en avió, també ho fa sovint la meva parella i jo mateix també ho freqüento, i crec que puc intentar posar-me en el lloc tant de les víctimes com dels parents i pensar-hi m'horroritza. No, no, no vaig per aquí. És el tractament que s'ha fet de la tragèdia i d'algunes converses al seu voltant el que m'ha conduït a donar un parell de voltes al tema.

Surt del mig, salaude!

Ja vaig escriure una vegada que el món es divideix en dos tipus de persones: les que pugen les escales mecàniques per la dreta i les que ho fan per l'esquerra. Hi ha gent que es creu el centre del món i se'ls en fot tota la resta de mortals. I així ens va!

Aquests dies hem fet una escapada familiar cap a La Camargue, al sud de França, entre els departaments de Boques del Roine i el Gard i per la Provença. Instal·lats en un càmping de Les Saintes Maries de la Mer, vam aprofitar per passejar entre flamencs, jugar a la platja o fer algunes petites visites culturals al castell de Tarascon, l'amfiteatre d'Arles o als pobles turístics de Les Baux i Saint Rémy de Provence. A tot arreu molt bon temps, això sí amb una mica de vent, que és el que es porta per aquestes terres i força mosquits a les zones de maresme.