Després del vot, el dret a la paraula i a la participació

Avui és un dia curiós. Dia d'alegries i de tristeses, de mals de cap ressacosos de victòries esperades o imprevistes i de plors amagats nascuts de fracassos públics escrits i negats. Acabada la batalla campal, toca recollir els ferits i curar les nafres, però també de netejar poltrones tacades, buidar paperers atapeïdes i endreçar despatxos. Després de les eleccions, uns es pentinen ufanosos les plomes de la cua per mostrar els seus millors ventalls de colors als ciutadans; els altres passegen pels carrers buscant oferir la imatge orgullosa d'haver-ho intentat però llepant-se les ferides darrera cada cantonada. Hi ha guanyadors i hi ha derrotats. No hi ha terme mig. Es poden fer les lectures que es vulgui però al final només hi ha números que demostren la confiança dels votants en un sentit o un altre.

Un viatger

Martinus Rørbye, 1835, Un viatger

El viatger, cansat i confós, s'asseu enmig de la cruïlla. Davant seu entreveu diversos camins. Sense saber quin triar, sense conèixer què s'ofereix al seu final, el viatger dubta novament de la necessitat i l'essència del seu viatge. Allunyat de l'entorn que el va veure créixer, el viatger percep que la vida que l'ha conduït fins aquí trontolla de cop, en un sol instant. Recorda, confusament, imatges esvanides dins l'espessa boira, el moment en què va decidir emprendre aquella ruta. Mentiria si afirmés que perseguia un objectiu o si, pel contrari, assegurés que estava fugint, tan llunyans en els temps són els seus records, tan perdudes les seves fites en l'oblit.

Trobada amb la mediocritat

Me la vaig trobar de cara. Tinc la sensació que m'esperava asseguda o ajaguda. Gairebé tenia forma humana i, atès que feia un any que no coincidíem i atesa la meva escassa sensibilitat fisonòmica, per un moment vaig dubtar de si era realment ella, tan canviada com semblava. Potser havia superat aquell pretèrit estat llefiscós i pudent per albirar-ne un de nou i prometedor i això la feia diferent, insinuant als meus ulls confosos sota les darreres llums capvesprals. Sigui com sigui em vaig aturar i, vençuts aquells moviments de cap silenciosos de temps passats, vaig utilitzar els mots reclosos i mig oblidats per saludar-la. No tenia clar en quines aigües em bellugava però, tot i la incomoditat física de l'espai que ens acollia, vaig interpretar que s'acostava franca, malgrat no aguantar en el meu el seu esguard d'astuta guilla.

Article de Tami a Quercus

De les setmanes es pot dir que, igual que els melons, fins que no les encetes no saps mai com sortiran. I de fet, també passa amb els dies, així que, malgrat que una setmana comenci d'una manera no vol dir que acabi igual. Sense anar gaire lluny, la setmana passada va ser un muntanya russa emocional i vivencial. No hi va haver cap dia igual que l'anterior i, com el temps, vaig viatjar del fred a la calor passant pel plugim i les ventades. Aquesta ha començat prou bé. I és que després d'un any en què vaig enviar un article a una revista i me'l van acceptar, l'acaben de publicar en el número del mes de maig. 

De què va l'article? A quina revista? L'article és sobre la biodiversitat d'ocells (oh, quina sorpresa!) a Tami, en una petita regió del nord-oest de Togo, un petit i desconegut país de l'Àfrica occidental. Com segurament ja saps, fa un parell d'anys em vaig desplaçar allà durant un mes i mig, vivint en un centre de formació rural i realitzant un intensiu cens d'ocells, dins un projecte de cooperació més ampli. Les anècdotes, les vivències i els sentiments d'aquells dies, recollits en més de vint entrades, els pots trobar en aquest bloc a partir del 21 d'abril de 2013. Els resultats de l'estudi els vaig publicar pocs mesos després en un informe de prop de 150 pàgines que et pots descarregar des d'aquí. 

Pornografia periodística de doble barem

D'això en parlava fa uns dies a Crespó negre: dol i pertinença. T'imagines una imatge semblant de la tragèdia de Germanwings? Ciutadans de primera i ciutadans de segona. Vergonya de món!

Cos atrapat sota les runes a Katmandú. Foto: Reuters. Publicada al diari ARA el 26/04/2015.

Jeroglífics

"Crònica de camp d'Akhthoes, regent a Men-Nefer. Oasi de Nen-Nesu, dia primer del mes Tot de l'any 2106. 

Sirius s'ha enlairat arrenglerat amb Amon-Ra i ens anuncia el començament d'aquest nou any que ha de ser el de l'alliberament del nostre poble sobirà. Falten sis mesos perquè Iteru, el gran riu, ens beneeixi amb les seves aigües abundants i fertilitzi la plana. Però abans ha de creuar la ciutat de Waset, on viu l'opressor, que vol represar el riu per sotmetre'ns de nou sota el seu jou. És llarg el temps d'espera i són grans el repte i les dificultats. La guerra s'està perllongant més del que prevèiem. Els homes i els animals tenen gana i no sé si podrem resistir gaire més. Ni tan sols m'han deixat preguntar al poble si vol seguir amb el procés endegat fa gairebé tres anys per alliberar-nos del poder dels sacerdots de Waset, o prefereix continuar com els darrers vuitanta anys, dirigits per Mentuhotep i la seva colla d'ignorants i corruptes. Intueixo una flaire de frustració a l'ambient."

(Jeroglífic trobat a Ahnasiya Umm al-Kiman, Oasi de Faium. Traducció: Athanasius Kircher, 1660).

* * * * *

Aquesta és la meva participació als Relats Conjunts.

Crespó negre: dol i pertinença

Ha passat gairebé un mes des que l'avió de Germanwings es va estavellar als Alps francesos i 150 persones hi van perdre la vida. Havia començat a preparar aquesta entrada dos dies després de la tragèdia però vaig creure millor deixar passar unes setmanes perquè les sensibilitats i el dolor estaven molt a flor de pell aquells dies i no ho vaig creure oportú. Avui, amb una mica de distància, he optat per retornar-hi i plantejar un parell de dubtes o reflexions que no m'he tret del cap en aquestes setmanes: el dol, la pertinença i els barems diferenciats. O bé: a partir de quin nivell de relació de pertinença posem la frontera per considerar properes les víctimes? I quin és el número mínim de víctimes necessari perquè una desgràcia tingui reconeixement?

No estic frivolitzant. Per endavant el màxim respecte per les víctimes i els seus familiars i amics. La meva germana viatja constantment en avió, també ho fa sovint la meva parella i jo mateix també ho freqüento, i crec que puc intentar posar-me en el lloc tant de les víctimes com dels parents i pensar-hi m'horroritza. No, no, no vaig per aquí. És el tractament que s'ha fet de la tragèdia i d'algunes converses al seu voltant el que m'ha conduït a donar un parell de voltes al tema.

Surt del mig, salaude!

Ja vaig escriure una vegada que el món es divideix en dos tipus de persones: les que pugen les escales mecàniques per la dreta i les que ho fan per l'esquerra. Hi ha gent que es creu el centre del món i se'ls en fot tota la resta de mortals. I així ens va!

Aquests dies hem fet una escapada familiar cap a La Camargue, al sud de França, entre els departaments de Boques del Roine i el Gard i per la Provença. Instal·lats en un càmping de Les Saintes Maries de la Mer, vam aprofitar per passejar entre flamencs, jugar a la platja o fer algunes petites visites culturals al castell de Tarascon, l'amfiteatre d'Arles o als pobles turístics de Les Baux i Saint Rémy de Provence. A tot arreu molt bon temps, això sí amb una mica de vent, que és el que es porta per aquestes terres i força mosquits a les zones de maresme.

La petita obrera

Joan Planella i Rodríguez, 1885, La petita obrera

Catric-catrac. Groc, vermell, blau. Em fan mal les cames i encara em queden tres hores. Catric-catrac. Groc, blau, vermell. Hauré de passar a comprar cebes pel sopar. Catric-catrac. Groc, blau, groc. No sé si m'arribaran els diners. Catric-catrac. Groc, blau, vermell. N'he de guardar per pagar els llibres del Joan. Catric-catrac. Vermell, groc, blau. I li hauré de fer cosir les sabates. Catric-catrac. Vermell, groc, groc. Catric-catrac. Vermell, blau, groc. Catric-catrac. Espero que el pare no em pegui. Catric-catrac. Vermell, vermell, groc. Ahir li pudia l'alè, anava massa mamat. Catric-catrac. Groc, vermell, blau. M'he de recordar de les cebes. Catric-catrac. Vermell, blau, groc. Catric-catrac. Blau, blau, groc. Quin mal em fan les cames! Catric-catrac. Vermell, groc, groc. Si pogués descansar ni que fossin cinc minuts. Catric-catrac. Blau, groc, vermell. Catric-catrac...

* * * * *

Aquesta és la meva participació als Relats Conjunts.

Iniciativa coparticipativa per la biodiversitat

Diuen que el 6 de juliol de 1985 hi havia 103.000 persones escoltant Lluís Llach al Camp Nou. T'imagines com es devia sentir davant tota aquella multitud? Doncs aquest dilluns jo vaig tenir una experiència semblant. En la proporció corresponent, és clar. No estava actuant, que l'etapa de guitarrejar amb Route 66 ja va tocar a fi. Es tractava de presentar una iniciativa a Gualba i, amb 16 assistents, vam arribar directament a l'1,1% dels gualbencs, un percentatge lleugerament inferior al de Llach respecte la població catalana, (tot i que ell feia trampes, ja que va anar a veure'l gent de fora de Catalunya!).

La proposta la vaig presentar com una xerrada sota l'estrambòtic títol de "Ciència ciutadana" i el subtítol "Runners, senderistes i biodiversitat a Gualba". Caram! Aconseguir que, amb un títol com aquest algú s'interessi a venir a la xerrada és tota una proesa, i veure tots els seients ocupats per gent expectant i receptiva una alegria total.

Planet Caravan (Black Sabbath)

No sé com es va veure per altres contrades però al Vallès Oriental, això de l'eclipsi d'ahir, va passar sense pena ni glòria amagant-se tota l'estona per darrera els abundants núvols. Una llàstima per a tots aquells que tenien posades il·lusions i expectatives sobre el fenomen que va utilitzar, amb enginy, Hergé al Temple del Sol (tot i que no va tenir en compte que els inques eren capaços de predir eclipsis, craso error!). Diuen que ens haurem d'esperar onze anys per veure'n un encara de més gros. A saber on serem, si és que hi som! Ves que no hi hagi nuvolada també! A falta d'eclipsi, un sempre es pot refugiar en la música per crear-se el seu propi fenomen astronòmic. Només és qüestió de triar la música i el moment. Avui, encara més gris i passat per aigua que ahir, m'ha semblat un bon dia per buscar alguna cosa especial, esperant que serveixi per eclipsar tanta bestiesa i estupidesa humana que ens envolta.

Demagògia a l'entorn del canal Segarra-Garrigues: ignorància o mala fe?

Mascle de sisó. Autor: Emili V. López Álvarez

S'acosten eleccions i sembla normal recuperar la demagògia per buscar vots. Aquestes darreres setmanes li està tocant el torn a l'agricultura, als regants i als pagesos a l'entorn del canal Segarra-Garrigues. En època electoral s'ha de demostrar que les promeses dissenyades del passat tenen raó de ser a l'actualitat i que un projecte del segle XIX té sentit al XXI. Com que estem en temps de crisi, ja se sap que el que cau en importància des de la política és el medi ambient. Així, qualsevol projecte que aparentment suposi un increment de llocs de treball o un creixement econòmic, pot prescindir de limitacions i regulacions per qüestions ambientals, no importa que es digui Eurovegas, Bulli Foundation o canal Segarra-Garrigues. Tot pot passar per davant de la sostenibilitat ambiental i la conservació de la biodiversitat que, no oblidem, és la base sobre la que se sustenta la nostra vida, la passada, la present i la futura.