Pel clam popular

Hi ha un clam popular 'multitudinari' a què no abandoni el blog aquests dies africans. Sembla que hi ha certs sentiments anti-facebook que podrien ser irreconciliables amb l'esperit blocaire. A mi no m'entusiasme facebook però em sembla una via de comunicació més fàcil en situacions de males connexions. Sigui com sigui intentaré anar afegint petites coses al blog però imagino que hauran de ser sense fotos (ja en posaré a la tornada).

Avui segueixo a Lomé, la capital, que està al sud del país. El dia s'ha aixecat amb un ambient més agradable que ahir. Ha corregut el vent i no es veu un cel tan gris com el d'ahir, o potser hauria de dir vermellós i és que en aquesta època l'aire va carregat de pols del desert saharià, és l'harmatan que deixa un polsim vermellós per tot arreu. 

He acompanyat Norbert al mercat a comprar menjar. No goso fer fotos més que alguna amb el mòbil. Sempre em sembla estar robant intimitats quotidianes i tampoc no tinc la confiança per demanar a la gent del mercat si els puc fotografiar.

Demà agafo l'autobús cap al Nord per quarta vegada. Les experiències anteriors, com ja saps, no fan pronosticar un viatge molt còmode però l'objectiu final s'ho val. Segons lo previst demà ja dormiré a Tami ('sempre tornaré a Tara', sembla que digui oi?).

Fins aquí aquesta crònica. Estic escrivint amb el mòbil i ja saps que no és el més còmode. Sigues pacient si trigo a escriure de nou!

A Lomé 26 graus i una humitat del 100℅

Doncs ja torno a ser per terres africanes en aquest darrer viatge dins el projecte de 'Vola amb Tami'. M'estaré fins a final de mes si tot va bé. Com que ja sé que no sempre puc disposar de connexions telemàtiques per penjar coses al bloc he pensat que utilitzaré més el facebook per dir cosetes més petites o curtes. Em farà molta il.lusió saber-te a l'altre banda de les ones...

De pastorets i de mestres

Aquesta setmana he escrit una carta als mestres de l'escola dels meus fills. Es tracta d'una reflexió a l'entorn de la implicació dels professionals de l'ensenyament amb els nens i nenes que modelen amb la seva àrdua feina. La carta gira a l'entorn d'un esdeveniment puntual d'aquests darrers dies, però tot i tractar-se d'un fet local he volgut publicar-la aquí sense canvis -a banda d'un onze per un nou, que un encara s'equivoca sumant- perquè crec que la reflexió va més enllà de les portes de l'escola del poble ja que no va tan lligat a la idiosincràsia dels mestres, que també, sinó al propi fet educatiu i per tant intueixo que replicable arreu del país. 

Rètol promocional dels Pastorets dels alumnes de sisè

La carta, tot i no tenir aquesta intencionalitat, pot ferir la sensibilitat d'alguns i algunes de vosaltres, especialment dels que us dediqueu a l'ensenyament de forma professional, però jo no en sóc aliè al propi sector ja que hi he treballat i, més enllà de la defensa gremial que se'n pugui fer o de poder considerar que es tracta d'una intromissió dins la vida privada d'altres persones, no intenta ser una crítica, només una reflexió en veu alta fruit de la constatació i la vivència dels fets, que a mi em fa repensar les bondats i les mancances del nostre sistema educatiu. 

En cap cas vull posar en qüestió la llibertat dels mestres en les decisions que prenen, ni el seu dret a la vida familiar i a poder desconnectar de la seva feina. Com podràs llegir es tracta d'un esdeveniment extraordinari dins l'any, que fins i tot es pot fer de forma participativa en família i que, per tant, no sembla que hagi de suposar un gran trasbals. O potser sí. Qui sóc jo per valorar-ho! 

* * * * *

Cipriano, no podràs tornar a casa per Nadal

No baixo gaire a Barcelona. Més aviat és la família qui s'acosta al Montseny per veure'ns de tant en tant. La meva parella sí que hi va, cada dia de dilluns a divendres, sempre amb tren. Té l'opció del cotxe però hi ha molts elements en contra de fer-ho: per una sola persona és més car i a més és un malbaratament d'energia i de contaminació bellugar 1.500 kg de ferro i altres metalls per desplaçar una persona de poc més de 60 kg. El tren és més segur, pots descansar o treballar, pots pensar o parlar amb gent. Això sí, la puntualitat de la línia de Sant Celoni no és que sigui una joia i segons els horaris pots fer el recorregut de fins a 54 minuts (amb 35 ja s'hi arriba però això depèn del dia i del tipus de tren) enllaunat com sardines. Malgrat tot és l'opció que ella ha triat i que jo també utilitzava quan treballava a Barcelona.

Una cosa diferent és quan anem els quatre junts. Aleshores poques vegades ens plantegem baixar en tren. Ens surt massa car en comparació amb el cotxe, i més quan després ens hem de desplaçar per la ciutat i hem de comprar bitlles de metro perquè no està integrat amb el del tren. En dies extraordinaris, com ara Nadal o el dia de Reis, no ens la podem jugar. En aquest darrer cas, per exemple, és obligat que passem per casa de les àvies. Tota una aventura perquè una viu a Horta i l'altra a L'Hospitalet. Tenint en compte que normalment els reis porten algun regal -o fins i tot uns quants- és una raó afegida per acabar agafant el cotxe, malgrat la dificultat d'aparcar prop de cap de les dues cases. Si més no, aquest any ho podrem fer. Però no em queda tan clar si l'any que ve també.

Trump, vots i valors

Aquest dijous, després del primer dimarts que hi ha després del primer dilluns de novembre, vaig fer una ullada a les dades de les eleccions estatunidenques, per veure qui havia votat què. Allò que en diem, entre lo dolent i lo pitjor. No sóc analista polític, no hi entenc ni un borrall i no intentaré treure aquí grans conclusions, només alguna reflexió, o potser només uns interrogants, del que m'ha arribat ben endins.

No sabria dir què és el que més em va sorprendre en llegir les estadístiques, si el vot femení o l'hispà: quatre de cada deu dones el van votar malgrat els seus comentaris sexistes, denigrants i menyspreadors amb frases tan repugnats com "Quan ets una celebritat pots fer el que vulguis amb elles, agafar-les pel cony". I dels hispans, concretament dels mexicans, va dir que "Quan envien la seva gent no envien els millors sinó que porten la droga, els crims i les violacions", però un de cada tres hispans li ha donat el vot. Es clar que hi ha molts components a l'hora de votar un o altre candidat: promeses de drets i serveis socials, política exterior, seguretat, feina, medi ambient, energies... Mols elements a valorar, i si no et cau bé Hillary Clinton doncs encara ho tens més complicat (a toro passat molts analistes deien que l'error va ser que Bernie Sanders no guanyés les primàries demòcrates perquè hagués estat millor competidor contra Donald Trump), però malgrat tot jo, de ser dona i/o hispà em sembla que n'hagués tingut prou amb saber d'aquests i altres insults per no votar-lo.

Un nou ocell a Togo

Togo té des d'aquest setembre una nova espècie d'au per afegir al seu llistat oficial. Es tracta d'un petit teixidor conegut com a teixidor menut de clatell rogenc (Sporopipes frontalis) que va ser detectat al Centre de Formació Rural de Tami (CFRT), al nord-oest del país, durant els seguiments ornitològics que es van realitzar dins el projecte "Vuela con Tami" de l'organització PROYDE amb qui col·laboro.

Aquest ocell, de la mida d'una cadernera, pertany a la família dels teixidors, caracteritzats per teixir un niu amb herbes, normalment amb entrada en forma de túnel. L'ocell té un disseny ben bonic, on les plomes del front i el pili són de color negre amb les puntes blanques, donant-li un aspecte pigallat. El clatell és rogenc i contrasta molt amb la resta del plomatge blanc i gris. No hi ha diferències entre els dos gèneres. Aquesta espècie es distribueix al llarg del Sahel, des de Mauritània fins a Etiòpia, tot i que hi ha una subespècie, lleugerament diferent, que es troba per Uganda, Kenya, Tanzània i Sudan del Sud. L'espècie havia estat observada a Benín, país veí de Togo, a una latitud inferior a la del CFRT, i això feia suposar que podria trobar-se al nord de Togo, però la seva presència no s'havia confirmat fins ara.

Sobre l'ànim i les seves connexions

Tinc la percepció, gairebé la seguretat, que de vegades ens ofeguem en gots d'aigua. Almenys jo. Diu el psicòleg Rafael Santandreu al seu llibre L'art de no amargar-se la vida que ho fem massa sovint i que ens costa molt relativitzar les coses. Explica que als seus pacients els demana que s'imaginin algunes de les pitjors situacions que poden patir com ara perdre la feina, que els deixi la parella o que perdin la casa. I els fa veure que malgrat els passi alguna d'aquestes coses, o diverses d'elles alhora, no es moriran d'això i, fins i tot, que poden sentir-se útils en la nova situació i ser feliços. D'alguna manera ens ve a dir que tot està en com percebem les coses, les entomem i som capaços de relativitzar-les per donar-lis el valor que realment tenen.

Aquest començament em serveix d'introducció per comentar-te una petita anècdota, estúpida en la distància, que he patit aquí, a Tami. Dic patir perquè en realitat ho he viscut d'aquesta manera.

El plaer de dormir tapat amb llençol

Mascle d'Euplectes franciscanus dalt d'una tija de sorgo vermell

A Tami també es pot dormir amb llençol. I a més tot està de color verd. Aquest no és el Tami que jo coneixia d’anteriors ocasions. A l’estació seca no saps on posar-te per la nit. Fa encara no mig any vaig escriure en aquest bloc el meu somni de “penjat de quatre fils” on, suposadament, dormia suspès a l’aire sense tocar res amb el meu cos per tal que no notés cap escalfor de tan insoportable que es feia. Però ara és l’estació plujosa. Final d’estació, és cert, però encara cauen pluges i l’aire resfresca considerablement per la nit de manera que les temperatures baixen fins a prop dels 20ºC i amb el corrent d’aire que anuncia la propera tempesta dona gust tapar-se amb el llençol. No sabia que això era possible a Tami!

Sensibilització, potser sí, potser no

Si bé la tasca de seguiment d’ocells a Tami és el principal objectiu d’aquest projecte per tal de poder comprendre la riquesa de biodiversitat que hi ha dins aquesta petita finca, també és cert que un altre dels objectius no menor és el de sensibilitzar la població local sobre la conservació de la natura.

Ja durant la primera estada vaig fer una presentació en una escola de secundària de Dapaong, i també vaig fer una cosa similar aquí, a Tami, entre els stagiaires que s’estan formant. En aquesta actual estada, parlant amb la gent de PROYDE de Madrid, que és l’ONG vinculada a La Salle que financia el projecte i que m’han esperonat a tirar-lo endavant, vam veure que una millor forma d’arribar a la població, més que anant a cap escola, seria donar una classe en els cursos de formació del professorat. El contacte el tenen amb la Federació d’Escoles Cristianes, que al nord de Togo, es cohesionen al voltant de la ciutat de Dapaong. Així que, arribat a començament de curs, podria trobar els professors abans i compartir amb ells algunes idees del projecte. Després ells s’encarregarien, si ho creien convenient, de replicar el treball amb els seus alumnes. O sigui, que tindria un efecte de major abast que la simple visita a una escola.

Impressions...

Em va costar arribar a Tami. Comptant que vaig sortir dimarts 13 de Barcelona i que vaig ficar el primer peu al Centre el dissabte 17... Podria haver arribat abans, si els astres s’haguessin posicionat sobre el tema. I potser ho van intentar, vés a saber. Però el cas és que disposar del visat en regla em va suposar un dia més del que esperava i això va fer que endarrerís la meva sortida de Lomé. Clar que divendres ja ho tenia tot coll avall quan de bon matí ja havien ficat la meva maleta al portaequipatges de l’autobús que m’havia de dur a Dapaong. 

L'autobús en reparació...

Aquest cop, igual que vaig fer a la tornada del meu anterior viatge, vaig agafar un de la companyia E.TRA.B que, per qui no ho sap, és la millor companyia d’autobusos del país. Abans es viatjava amb La Poste, o sigui, amb l’autobús de correus que té l’inconvenient de fer moltes parades pel mig del camí ja que ha de repartir sacs de correu diversos. També l’he agafat un parell de cops i el camí es fa llarg, molt llarg. Així que E.TRA.B. Em toca davant de tot. No m’agrada perquè el perill el veus en tot moment. Si viatges en un seient perdut de l’autobús no t’assabentes de les bestieses que fa el conductor –adelantaments amb línia contínua, en plena corba sense visibilitat, amb cotxes o motos de cara,...- si te la fots, te la fots i ja està, però no has patit durant el viatge. Però quan vas davant no treus els ulls de la carretera. Per sort el conductor tampoc. Clar que fa tretze hores seguides, amb dos petits descansos de poc més de 20 minuts!

D'aeroports i submissions

He pogut descansar. Estem dins la segona estació de pluges de l'any de Lomé -al nord només n'hi ha una- i els núvols no deixen entrar gaire rajos solars. Fa "caloret" -ella en deu tenir molt més si és que no s'ha quedat glaçada veient la poca cordialitat dels seus amics peperos- però en tot cas gens sofocant. 

Aeroport del Prat, cap a Tami de nou

Aeroport de Barcelona. De nou camí cap a Togo on espero dormir aquesta nit i continuar viatge cap al nord fins a Tami, on estaré un mes en aquesta tercera estada seguint la biodiversitat d'ocells i fent el treball de sensibilització que sigui capaç. Un projecte que es va iniciar la primavera de 2013 i que aquest any està visquent la seva continuïtat. Si no saps de què va això pots fer una ullada al bloc: cercant "togo" et sortiran les entrades dels anteriors viatges. Serà un plaer saber-te a l'altre costat del satèl.lit però tingues paciència si no escric sovint o no puc penjar imatges. Salut!