dimecres, 21 de desembre del 2016

De pastorets i de mestres

Aquesta setmana he escrit una carta als mestres de l'escola dels meus fills. Es tracta d'una reflexió a l'entorn de la implicació dels professionals de l'ensenyament amb els nens i nenes que modelen amb la seva àrdua feina. La carta gira a l'entorn d'un esdeveniment puntual d'aquests darrers dies, però tot i tractar-se d'un fet local he volgut publicar-la aquí sense canvis -a banda d'un onze per un nou, que un encara s'equivoca sumant- perquè crec que la reflexió va més enllà de les portes de l'escola del poble ja que no va tan lligat a la idiosincràsia dels mestres, que també, sinó al propi fet educatiu i per tant intueixo que replicable arreu del país. 
Rètol promocional dels Pastorets dels alumnes de sisè
La carta, tot i no tenir aquesta intencionalitat, pot ferir la sensibilitat d'alguns i algunes de vosaltres, especialment dels que us dediqueu a l'ensenyament de forma professional, però jo no en sóc aliè al propi sector ja que hi he treballat i, més enllà de la defensa gremial que se'n pugui fer o de poder considerar que es tracta d'una intromissió dins la vida privada d'altres persones, no intenta ser una crítica, només una reflexió en veu alta fruit de la constatació i la vivència dels fets, que a mi em fa repensar les bondats i les mancances del nostre sistema educatiu. 

En cap cas vull posar en qüestió la llibertat dels mestres en les decisions que prenen, ni el seu dret a la vida familiar i a poder desconnectar de la seva feina. Com podràs llegir es tracta d'un esdeveniment extraordinari dins l'any, que fins i tot es pot fer de forma participativa en família i que, per tant, no sembla que hagi de suposar un gran trasbals. O potser sí. Qui sóc jo per valorar-ho! 


* * * * *


Benvolgudes i benvolguts mestres,

Com cada any, més o menys per aquestes dates, s'obre aquest període de valoracions sobre com ha estat l'any. Normalment ho fem a nivell personal, de vegades col·lectivament. Quan pensem en mestres i les valoracions la cosa és diferent al que fem la majoria de mortals, ja que el vostre calendari és escolar i per tant només porteu un trimestre de vida d'aquest curs. En tot cas també té el seu costat positiu ja que, com que el curs només ha fet un petit recorregut, encara queda temps per davant per replantejar-se situacions, estratègies i actituds que potser no han funcionat prou bé i intentar, si ens en convencem, modificar-les cara al que resta de curs. D'aquesta manera un acaba l'any escolar amb una valoració completa del curs, força més enriquidora que la d'un sol trimestre.

No parlo des del desconeixement. Malgrat que per a vosaltres sóc el pare de l'Aran i la Sitina, aquell tio raro dels ocells, he treballat nou anys com a professor de secundària. La reflexió que comparteixo aquí ja me l'he feta jo mateix diverses vegades al llarg d'aquells anys i també dels actuals, ara, però, com a pare.

Aquest dissabte passat, els nens i les nenes de sisè van fer una representació dels Pastorets a la sala Gorg Negre. Ha estat un esdeveniment destacat en l'activitat d'aquest poble tan pobre culturalment parlant. Moltes han sigut les veus d'agraïment i de felicitació per l'actuació, per fer reviure aquesta funció després d'anys de silenci. La implicació del director de teatre ha estat extraordinària i així se li ha reconegut des de totes bandes. I evidentment, la feina dels nens i nenes que amb el seu esforç i les hores de dedicació han demostrat del que són capaços quan se senten prou motivats. Els pares i mares ens en sentim orgullosos. Hem donat tot el suport que han necessitat i els anem educant des de què van néixer per afrontar reptes com aquest. Vosaltres també hauríeu d'estar-ne d'orgullosos. Són els vostres nens i les vostres nenes, aquells que, des dels primers cursos d'infantil, heu acompanyat dia a dia durant els darrers nou anys, que es diu aviat. Per a alguns i algunes de vosaltres no ha estat tant el temps de fer camí plegats, alguns fins i tot només hi porteu alguns mesos. Però de cadascú de vosaltres, amb major o menor mesura i amb independència del temps de coneixença, els nostres nens i nenes han après coneixements i habilitats, han copiat models, maneres de fer que els han permès dur a terme aquests Pastorets amb el nivell de satisfacció que he comentat abans. Per tot això cal felicitar-vos.

Aquest dissabte la sala del Gorg Negre estava plena a vessar. Vam comptabilitzar al voltant de 250 persones que no van voler perdre's l'oportunitat de passar una bona estona amb aquests actors i actrius novells, d'acompanyar-los i de participar amb ells i elles. Participant en la part econòmica, perquè cal tenir present que l'objectiu de l'obra era recollir diners perquè a final de curs tots puguin celebrar el seu pas per l'escola amb una activitat festiva sense que el pes econòmic en sigui un impediment; però per damunt de tot participant amb els riures i somriures, els aplaudiments i amb la simple presència d'amics i coneguts. La sala estava plena, sí, però també es notava l'absència, la vostra, si descomptem un parell d'agradables excepcions.

De vegades crec que els nostres nens i nenes ja s'han acostumat a aquesta absència. Tant que ja no demanen si ha vingut aquest o aquesta altra mestra. Sense anar més lluny, ho van viure a la fira de Santa Llúcia de fa dues setmanes o quan van muntar el Túnel del Terror per Tots Sants. No sé què deuen pensar o sentir en notar la vostra absència, però sí que sé com d'agraïts se senten en saber que hi sou. Perquè, no ens enganyem, es passen moltes hores amb vosaltres al llarg de l'any, de vegades més que amb nosaltres. I en molts moments i per a molts dels nostres i vostres nens i nenes en sou models i referents. 

Acaba l'any i el primer trimestre escolar, i penso que sovint ens oblidem i us oblideu que esteu treballant amb persones. Persones que no són simples dipòsits de coneixements i habilitats, sinó que estan carregades de sentiments i emocions. Persones que s'estimulen quan hi veuen la implicació i l'estímul dels altres, i la seva aprovació i suport, com ho han fet en veure-ho en el seu director de teatre. No són objectes ni petites màquines que només funcionen quan entren a la fàbrica del coneixement i que es desconnecten quan apaguem l'interruptor. 

Res més. Gràcies pel que feu pels nostres nens i nenes, una tasca que és vital per al seu desenvolupament cognitiu, social i emocional. I pel que fa a la resta, com deia al començament, tenim la sort d'acabar el primer trimestre i no el curs. Hi haurà, de ben segur, noves oportunitats en què els nens i nenes de sisè us buscaran amb els ulls i amb els cors per saber que esteu al seu costat en els moments que necessiten la vostra proximitat. De vosaltres dependrà novament decidir on i com voleu ser-ne partícips. 

Salutacions cordials, 


Ignasi 

Gualba, 19 de desembre de 2016.

12 comentaris:

  1. Potser els professors tenien un compromís aquell dia, sí, tots ells menys un parell tenien un compromís, què passa? No pot ser....? Jo m’imagino la poca gràcia que em faria veure la gent de la feina també el dissabte, coi no em paguen per això... Però es clar, se professor de primària no es el mateix que la meva feina, seria un professor horrible, per sort no sóc professor. Per cert, ja t’han contestat? Volem veure la resposta!

    PS: A partir d’ara ja no seràs l’Ignasi seràs “aquell tio raro dels ocells”

    PS2: A qui vull enganyar, sempre has sigut “aquell tio raro dels ocells”

    ResponElimina
    Respostes
    1. Detecto un cert to irònic en el teu comentari... bé, tothom pot tenir compromisos, no?

      Series un professor horrible? Per què? Pel blog no ho sembles...

      La resposta, com deia el conegut Nobel de Literatura, està en el vent!

      Bon any de part d'aquell tio raro dels ocells... ;-)

      Elimina
  2. Només una paraula: ovació.

    Acostumo a anar a tots els actes que puc que fan els nois de l'escola. I acostumem a ser sempre els mateixos: un, dos o tres. No saps com ho agraeixen. Abraçades i petons
    I m'emocionen igual i més que els meus propis fills.
    Saps la de coses que descobreixes d'ells fora de l'escola? Persones per les que potser no donaries ni un duro tocant un acordió amb els grans, cantant en solitari en una sala plena que et fot la pell de gallina
    Aquell trasto que és capaç d'estar concentrat hores en una obra de teatre... te'n puc dir mils.
    I com que saben que hi vas sovint ja et demanen si hi aniràs avui també. I quan els dius que sí, aquell somriure brillant. I si l'endemà a més els dius que et va agradar molt, la felicitat és doble.

    En fi, que sì, que ho necessiten igual que les hores de classe.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Núria pel comentari. Igual que tu jo també he viscut aquesta experiència d'agraïment que comentes i també crec que ho necessiten com les hores lectives. Bon any!

      Elimina
  3. comprenc el sentit i el significat ....i també puc comprendre al mateix temps les absències.....jo hagués triat o intentat triar el camí del mig i fer la representació en dia laborable...fora de l'horari escolar a mig camí

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Elfree per comprendre els diferents punts de vista. Lo del camí del mig sembla una opció a estudiar, però suposo que es perdria la presència de molta gent del poble. Tanmateix em genera dubtes: suposo que a totes les escoles públiques passa igual però per exemple les hores d'entrevistes amb els pares es donen a les 12 del migdia en un dia laborables, i això et dóna a pensar que bellugar-se fora de l'horari estrictament escolar és força complicat. Bon any!

      Elimina
  4. Una reflexió que em costa d'entendre, perquè em queda lluny l'època escolar i no recordo que esperés tant dels meus mestres, i perquè no tinc canalla que vegi decepcionada si els seus mestres no estan allà quan fan alguna cosa pública. La lògica em diu que el suport que busca la canalla és el dels seus, si no és que el mestre està directament relacionat amb l'activitat. Però no discutiré amb tu perquè ho has viscut de prop, i des dels dos bàndols, com també la Núria. Així que ja està bé la carta que vas escriure. Potser massa ben escrita i tot, segurament per causar efecte cal ser més contundent i més directe, o almenys això penso jo. També m'agrada posar-me seriós quan he de fer coses d'aquestes, però potser si l'altre se sent intimidat per les paraules pot fer-li un efecte de rebuig. No sé...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ressaltes un tema que sempre és complicat: el tema del to. En la comunicació sempre s'ha de saber quin to establir en funció del que vulguis comunicar i de la reacció o l'efecte que vulguis obtenir. Realment és complicat. En el fons, però, em sembla que és una qüestió del que dius. Per molt correcte que sigui el to pot sentar malament si no s'accepta que les coses són millorables. No ho dic específicament per aquest cas, però en general és així. Només cal tenir un blog i contestar comentaris per veure-ho, oi? D'altra banda refuso dels tons contundents i directes com dius, perquè aquests em sembla que encara fan un efecte contrari més elevat. Però potser també estic equivocat... Bon any!

      Elimina
  5. Hola Ignasi! No sé què dir-te... Trobo que tens raó. Que els nens segur que troben a faltar els mestres en aquestes ocasions,i els mestres es perden un tracte extraescolar que és important. Però també els mestres deuen tenir vida privada i, a part de tenir unes vacances llargues, la seva jornada sovint no s'acaba quan surten de l'escola. Ara bé, si estem parlant de dies, festivals i sortides puntuals, que què poden ser? tres, quatre a l'any, tampoc no es pot dir que els hi estiguis exigint una doble jornada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bon any, Teresa! Estava esperant si el teu seria el teu darrer comentari de 2016 però no, ha estat el primer de 2017! En fi, tampoc tenia cap premi pensat...

      Sobre el tema extraescolar i vida privada del blog en qüestió són fets puntuals que, evidentment, no cal que tothom vagi a tot! Però si els alumnes fan tres activitats puntuals i el col·lectiu s'ho planteja doncs potser es pot fer un repartiment de dies de manera que sempre hi hagi una presència significativa. Suposo que de solucions n'hi ha moltes i diverses...

      Elimina
  6. He hagut de llegir dos o tres cops el text perquè no acabava d'entendre de què anava la cosa ( que és molt llarg i no mi guipo gaire)
    Suposo que el que tu molt finament expresses, és la manca de tots els mestres en una activitat extraordinària de l'escola...Tens tota la raó, trobo que els alumnes són més feliços si veuen que tot el professorat valora el què han fet, a més dels pares i mares...Com pots pensar , sóc de les que sempre he anat a totes les manifestacions artístiques que s'han fet a l'escola i jo també n'he organitzades moltes...Així que estem del tot d'acord!!!
    Bon Any, Ignasi.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies per la visita, Roser i Bon Any per a tu també!

      Elimina

Si vols compartir el que penses...

Fotografia de capçada: Guineu (Vulpes vulpes). Vall de Cardós (Pallars Sobirà). Autor: Ignasi Oliveras