Alguns dels comentaris i correus rebuts em fan
témer que he presentat un panorama molt dur de la meva estança aquí: que si la
calor, que si el mussol, que si la meva companya d'autobús, que si l'abús de
poder... sí, aquestes coses hi són i la meva intenció ha estat de presentar-les
com anècdotes, utilitzant un to irònic i divertit. Si ho he aconseguit o no és
una altra cosa. Però el dia a dia és molt diferent d'aquestes situacions. La
rutina s'imposa, és el que té la feina...
El sol s'aixeca darrera la boirina. |
Cada vespre decideixo quin recorregut faré l'endemà. L'objectiu
és visitar totes les diferents zones que ja vaig dividir a l'anterior treball
en 33 parcel·les i que aquest any n'he afegit de noves, i fer-ho de manera
força regular, és a dir, dedicant un esforç semblant a totes elles. De tant en
tant faig recorreguts més focalitzats per ambients. A la finca n'hi ha cinc
tipus força diferenciats: els camps (espai àrid fora de l'època de conreu), els
bosquets residuals (on també incloc el centre hortícola carregat de manguiers, l'arbre
dels mangos, i bananers), els espais més humanitzats (on es troben els edificis
i la granja), els senders arbrats que separen les parcel·les, i els
embassaments. D'aquests darrers n'hi ha cinc que es van construir entre els
2000 i el 2010 i que han esdevingut un revulsiu en aquest territori presahelià,
especialment durant l'estació seca que s'estén des de novembre fins al maig:
aigua que permet fer horticultura amb un sistema de canalització i pous, aigua
per cuinar i rentar pels veïns, aigua pel bestiar que s'acosta a abeurar-se i
aigua, finalment, que ha atret animals salvatges, com els cocodrils, i
especialment els ocells. És aquesta diversitat d'ambients en una finca tan
petita la que dóna peu a la gran diversitat d'espècies que s'hi troben, motiu
pel qual estic aquí amb la meva feina.
Començo el camí i vaig fent una identificació i recompte
de les diferents espècies d'ocells situant-les a cada parcel·la. Si veig que
tinc l'oportunitat i les condicions, intento fotografiar els ocells. En alguns
casos aquestes acaben essent clau per assegurar-ne la identificació posterior,
fins i tot a la tornada a Catalunya, com ja vaig fer fa tres anys. El
recorregut matinal m'ocupa entre tres i quatre hores. A partir de les nou la
temperatura és prou alta (fàcilment més de 35ºC) com per reduir l'activitat
dels ocells, i de passada la meva, així que toca retirar-se. Pel camí em trobo
la gent dels poblats veïns que van a treballar, a conduir el bestiar o a la
recerca d'aigua, i els nens que van a l'escola (aquesta setmana no, que estan
de vacances). Tothom em saluda i malgrat que respecten el que faig, molts,
especialment els nens, em demanen caramels o que els faci una foto. De caramels
mai en dono ni en porto al damunt perquè no va amb mi. De fotos de tant en tant. El problema és que
si em veuen a distància m'ho demanen a crits i sovint espanten aquell ocell que
estava a punt de fotografiar. Són mals menors...
Quan torno al centre intento xerrar una estona amb els
monitors del centre. Són autòctons i sempre tenen coses a ensenyar-me, tot i
que normalment són ells els que em demanen a mi “com van les coses amb els
ocells, Nuani Tshamba?” Torno a l'habitació i toca revisar les notes preses,
resoldre els dubtes de certes espècies amb les guies d'ocells, repassar les
fotografies per aclarir-ne d'altres... I així passo l'estona fins que és l'hora
de dinar, aquí a les 12. És moment per compartir amb els altres l'activitat
matinal. I torno cap a l'habitació, com ara. Els altres fan la migdiada, a mi
em costa. De vegades ho intento però normalment acabo amb el portàtil mirant un
episodi de The Knick sobre el desenvolupament de la cirurgia a la ciutat de
Nova York de principis de segle XX. És espectacular! (Pons, la tens a la cua?
És un 9/10). També aprofito per llegir alguna cosa com l'’interessant ¿Para qué
sirven las aves? de l'ornitòleg Antonio Sandoval, carregat de sensibilitat, d'història
i d'anècdotes, i que em va semblar oportú de llegir aquí, o El llindar de
l'eternitat, la tercera part de la trilogia del Ken Follet sobre l'època de la Guerra Freda. I també aprofito per escriure al
bloc i altres coses, a banda d'introduir les dades del dia als arxius i de
descarregar i classificar les fotografies.
No sempre es té la sort de veure el sol amb aquesta llum. |
La millor forma de connectar-me: buscar un punt de recepció pel centre i utilitzar el mòbil com a mòdem... Si hi ha sort pots enviar algun correu, sense imatges, clar. |
Seran les nou del vespre que torno cap a l'habitació. El
ventilador en marxa una estona, a veure si puc treure una mica de calor del
llit i de la roba. Llegeixo una mica. Miro el correu electrònic a través del
telèfon, que és l'única manera de comunicar-me amb el món, i intento tancar els
ulls per dormir. Abans he dissenyat l'estratègia de demà i m'he pres la
corresponent pastilla contra la malària.
Impossible dormir. Sembla que avui no correrà la brisa.
Igual que ahir... i que abans d'ahir. He de tancar el ventilador que les
bateries de les plaques solars es descarregaran. M'aixeco, em faig una dutxa.
Aquí no pots triar la temperatura de l'aigua, surt com surt. Psicològicament refrescat em
torno a allitar...
Doncs sembla que la hibernació em va tocar una mica. Ara, tornant al teu blog, llegeixo amb interès tot el que has estat fent i em treus un somriure.
ResponEliminaTot i que les condicions que descrius no són les millors, crec que el teu treball és fascinant. Poder estar en contacte amb la natura més salvatge, quina passada!!.
I vull felicitar-te per tot això -perquè tot i ser tan fascinant - jo seria incapaç de "sobreviure" en aquestes condicions. Admiro les ganes i el valor que teniu.
I agraeixo, també, tot el que comparteixes amb nosaltres.
Salut, força i aferradetes !!
Gràcies pels comentaris lluneta. Sempre és un plaer rebre les teves aferradetes... i més encara ara que en necessito de ben fresques!
ResponEliminaMolt interessant el que ens expliques, Ignasi. Em fascina la feina que feu els ornitòlegs i els científics de camp en general. Si tornés a néixer segurament em repensaria els meus estudis… En fi, passa-t'ho bé malgrat la calor i fes força feina!
ResponEliminaCelebro tornar a llegir-te!
Una abraçada.
Gràcies August per les teves paraulea. T'he de confessar que malgrat la hibernació t'he llegit al periódico i he entrat en silenci a casa teva i m'he endut el llibre de Wonder que ens recomaves. Una esplèndida lectura que he llegit amb el meu fill i que he conegut gràcies a tu. Per cert que la segona part 'El capítol de Julian' també és molt bo! Salut!
EliminaOstres, Ignasi! Ara veig que aquesta hibernació no era del tot real… Ara entenc aquells sorolls que sentia les nits al meu estudi, on tinc els llibres…;)
EliminaCelebro que t'hagi agradat Wonder i també 'El capítol del Julian' i encara més que l'hagis llegit amb el teu fill. Deu haver estat una experiència molt bona, si he d'imaginar-me-la com la que tinc jo quan els el llegeixo a classe. Per cert, m'acabo de llegir el darrer 'Charlotte' i està molt i molt bé, tot i que el tema és més 'de nenes' i els embolics que es fan entre elles (t'ho dic perquè jo a classe ho veig cada dia).
Una abraçada, Ignasi!
(acabo de llegir el post de la noia grassoneta i m'ho he passat molt bé!!)
Ja veig que tot i que la teva feina depen una mica de la sort, de si l'ocell aquell dia ve o no ve, i de si els nens te l'espanten o no..., és important la disciplina. És una mica com allò que va dir en Picasso: "si llega la inspiración, que me encuentre trabajando"
ResponElimina