dijous, 24 de març del 2016

Els nens volen "la viande"

Mentre torno cap al centre després de fer el seguiment matinal, quatre nens d'entre 8 i 10 anys creuen els camps donant voltes a unes cordes per damunt dels caps, com si es tractessin de cowboys. Estan fent voltar fones. M'han vist i se m'han acostat. “Hola, què feu per aquí? Aneu amb el ramat de cabres?” “No, estem caçant.” “Amb les fones?” “Sí.” “I que caceu?” “Els ocells que tu vols”. Touché! “Caram, i per què els caceu?” “Els ocells tenen carn i la carn ens dóna forces”.

Es fa difícil rebatre un argument que va unit a la gana i a la necessitat de menjar. Es clar que es pot fer científicament, adduint als valors ecosistèmics -que precisen d'un equilibri on la biodiversitat hi té un rol insubstituïble- que han de proporcionar una estabilitat de recursos a més de les múltiples funcions associades al control de l'erosió, del sistema hídric o del cicle de nitrogen, per posar alguns exemples. Però poca cosa puc dir. D'aquí a un parell d'hores estaré assegut a taula menjant una mica de peix, cabra o pollastre, però ells no.

“Quants n'heu caçat avui?” “Encara cap”. “Però deu ser molt difícil, no?” “No t'ho creguis, és prou fàcil”. Confio que s'equivoquin i que el seu concepte de fàcil no es correspongui amb la percepció que jo en tinc.
Detall de les fones.

4 comentaris:

  1. Ostres Ignasi! Ja ho vaig veure a la tele que l'ós havia tret el cap més aviat aquest any. I jo que encara em lamentava, per a mi, que haguessis deixat de treure el cap per la catosfera! M'alegro de la tornada i trobo un encert fer-nos saber el teu dia a dia -quasi que sí, no?- a Togo. No tothom té la sort que tenim els que et seguim de comptar amb un amic que ens explica el que per nosaltres, almenys per mi, és una aventura. Endavant!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Teresa. Sempre és un plaer saber-te a l altre costat del bloc, amb les teves paraules i els teus pensaments. Abraçada!

      Elimina
  2. Malgrat els seus motius vagin, d'alguna manera, en contra dels teus, vers els ocells, segurament tu els pots entendre a aquests nens, però penses que ells et poden entendre a tu? t'has parat a pensar què en deuen pensar de la teva feina?
    Avui he pensat una estona en tu. Feien un programa sobre els rituals d'aparellament entre animals i molts d'ells eren d'ocells. Espectaculars! Pensava que algun ornitòleg hauria hagut d'estar a l'aguait de capturar aquells magnífics moments, com tu, per poder-nos-ho mostrar.

    ResponElimina
  3. Hola Laura. M'agradaria contestar tots els teus comentaris però tinc força problemes de connexió. Però aquest en concret em feia especial il.lusió respondre'l perquè aquesta contradicció aparent és recurrent i el que planteges és quelcom que no deixo de plantejar-me gairebé cada dia. Malgrat que miro d'explicar-me davant els nens entenc que a la majoria els sembla molt rar que em passegi tantes hores amb prismàtics i la càmera mirant ocells. Alguna dels joves sí que ho entenen, ho respecten i fins i tot em donen a entendre que ho comparteixen. Durant aquesta estada no he tingut la oportunitat perquè ha coincidit amb les vacances escolars també aquí però per a la propera estada tinc pensat participar en alguna classe a l'escola com ja vaig fer fa tres anys a banda d'altres trobades més tècniques. No és fàcil com bé saps introduir valors en l'àmbit escolar però a la llarga és la millor eina per acabar conservant la biodiversitat i amb ella la nostra vida futura, a través de la valorització que es fa a partir del coneixement previ. Molta feina i aquí només són petites gotes d'aigua però no hi ha gaire més vies. Salut, Laura, i gràcies per les teves visites i comentaria!

    ResponElimina

Si vols compartir el que penses...

Fotografia de capçada: Guineu (Vulpes vulpes). Vall de Cardós (Pallars Sobirà). Autor: Ignasi Oliveras