divendres, 17 d’abril del 2015

Crespó negre: dol i pertinença

Ha passat gairebé un mes des que l'avió de Germanwings es va estavellar als Alps francesos i 150 persones hi van perdre la vida. Havia començat a preparar aquesta entrada dos dies després de la tragèdia però vaig creure millor deixar passar unes setmanes perquè les sensibilitats i el dolor estaven molt a flor de pell aquells dies i no ho vaig creure oportú. Avui, amb una mica de distància, he optat per retornar-hi i plantejar un parell de dubtes o reflexions que no m'he tret del cap en aquestes setmanes: el dol, la pertinença i els barems diferenciats. O bé: a partir de quin nivell de relació de pertinença posem la frontera per considerar properes les víctimes? I quin és el número mínim de víctimes necessari perquè una desgràcia tingui reconeixement?

No estic frivolitzant. Per endavant el màxim respecte per les víctimes i els seus familiars i amics. La meva germana viatja constantment en avió, també ho fa sovint la meva parella i jo mateix també ho freqüento, i crec que puc intentar posar-me en el lloc tant de les víctimes com dels parents i pensar-hi m'horroritza. No, no, no vaig per aquí. És el tractament que s'ha fet de la tragèdia i d'algunes converses al seu voltant el que m'ha conduït a donar un parell de voltes al tema.

Des del primer moment el desplegament mediàtic va ser imponent. No en discutiré els mètodes ni el seu treball, no és el tema. Poc després va arribar la representació política amb governants de primera línia volant al lloc dels fets. I a les pantalles de les televisions hi va haver crespons negres. Les manifestacions de dolor primer, i de dol després, es van fer paleses arreu del país. També hi va haver missatges ofensius pel fet que la tercera part de les víctimes eren catalanes. Uns i altres fets tenien una qüestió en comú, i és que marcaven una línia de pertinença per fer o no el dol o per tenir un nivell de rellevància suficient com per enviar-hi periodistes i polítics.

En una entrevista radiofònica a l'alcalde d'Argentona, d'on era una de les víctimes, quan encara no se sabia la causa del xoc però sí que havien mort tots els ocupants de l'avió, l'entrevistador acomiadava l'alcalde amb una frase de l'estil "esperem que les dades no confirmin que era un veí d'Argentona". L'alcalde tenia una proximitat amb el veí, ni que sigui per qüestions de municipalitat, i per tant es podia sentir més colpit, però el periodista no. Si el mort no era d'Argentona seria d'un altre poble o país, no? Per què hauríem d'esperar, pregar o alleugerir-nos en saber que no era d'Argentona? 

No cal mirar gaires diaris ni escoltar molts informatius per adonar-nos que al món hi ha tragèdies tant o més salvatges que la de l'avió estavellat: a banda de les causades per catàstrofes naturals n'hi ha moltes d'altres que són evitables. Es conten per milers els morts per naufragi en intentar salvar les fronteres que separen el món ric del món pobre a la Mediterrània, per desenes de milers els nens que moren diàriament per causes evitables i per centenars de milers els morts a Síria després de tres anys de guerra. Però per a aquests morts, i per a molts altres milions d'arreu del món, no es fa aquest treball informatiu i de presència institucional. No hi ha crespons negres.

Aleshores, què és el que marca el límit de pertinença a un grup per sentir-se identificat amb ell? Està clar que el dolor és més gran si la víctima és un familiar, i en segon terme si és del nostre barri o poble i la coneixíem. Però superada aquesta línia de proximitat, què més ens dona si era barceloní o tarragoní, català, espanyol o francès? Si era suec, polonès o islandès és molt diferent? I si és negre? Hi ha diferències si té nom conegut perquè és, posem per cas, un futbolista famós, o si no li coneixem perquè només saltava una tanca amb punxes cercant una vida digna? Què fa que preservem la intimitat de víctimes i familiars d'unes tragèdies que ens són o semblen més properes però puguem mostrar amb cruesa les intimitats de víctimes i familiars d'altres tragèdies del món? Quin és el número mínim de víctimes necessàries (ja entenem que properes) per fer-ne ressò mediàtic i institucional? Un avió amb 150 morts ho és, sembla clar, però les avionetes on moren dos o quatre tripulants, no. Ni tampoc els accidents de trànsit. Preguntes de les que no tinc resposta, però que em fan pensar que hi ha barems diferenciats a l'hora d'informar, conèixer, actuar i de sentir-nos tocats en funció de criteris de números i pertinences que se m'escapen i que em generen confusió.

Avui hem conegut que dotze subsaharians van ser llençats aquesta setmana al mar des de les llanxes que els havien de portar a Sícilia, camí de la terra promesa, per un conflicte de pertinença religiosa. Per a ells no hi haurà cap crespó negre.

24 comentaris:

  1. Si agafem molts casos segurament podrem trobar una formula matemàtica que s’hi ajusti bastant bé. Ha d’estar relacionat amb la distància d’on siguin les víctimes, amb el nombre de víctimes, amb el PIB del país, el tipus de mort, i alguns factors més que em deixo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No havia pensat mai en què es pogués fer alguna cosa com la que comentes, però pensant-ho bé estic segur que en algun lloc o altre hi ha algú que hi ha dedicat un temps a pensar-hi i a fer un càlcul d'aquest tipus. Potser és massa racional, i segur que la Núria té raó quan expressa que està molt més lligat als sentiments. Potser no és aplicable a la forma amb què ho vivim les persones "normals" però és possible que sí ho sigui en l'àmbit dels mitjans de comunicació.

      Elimina
  2. es víctimes son víctimes sigui quin sigui el seu origen, color, nom o religió ni tant sols la manera de perdre la vida les hauria de diferenciar.... Tots mereixen el mateix tractament, que certament no es dóna, i tots mereixen el crespo negre, les manifestacions o el que sigui que volem fer, però per tots igual.

    Dels medis de comunicació i la seva manera d'afrontar certs successos callo perquè la diria massa grossa....

    ResponElimina
    Respostes
    1. Està clar que hi ha una distància entre el que seria desitjable i la realitat. Tens raó que tots es mereixen el mateix tractament, però també que no es dóna.

      Si la vols dir grossa, endavant, que aquí s'accepta...

      Elimina
  3. Hauríem de diferenciar la informació de la importància. La importància és la mateixa, però al final el que importa és el que s'explica i com. Si tots els informatius i diaris obren amb una notícia i li fan tota la propaganda possible, creuràs que aquella és més important que aquell breu que donen al minut 28 sobre un centenar de morts en l'explosió d'un artefacte a Bagdad, i ara passem als esports. T'ho diuen de passada, i no hi posen cap emfasi. De què faràs cas? De la notícia que inverteixen 8 o 10 minuts a explicar.

    Una altra coas és per què unes notícies venen més que d'altres. Suposo que l'excepcionalitat hi juga un paper, les matances en altres parts del món no són novetat. Una altra cosa és que en el món 'civilitzat' ens interessen més les coses que passen en altres parts del mateix món, i no dels altres. O això ens fan creure, i ho creiem. I si l'avió surt de Barcelona, ja ni t'explico. La probabilitat que morin conciutadans és molt elebada, i fent un exercici de sinceritat, et diré que m'impacta molt més això que un accident a l'altra punta del món. El perquè no el sé, no te'l puc explicar. Suposo que és per egoïsme, perquè potser en aquell avió hi anava algú conegut o fins i tot perquè havent sortit l'avió de Barcelona, pensem que podríem haver estat nosaltres.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, és la base del màrqueting en els supermercats, no? Vull dir que tenen calculat posar els productes que més interessa vendre als prestatges que queden a l'alçada dels ulls dels clients i coses per l'estil. Al final, els telenotícies, com qualsevol altre programa (sèries, dibuixos, humor,...) busquen el màxim "share", allò de ser les més vistes o oïdes (a la ràdio), i per tant manipulen com dosifiquen la informació per tal que els oients i els televidents consumeixin de forma preferent aquella informació que es vol donar. Fa més d'un any que, per exemple, tot el que té a veure amb "el procés" ha passat en tots els programes de la corporació catalana de mitjans audiovisuals en primer pla, en tots els subprogrames, a totes hores del dia, tots els dies de la setmana... provocant el vòmit per saturació. Després t'expliquen qualsevol notícia més transcendental de passada com qui no vol la cosa... Caldria fer una reflexió a fons perquè està clar que s'acaba passant de la informació a la desinformació volguda o a la informació esbiaixada. Però al final és culpa del consumidor ja que, com deia Ignacio Ramonet, director de Le Monde Diplomatique, informar-se és un verb reflexiu i implica un esforç per part del subjecte. Podríem concloure que la ràdio i la televisió no ens informen perquè amb elles som agents passius. Així que si volem informar-nos haurem de anar nosaltres a la cerca de la informació. Però això són figues d'un altre paner...

      Elimina
  4. Jo penso que no hi ha víctimes de diferents categories, per a mi totes són una gran pèrdua...
    El què passa, és que els accident d'avions, són molt aparatosos i sap greu sobretot, en aquest cas, que s'hagués pogut evitar...
    Però si ens ho mirem amb objectivitat, a les carreteres, al cap de l'any, també moren moltes persones...
    És veritat que els mitjans de comunicació, moltes vegades tracten aquests accidents de manera poc adequada. per això em va agradar que els tinguessin apartats de víctimes i familiars...
    Bon vespre.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó, les estadístiques de fet diuen que mor més gent en accidents de cotxe al llarg de l'any que en accidents d'avió. Els experts diuen que l'avió és el mitjà de transport més segur. Però es clar, és molt aparatós.

      En aquest cas, és veritat que les autoritats franceses van allunyar tot el carroussel de periodistes que s'havien aplegat per intentar captar qualsevol imatge de les famílies. És una altra de les coses que em sobten: aquí mantenim la intimitat de les persones (familiars i víctimes), i especialment dels menors (pixelant les seves cares a la televisió per exemple) però al mateix temps no ens estem de mostrar imatges de refugiats sirians fugint desesperats, o de subsaharians malvivint en qualsevol claveguera marroquina, o de nens amb panxes inflades i mosques als llavis morint-se, literalment, de gana... Està clar, alguns ciutadans som de primera, mentre que altres tenen la mala sort de ser de segona, o de tercera...

      Elimina
    2. Penso que encara n'hem d'aprendre mol, som una mica analfabets en aquesta materia...t

      Elimina
  5. Això dels dols per gent que no coneixes és força delicat. Surt de dins. Tampoc pots fer-te venir la pena o el trasvals per quedar bé. A mi aquest accident em va frepar però el que em va fer plorar va ser saber que hi anava un grup d'adolescents. M'hauria de fer tanta pena com els altres, però no. I per què? Doncs per imaginar-te la situació en la pell dels que t'acompanyen dia a dia. Aquells dies tenia els meus alumnes de 4t d'ESO de viatge a París i de seguida et vénen al cap. Recordo un accident d'helicòpter a Andorra fa uns quatre anys. Em va deixar molt tocada. Tres persones mortes. Els coneixia? Directament, no. Però el lloc on va passar, els bombers que els van anar a trobar, qui havia de pujar i no va pujar a aquell helicòpter... Auquests sí els coneixia. Són coses que et deixen tocat. L'atemptat de París no em va causar massa xoc però tothom era Charlie. En canvi, els morts a la Universitat de Kènia em va saccejar molt més i aquí sembla que no massa. Per què? Perquè eren estudiants i penso en el meu fill. Vaja, que això dels dols és molt personal i per molt que la tele em vulgui fer caure la llagrimeta jo vaig a la meva, ho evito. Amb l'accident de l'avió, un cop sabuda la informació primera ja no en necessitava més i em provoquen rebuig les imatges dels familiars o que m'expliquin que hi han anat i ploren. Coi, clar que ploren. No és informació perquè no aporta res de nou ni rellevant. I ja no diguem l'encarnissament amb el copilot. Fastigós... Per sort he sabut desconnectar de tot això i he portat el dol que dugui tenir per a mi mateixa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, tens raó. El dol surt de dins. Per això feia la distinció quan explicava lo de l'alcalde d'Argentona que una cosa és com ho vivia ell i que no voldria que cap víctima fos un conciutadà seu, perquè segurament se sent més a prop d'ell (per coneixença o veïnatge). Una cosa diferent, i això és el que em crida més l'atenció, és el paper del periodista o dels mitjans de comunicació en general, ja que són ells els qui discriminen quins morts són de primera i quins de segona. Vull dir, cadascú és lliure, i tu ho has explicat molt bé, sobre com sent o viu el dol en cada cas. Tal com ho has dit, de vegades són més propers o més llunyans perquè en realitat els exemples que has posat tenen a veure amb l'empatia, en posar-te en la pell de si es tractés d'un fill teu (en el cas dels universitaris kenyans) o d'un alumne (en contrast amb els de la teva escola) i en canvi et vas quedar més freda amb el de la revista satírica francesa (a mi em va passar semblant). Però els mitjans de comunicació no sé quins criteris utilitzen per decidir de quins morts han de parlar i de quins no. Al final és possible que tot acabi sent una fórmula matemàtica en la línia del que explicava el Pons.

      Elimina
  6. Penso que dissortadament estem tan avesats a aquestes morts quotidianes, aquests degoteig de víctimes que ja gairebé no és notícia, més que noticies semblen estadístiques de fets que no es poden- jo diria "no es volen"- evitar. Cada dia a l'hora de les noticies te'n assabentes d'un nou cas.
    Ara que un avio s'estavelli a costat de casa i en circumstancies tan anormals com les del Germanwins és noticia. I no paren de parlar-ne especulant sobre els fets, confirmats o no, i amb una morbositat que fascina a molta gent. I això comporta crespons negres i un tractament mediàtic que fa un mort més important que el altre.
    Trist.

    ResponElimina
    Respostes
    1. El tema del que és o no notícia és força curiós. En els mitjans visuals necessites la imatge del fet en qüestió (sigui d'una tragèdia, un partit de futbol o una trobada política), de manera que si no hi ha imatge no hi ha notícia. I després tenen un cicle de vida molt curt: les notícies neixen, creixen i moren molt ràpidament com si fossin mosquits. Aleshores entra en joc la proximitat, o el que jo anomeno pertinença, per fer que la seva vida sigui una mica més llarga o, en el seu defecte, més curta. Trist.

      Elimina
  7. malauradament estem massa mediatitzats per els anomenats mass media, la pressió informativa o deformativa ens pesa molt , els interessos , i el metrallament constant d'unes notícies i l'oblit d'unes altres tant o més importants en la desgracia que suposa la pèrdua de vides.... i en el cas de l'avió , imperfectes humans que som, qui més o qui menys tenia uns coneguts, uns veïns, uns parents, uns companys de feina, i això fa semblar que els sentim més propers

    ResponElimina
    Respostes
    1. Una altra qüestió interessant aquesta de "metrallament constant de notícies" perquè amb el bombardeig acaba sent un llistat d'enunciats i un tractament més que superficial dels esdeveniments. No és estrany que la conferència de premsa que es fa abans dels partits tingui més minuts que notícies transcendentals referides al benestar de les persones. El metrallament ens fa perdre perspectiva perquè tot es tracta amb la mateixa superficialitat: és igual si s'ha descobert un nou medicament per pal·liar la malària o si van enganxar la vicepresidenta del parlament espanyol jugant amb el mòbil...

      Elimina
  8. Quina gran reflexió, Ignasi! L'anècdota de l'entrevista a l'alcalde d'Argentona, i altres coses que expliques, també a mi em fan buscar respostes sobre quin és el llindar per commoure'ns, entristir-nos o no poder-nos consolar per una pèrdua. Però com tu bé vas veure, i per això vas ajornar la publicació del teu post, quan la tragèdia és tan recent, les possibilitats de posar la pota, a vegades simplement volent ser solidari, són més altes. Crec que hem de ser tolerants amb el tema.
    I respecte a que alguns espanyols estaven tan contents perquè ja hi havia uns quants catalans menys, em va fer recordar que quan l'atemptat de l'11M a Madrid, Pascual Maragall va dir "avui tots som madrilenys" solidaritzant-se amb víctimes i familiars. Crec que la majoria d'espanyols no ens estimen gaire, però les tonteries les devien dir quatre cafres, segur. Millor no fer-los-hi cap cas.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Teresa. Tolerants sí, però no podem oblidar el nom de les coses perquè si no les paraules perden valor. La mort és la mort tant si vas en avió com en pastera. El sentiment, com bé diu la Núria, pot ser diferent perquè al final és molt personal. El tractament de les notícies, que no hauria de ser dirigit pel sentiment, potser hauria de ser més asèptic per afegir un pòsit d'igualtat en les tragèdies i en les notícies en general. Però al final se sap que tindràs més audiència si hi poses el nas fins el fons atenent al que es considera que és més de l'interès per al públic. Revestida de "servei públic" la ràdio i la televisió acaben oferint el que els dóna més share, oblidant que com a servei públic han d'oferir informació (i no titular), amb un tractament adequat (antecedents i conseqüències) perquè el públic comprengui l'abast de la informació. D'altra manera es converteix en un llistat de titulars i d'imatges d'escàs valor informatiu. En realitat, però, com li deia al XeXu, potser ens equivoquem atorgant-li a aquests mitjans la capacitat d'informar i hauríem d'establir un concepte nou sobre el que ofereixen com ara "Els vòmits del dia" o "El llistat dels problemes d'avui" donat que "informar-se" és un verb reflexiu que implica una actitud activa que no és la que hom pot tenir davant els mitjans de comunicació, on no passes de ser un espectador o oient passiu.

      Elimina
  9. Ignasi, aquesta mateixa reflexió també la vaig fer jo al poc de temps de la tragèdia, i també després en veure el que va passar en aquella universitat on van assassinar a 150 jóvens en Kenia... Quasi no hem sentit parlar d'aquest assassinat tan crudel i de l'avió se'n va parlar molt, i el que continuen.
    I també crec que tendim a sentir-nos més identificats amb aquells éssers que s'assemblen més a nosaltres... és com una prolongació del nostre ego. De fet, en general sentim més pietat pels animals grans, mamífers i que s'assemblen a nosaltres, que no pels insectes, per exemple...
    Però en el cas de les persones no té cap "justificació", doncs tots són la mateixa raça sapiens, i ens deuria d'importar per igual. O més, perquè aquestes persones que viuen tragèdies tan grans, que estan disposades a arrisgar la seva vida, o la dels seus fills bebés, deixant-los a una barca que ni se sap si arribarà... Com de desesperada ha d'estar una mare per a deixar al seu fill així? Això és una tragèdia, i que no pugam fer res, també. Però tornant a què és el que marca aquest límit d'empatia, podríem dir, doncs depén de cada persona, de la sensibilitat que tinga. Comentaris com aquell de l'alcalde d'Argentona, demostren l'egocentrisme que hi ha al món... i aquell comentari que diu Teresa, em va semblar...pfff són comentaris vergonyosos i una mostra de quina classe de persona parla, o d'animal. Ui , ací hi ha molt que pensar!

    ResponElimina
    Respostes
    1. "Com una prolongació del nostre ego". Tela, no? Segurament hi ha part d'això i del major sentiment cap als éssers que més s'assemblen a nosaltres. Com bé dius, no hi hauria d'haver diferències en el respecte entre els individus de la nostra espècie, però es fa. Els sentiments de pertinença, com descriu Amin Maalouf a les "Identitats que maten" són molt complexes perquè poden tenir diferents criteris per establir-se com ara el lloc de naixença, la religió o l'admiració per un equip de futbol, per posar uns exemples, però és que a més a més canvien amb el transcurs de la vida de les persones alhora que ho fan els nostres interessos, per tant són pertinences flexibles temporalment i transversalment. I malgrat tot, quan passa una tragèdia fem una distinció per dir que una cosa és notícia i important, o no ho és. Des de la distància física o ideològica, el dolor i la mort prenen accepcions diferents segons a quin col·lectiu li afectin. Com bé dius, dóna molt a pensar, però a més dóna molta vergonya...

      Elimina
  10. La fórmula es resumeix, crec, en la identificació, hi ha la "identification victim effect", després es modula, a mi em va afectar més Charlie perquè vaig viure 2 anys a França, però em va emprenyar el (no) tracrament de la matança de Boko Haram. És a dir, que crec que els mitjans han de fer un esforç i tractar les notícies COM SI ens poguéssim identificar amb tots els éssers humans, potser això ens ajudarà a agafar consciència i, potser, a intentar canviar les coses.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ostres, resulta que l'institut on ha passat aquesta desgràcia aquest matí està a 50 metres d'on vaig viure fins als 18 anys, i la meva tieta hi viu i m'ha dit que coneixia el profe, reconec que la proximitat és important, jo estava més tocada que les meves companyes de feina...

      Elimina
    2. Posar-se en la situació de l'altre, allò que anomenem empatia, és un tema que vaig tractar fa un temps a http://acontratorrent.blogspot.com.es/2014/08/empatia-histories-de-micos-i-politics.html, i en realitat sorprèn com som tan limitats com per no saber-ho aplicar, quan diversos estudis demostren com hi ha animals que sí que en saben, i sembla que millor que nosaltres, especialment quan es tracta de posar-se en el lloc de l'altre quan aquest està patint dolor o una pèrdua. M'agrada molt la idea que proposes de què els mitjans tractessin les notícies com si ens poguéssim identificar amb tots els éssers humans.

      El que comentes de l'institut ens dóna novament idea d'aquest sentiment associat a la proximitat de barri, i fins i tot a la coneixença personal que comentes. És normal que et frapi més. No vull semblar morbós però m'agradaria veure quin és el gradient de sentiment en funció de la distància geogràfica, o gremial, per intentar esbrinar com es va perdent.

      Elimina
  11. Vols saber el meu grau de sentiment amb això de l'Institut? Ni fu ni fa... I sembla que m'hauria d'afectar per això del gremi. Doncs no... Per què? Potser perquè no és un fet inusual. L'única diferència és el grau al que s'ha arribat, un mort i algun ferit. Però agressions verbals, coaacions, enfrontaments... d'alumnes i de pares, malauradament, no és un fet poc comú. Tot docent a qui preguntis te'n pot explicar alguna.
    L'altra cosa que ha fet aïllar-me de tot seguiment del tema és el tractament mediàtic, altre cop. I no parlo del morbo típic de canals que no segueixo gens sinó allò que a tu tan t'agrada, com en els temes de medi ambient, en els d'educació tothom en sap molt i es permet el luxe de sentenciar i donar lliçons als qui batallem dia a dia. He sentit tants tertulians dient què hauríem de fer a partir d'ara els que portem anys i anys en el món de la docència amb adolescents... Com si fins ara només ens dediquessim a escupir temari i res més. Com si als nois no ens els haguéssim mirat mai. Convido a tots aquests entesos a conviure amb nosaltres algunes setmanes i veurien que la nostra feina va molt més enllà d'explicar quatre coses. Al cap i a la fí, és el menys interessant del nostre dia a dia.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Coneixent-te no m'has sorprès. Tinc entès que amb el tema de l'enfrontament (o les tensions) entre mestres i alumnes cada cop s'ha posat més difícil. Quan donava classes a Pubilla Cases, a l'Hospitalet, la veritat és que no vaig tenir grans problemes, tinc molts bons records d'aquells anys. Més tard ja vaig saber de gent que m'explicava que de vegades havien de deixar aparcat el temari per centrar-se en aconseguir una mica d'ordre o que algú escoltés (malgrat que el temari mai no és el més important que els pots ensenyar). El professor, el mestre, ha perdut autoritat (la ben entesa) i el respecte davant els alumnes en consonància amb la pèrdua de prestigi de mans de governants i de la societat en general, o almenys és la percepció que tinc. Per recuperar-los caldria una acció decidida des de les administracions.

      Ah, els tertulians! Aquests sí que viuen bé, "bavardejant" tot el dia de cadira en cadira de tot allò que desconeixen però amb aquella pàtina de seguretat casposa que els confereix la vida... què patètics!

      Elimina

Si vols compartir el que penses...

Fotografia de capçada: Guineu (Vulpes vulpes). Vall de Cardós (Pallars Sobirà). Autor: Ignasi Oliveras