dimarts, 10 de febrer del 2015

Un guia de muntanya (1/3): Llums

Mentre em canvio al vestidor de la piscina, un paio se m'acosta: "Ens coneixem". Me'l quedo mirant. Sí, la cara em sona, però no acabo d'ubicar-lo. "Tu vas treballar a Aigüestortes, oi?" Noto una punxada a l'estómac. Ara hi caic. Feia més de vint anys que no el veia. Vint-i-quatre, per ser exactes. 


* * * * *

Estany Llong d'Aigüestortes. Autora: Tania De la Paz
L'any 1991, amb el títol de biòleg sota el braç, i després de perdre un any i força diners lluitant per unes oposicions de medi ambient de la Generalitat que estaven apanyades, em trobava amb la necessitat econòmica i psicològica de trobar feina. Durant tota la carrera havia estat fent feinetes per subsistir, ara ja no tenia excusa per buscar alguna cosa més en ferm. Però no sortia res. Desesperat, vaig estar fent un curs a Catalana Occidente sobre assegurances, però allò no estava fet per a mi. I aleshores, sense esperar-ho i gràcies a un parell de bones amigues, vaig rebre una trucada per si m'interessava anar al Parc d'Aigüestortes a fer de guia de muntanya i de natura durant quatre mesos, contractat pel Consell Comarcal de l'Alta Ribagorça. D'aquella experiència guardo extraordinaris records i vivències, i algun desencís. Com que sóc dels que acostumo a veure el got mig buit -perquè està mig buit, no ens enganyem- el desencís ha acabat copant espais de consciència que no li pertanyien. Aquesta trobada fortuïta a la piscina m'ha despertat les llums i les ombres que vaig viure...

Ser guia de muntanya a Aigüestortes no és una feina apta per a tothom, tant per la part física que conté (desgast físic), com per la part tècnica (coneixement del medi i d'alpinisme), i psicològica (hores de solitud, meteorologia no sempre agraïda, superació de la por -que no el respecte- a l'alta muntanya). I t'ha d'agradar. Però als noranta era jove i anava amb ganes de menjar-me el món. Això també els passava als meus companys de facultat però ja ho diuen que a biologia hi ha els de bota i els de bata, i la majoria de biòlegs preferia els laboratoris a les muntanyes. I, tampoc no vull enganyar, sempre m'ha agradat treballar sol i a l'aire lliure, malgrat que m'acabo adaptant a tot, que això és per al que ens preparaven tan bé a la facultat: para un barrido y para un fregao.

En aquella època les empreses d'esports d'aventura al nostre país eren molt escasses. Potenciar el turisme a muntanya oferint alguna cosa més que les visites a pantocràtors, rutes pintoresques en els clàssics Land Rover, i estofats de senglar al caliu de rústics restaurants, no s'estilava. Vaig tenir la sort de treballar per a una d'aquestes primeres empreses, si no la primera, que es va crear a la vall de Boí. Dirigida per quatre joves empresaris -emprenedors, en llenguatge políticament correcte- tres del territori i un de Barcelona, l'empresa oferia des de baixades de barrancs fins a lloguer de bicicletes de muntanya, passant per escalada, parapent, i les rutes de muntanya i de natura que era el que jo feia. 

Tot hi haver fet sempre força muntanya, no havia estat mai al parc, així que vaig decidir anar-hi una setmana abans i patejar-me'l en solitari, amb ajuda de mapes i brúixola que es com es feia. Em vaig anar inventant itineraris, descobrint camins i corriols amagats, petits colls per saltar entre valls i amarant-me de la seva biodiversitat. Vaig tenir la sort de conèixer la Puri -en aquella època directora de campaments a Boí, posteriorment una referència en el món de la conservació- qui va tenir la gentilesa d'acompanyar-me un parell de cops a la muntanya, durant el dia, per introduir-me a la flora alpina, i a la vida social de La Ferradura, el bar de birres de Boí, per les nits, gairebé sempre acompanyats de la música de Dire Straits i de J.J.Cale.

Didalera (Digitalis purpurea). Autor: sualk61
La meva feina al parc consistia en acompanyar gent per donar a conèixer els seus valors. De vegades eren famílies, d'altres parelles que volien canya, i també persones solitàries. Segons la climatologia, els interessos del grup, el temps de què disposàvem i la forma física de la gent, triava un o un altre dels itineraris que havia anat concebent els dies abans. Tinc molts bons records, com el d'aquells dos metges que es van emocionar en veure la Digitalis purpurea, una planta de les fulles de la qual s'extreu la digitalina, amb beneficis cardiotònics, diürètics i sobre la respiració, i de la qual només coneixien el seu principi actiu, estudiat al vademècum de medicina. O el d'una muntanyenca francesa, que aleshores em doblava l'edat i em semblava molt gran, qui em va demanar una ruta forta i que va acabar la jornada dormint a terra, rebentada, mentre esperàvem el cotxe que ens havia de retornar al poble, després d'un típic dia d'agost pirinenc on, tot just fet el cim del Mariolo (2.857 m), ens va enganxar successivament una tempesta de llamps, una pedregada i una boirada. La dona, satisfeta malgrat tot, em va buscar l'endemà per agrair-me la sortida i fer-me un regal que encara conservo.


Un dia hi va haver forts aiguats amb importants esllavissades, especialment sobre la pista d'entrada al parc, de manera que no podien arribar els cotxes. Per la tarda em vaig quedar ajudant guardes i bombers a voltar pel parc recollint la gent perduda que s'havia refugiat on podia. L'aigua brollava de sota terra, entre les pedres. Aquell dia, Jordi Solé i Tura, aleshores ministre de cultura, havia vingut amb un parell de persones a fer muntanya. Pel matí havia passat a saludar-nos. Em sembla que era un gran excursionista. Ell va ser un dels afectats pels aiguats però el vam poder conduir a través de pedres i aigua fins a zona segura on el van recollir. 

* * * * *

Van ser uns bons mesos. Assedegat de tanta bellesa com respirava, em vaig fer fort de caminar entre pedres i rierols.

19 comentaris:

  1. Seguirem la teva història que em sembla molt interessant... i ens fas venir ganes de més...Va bé tenir ocasions per fer memòria d'altres temps, si de tant en tant no ho fem, al final se'ns difuminen els records... o potser sóc jo... que em faig gran.

    Bona nit, Ignasi, i que tinguis somnis bonics i muntanyencs, avui...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Al final això del bloc es converteix miratges de memòries... ara m'he fet por!

      Elimina
  2. Sempre m'ha agradat la muntanya i de jove en vaig fer força (sobretot amb els escoltes: sí, sóc dels del "tant com puc") Recordo també molts estius amb la família a la Vall de Cardós, des d'on vaig conèixer moltes valls veïnes. Després amb la parella ens hem estimat moltíssim la Vall Fosca. I ja més endavant, amb els meus alumnes ens hi hem acostat en algunes colònies. Les darreres, casualment a Llesp, des d'on vam pujar un dia a fer una excursioneta fins Estang Llong. Per cert que era el mes de maig, ens va ploure i gairebé neva!
    Et dic tot això perquè això que m'expliques sempre havia estat un dels meus somnis (no sóc biòleg de formació però si botànic i ornitòleg d'afició, allò que Gerarld Durell en deia "naturalista amateur"). Ja intueixo pel que dius que no tot són llums i que ens acabaràs explicant les ombres. Però, que carai, està molt bé tot això que has viscut. I tot forma part de la nostra vida i ens il·lumina encara que sigui amb tons més grisos. espero el teu proper post, com la Carme. Bona dia, Ignasi, i una abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquest hivern he començat a fer un seguiment d'ocells, un SOCC, (http://acontratorrent.blogspot.com.es/2012/05/ocells-i-la-neu-caiguda.html) a la Vall de Cardós, entre Arròs de Cadós i Boldís Jussà. Feia temps que no anava per aquella vall i és realment interessant. A la Vall Fosca també hi vaig estar treballant... tenia el meu camp base a casa la Pilar de Paüls de Flamisell. Bona terra, fins que la van espatllar amb el projecte urbanístic Vallfosca Interllacs... no hi he tornat. Grans records amb Gerald Durrell! "Mi familia y otros animales", "Bichos y demás parientes"... molts dosis de bona energia!... ara tinc pendent llegir el seu germà, el Lawrence... Abraçada!

      Elimina
    2. Ostres el seu germà és tota una altra cosa, però també molt atraient! Tinc un record molt especial del "Quartet d'Alexandria" (quatre visions ben diferents d'uns mateixos fets). Reconec que a voltes em va superar però estava tan punyeterament ben escrit que et deixaves portar. El "Quintet d'Avinyó" en canvi, se'm va fer més pesat. Fa gràcia llegir el Lawrence Durrell sota la imatge que d'ell es projecta als textos del seu germà Gerald… Sempre tan seriós, tan posat en "les seves coses", la seva literatura… En fi, què t'he d'explicar, "La meva família i altres animals" és, sens dubte, un dels millors llibres que recordo haver llegit. Reia com un boig jo sol!

      Elimina
  3. Com que la història està inacabada i ja vindrà la continuació, deixa'm dir que a mi això de biòlegs de bata i de bota sempre m'ha fotut molta ràbia, mira, sóc així de rabiós, d'aquestes coses que a molta gent li fan gràcia, i a mi gens. Jo sóc biosanitari, la meva afició a la muntanya va venir fa un parell d'anys, i ara mateix la tinc parada, però a veure si em reactivo. Les setmanes són tan esgotadores, que quan arriba el cap de setmana a veure qui surt. I això que els castells encara no han començat.

    Sent de la generació que ets probablement vas estudiar amb alguns dels meus professors. Jo vaig començar el 97, uns quants anys que tu pleguessis. Bé, assumeixo que era a la UB, però tampoc n'estic segur...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ràbia per la gent que coment aquesta separació? O per no haver-ho combinat? No sé, no li he donat mai importància, a mi m'ha fet gràcia. De fet als de bota, a la meva època se'ns mirava amb ulls de superioritat com si fóssim una casta baixa (suposo que anàvem més deixats de roba i possiblement més bruts, i amb plomes i egagròpiles per estudiar, plenes de bitxos...). Jo ho he portat amb orgull, mai m'ha molestat.

      Promoció del 90, diuen. És possible això que dius de professors i exalumnes, perquè has assumit bé, era ala UB.

      Elimina
    2. Aquesta percepció seguia vigent quan jo estudiava, als d'Organismes i Sistemes (insisteixo, no m'agrada anomenar-los de bota) se'ls mirava gairebé amb condescendència, i els podies distingir per l'aspecte, realment. Els d'Agroalimentària eren una raça estranya que només parlaven i pensaven en diners. I els Biosanitaris ens consideràvem normals, és clar, però des de fora se'ns devia veure més creguts. Ara, res com ser Bioquímic. Quan anaves a Bioquímica et miraven gairebé amb menyspreu, perquè els Bioquímics érem l'elit, és clar. Érem... els altres.

      Al final tot és el mateix, n'he conegut de molt bons de tots els camps, i també de molt dolents. Som biòlegs especialistes en el que sigui, no té més, perquè cadascú té els seus interessos. A mi les coses més grans que una cèl·lula em solen avorrir, tot i que quan era petit era un fanàtic dels animals, i sobretot dels dinosaures. Però després vas mirant les coses per dins i ja estàs perdut. Mira, d'això en puc fer un post, no sé si mai he explicat d'on em ve tot plegat.

      Elimina
    3. Molt bo això de què les coses més grans que una cèl·lula t'avorreixin! Suposo que això de "solen" exclou amics i parella!!! ;-)

      Espero el teu post ansiously!

      Elimina
    4. Jo vaig començar com a biòleg de bota convençut (també a València la distinció era ben vigent quan jo hi estudiava) i mira, al remat m'he passat mitja vida fent més aviat de biòleg "de paperassa", si més no professionalment. Amb tot, i encara que quasi sempre al marge de la feina, he procurat no perdre mai el contacte amb allò que realment m'agrada: un bon grapat de cèl·lules, organitzades de forma convenient en forma d'organismes, especialment vegetals ;)

      Si són unes memòries, fa molt de goig llegir-les. Espere les següents entregues. I si, com a XeXu, també m'has fet recordar coses que potser hauré d'escriure...

      Vols dir que no ens haurem vist alguna volta per aquelles muntanyes? Jo en tinc, per elles, una debilitat especial.

      Elimina
    5. Els botànics encara estàveu força ben vistos a la meva facultat. Eren de bota però força polits, hehehe. Me n'alegro que hagis mantingut el contacte amb el que t'agrada: professionalment o de forma voluntària s'ha de fer perquè en definitiva és el que ens dona felicitat, no?

      No m'ho plantejo com a memòries, en tot cas uns records que m'han vingut al cap a partir d'una trobada fortuïta a la piscina... són tot just tres entregues (és que em vaig adonar que era massa llarg per escriure-ho en un sol post...). En tot cas sí que és cert que pensem que sempre retindrem a la memòria les coses però el temps les desdibuixa, magnifica, desvirtua... en fi, hi ha el perill de canviar-les, però encara no vull citar a García Márquez (ho deixo pel tercer acte).

      No sé si ens hem trobat per Aigüestortes... en aquella època potser, més tard...

      Elimina
  4. Quina enveja (sana) que em fas, poder triscar per les muntanyes i que a més sigui la teva feina...Penso que els biòlegs han de ser de bota!
    Tens raó que per fer aquesta feina, s'ha de ser una persona forta, i entrenar molt...Jo que darrerament no camino gaire, avui he estat en dansa tot el dia i quan tornava a casa em pensava qu no arribaria, estava feta pols és clar la falta de costum...
    Suposo que devies tenir tan bones experiències, que és una època que no oblidaràs mai!
    Petonets.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Com tot, el cos s'acostuma a base de repeticions. No és cap proesa, però sí, necessites una mica de forma (per fer de guia de muntanya. Per fer de biòleg de camp, en general, no és tan necessari). Dona, hi ha d'haver de bota i de bata (que no et llegeixi el XeXu!), si no no podríem saber gaire res de genètica, microbiologia, citologia, fisiologia i tantes i tantes coses diferents que no es poden investigar si no és a laboratori!
      Dubto que oblidi aquell temps. Va ser molt especial, malgrat les ombres...

      Elimina
  5. De bota a bota. Treballar a la muntanya no és tan idílic com molts es pensen. A mi m'havien arribat a dir que allò no era treballar, que allò era estar sempre de vacances. I jo les he passat molt putes a la muntanya. Fred, cansament, por... I també hi he plorat molt a la muntanya. Així i tot, jo no podria viure sense la muntanya i la gaudeixo molt en solitari, cosa que la gent tampoc enten.
    Ah, un altre dia, quan necessitis fotos de flors o d'estanys, dis-m'ho!! Tinc totes les que vulguis...

    ResponElimina
    Respostes
    1. È vero, no és tan idílic. El cansament, el fred i la por, com bé dius, i també la calor i els mosquits o els tàvecs... fan forat. Lo de la solitud és molt personal. M'he sentit més sol en un sopar amb 200 persones que enfilat dalt del Montsent de Pallars (foto de capçalera) sense veure ningú en set hores!

      Lo de les fotos s'agraeix. En tinc un munt d'aquesta època, però totes en diapositiva!!!! De totes maneres si tens un panical blau, envia-me'l, please. Petons

      Elimina
  6. Uau... Panical blau!!! En tinc. Realment preciós. Te l'envio!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Guai! Dona't pressa! La tercera (i última) entrega surt demà per la nit...

      Elimina
  7. Has aconseguit "enganxar-me". Continue la lectura...
    Salutacions des de la Marina Baixa :-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs benvinguda al bloc! Espero que t'agradi i poder gaudir dels teus comentaris des de la Marina Baixa! ;-)

      Elimina

Si vols compartir el que penses...

Fotografia de capçada: Guineu (Vulpes vulpes). Vall de Cardós (Pallars Sobirà). Autor: Ignasi Oliveras