Les coses comencen a canviar

La terra comença a prendre un color verd, absent fins ara

Ja han caigut 46 litres d’aigua per metre quadrat! Ho ha fet en tres petites tempestes nocturnes. No és gaire pels estàndards catalans i menys en aquests darreres setmanes passades per aigua. Però al nord de Togo, tècnicament sabana togolesa presaheliana, aquesta aigua representa la meitat de la que cau normalment en un mes de maig i marca l’inici de la temporada de pluges que acabarà cap al setembre. Segons assenyalen les estadístiques arribaran a caure vora els 1.000 litres per metre quadrat en aquests cinc mesos. Temps per netejar la terra, abonar-la, llaurar-la, sembrar i tenir cura de les males herbes per fer que tot creixi i produeixi quant més millor. Per a la majoria dels habitants de la regió és l’única època en què treballaran i el que obtinguin de la collita els ha de servir per alimentar-se tot l’any.

Tot es remou aquests dies! Al centre, pel veïnat i arreu on vaig hi veig un canvi que es respira a l’ambient. El sòl és sorrenc i argilós. La terra dels camps dura, resseca. Calia esperar la pluja. El primer xàfec, fa dues setmanes, va fer que uns pocs pagesos s’avancessin tímidament a llaurar i sembrar. Però els dos darrers ruixats han arribat seguits. L’aigua ha entrat sòl endins. La terra s’ha estovat. Els bous i els ases poden gratar més fons amb l’ajuda del pagès que els estomaca per avançar a pas ferm o els estira on la terra esdevé roca. Si no hi ha bestiar el braç que sosté la petita aixada farà la feixuga feina de trencar el terra. Els solcs s’obren. Tota la família hi participa. Darrere el bou, homes i dones fan forats a distàncies regulars caminant pels solcs, ajudats d’un bastó de gruix adient. Canten, xerren i riuen perquè el treball conjunt és una festa. En acabat, l’esquena flexionada i la mirada concentrada al proper forat, amb una mà al darrere i l’altra davant aguantant la petita carbassa plena de llavors, el pagès avança a bon ritme, sense aturar-se, aboca la llavor amb un hàbil moviment de dits i el peu descalç cobreix el forat obert amb una mica de terra mentre enlaira suaument un petit núvol de pols.

S’acaba la sequera. Homes i ramats exhaureixen les darreres reserves de gra, les últimes herbes del camp. La vida marcada a les costelles. Època de vaques magres. Però la pluja obre l’optimisme de la gent. Tots treballaran per aconseguir que al final de la nova temporada les vaques tornin a estar grasses i els graners atapeïts. Potser hi haurà un sobrant per comprar un ase, una nova aixada o per portar els nens a escola o al metge, que aquí tot es paga.

La pluja tot ho canvia. Envoltant els camps un fi mantell de color verd, encara tendre, cobreix el que fins ara era marró i gris. Cada nou toll dona pas al cant de centenars de granotes… i al brunzit dels mosquits. La vida reneix.