Penjat de quatre fils

Ha passat una setmana des què vaig deixar Togo. Abans de marxar de Tami havia començat a preparar aquesta entrada que es va quedar en esborrany però que he volgut recuperar. I no em volia esperar gaire més perquè la distància física i temporal acabarien fent-la desaparèixer sense més. És curiós com en tan pocs dies la ment oblida o desvirtua i els sentits deixen de percebre el que durant dies t'ha afectat i has viscut. En el meu cas tinc la virtut, i al mateix temps la dissort, de traslladar-me molt ràpidament entre ambients, fins i tot tan extrems com els que he viscut aquestes darreres setmanes. Normalment em costa marxar de casa, més si es tracta d'un viatge com aquest amb distància temporal, física i cultural inclosa. Els dies abans acostumo a notar-me nerviós, a plantejar-me si calia engrescar-me ara en aquesta moguda. Els nervis se'm passen quan arribo a l'aeroport per agafar el vol. Mentalment, deixo d'estar a casa i començo a entrar dins el món togolès que m'acollirà els propers dies. Les pors i els dubtes es converteixen en reptes o bé en certeses, però ja no en preocupacions, aquest intentar viure les infinites vides que s'obren al davant però que al final només són una com expressava Steinbeck a El raïm de la ira. I em passa igual quan torno: un cop arribat dimarts passat a l'aeroport de Lomé el meu cap ja va activar els mecanismes per preparar la tornada a casa (les rentadores, els dinars i les extraescolars de l'endemà també hi van col·laborar).

Traître, malgré tout

Diu el diccionari que la traïció és la violació de la fidelitat que hom deu a algú o a alguna cosa. I posa com exemple la frase: Culpable de traïció envers els seus conciutadans. A dia d'avui podríem pensar en tots aquests evasors fiscals dels papers de Panamà, que han oblidat el seu rol de bons ciutadans per mantenir les seves riqueses al marge dels beneficis que haurien de revertir en les societats de les que formen part. Com a mínim en aquestes. 

Però avui no penso en ells. Ja s'ho faran, ja els investigaran i ja els engarjolaran, si la justícia és justa. Estava pensant en mi i en aquest retorn a casa després d'aquests dies de feina, allunyat, en un món a part. Com algú em recordava fa uns dies, jo tinc la possibilitat de tornar a la meva comoditat de Gualba quan vulgui, i exerceixo aquesta llibertat amb il·lusió i amb ganes, ja ho saps, però ells no poden. Em queda alguna coseta endins, "la meva veueta" com deia el detectiu Magnum, que tot i que parla fluix i que l'emmudeixo constantment, em xiuxiueja la paraula "traître, traïdor".

Mòbils, motos, funerals i el Barça

El viatge de tornada a Lomé va ser llarg. Més de tretze hores per recórrer els 700 quilòmetres entre el nord i el sud del país, amb una parada tècnica de dues hores i mitja a Kara, quan encara no dúiem ni una tercera part del recorregut fet. Això sí, l'autocar estava ben climatitzat i això ho feia més suportable. El meu veí no era gaire xerraire així que em vaig dedicar a mirar el paisatge, escoltar música i a pensar. I pensar especialment en les coses que m'havien cridat l'atenció en aquest nord de Togo entre els diferents viatges que porto fets.

Viatger i turista

S'acosta la tornada a casa. No sé si a tu et passa però els viatges de tornada sempre se'm fan més llargs que els d'anada. Seran les expectatives, l'empenta, la vitalitat que porto al damunt, però quan estic embarcat en un viatge cap algun lloc no m'importen gaire els petits inconvenients que trobo pel camí ni el llarg recorregut que tinc per endavant fins arribar al destí. Al contrari, intento gaudir de cada instant que voldria que fos infinit, de cada detall per retenir a la memòria tant temps com em sigui possible. Segurament és quan més m'acosto a l'essència del viatger. Així ho he llegit en textos d'experts en turisme, els quals distingeixen el viatger del turista, entre altres coses, perquè el primer gaudeix del desplaçament i l'incorpora en l'essència del viatge, mentre que el segon vol passar d'un destí a l'altre tot de cop i el recorregut li desagrada i mai no el compte com a part del viatge sinó com una pèrdua de temps.

Jo, contradictori per definició, per acceptació i gairebé per convicció, dec ser un glamurós viatger mentre vaig però un avorrit turista quan torno. Demà diumenge inicio el retorn a casa, però no arribaré fins dimecres, si tot surt com està previst, i m'agradaria fer “txas” amb els dits i aparèixer com per encanteri al sofà de casa, amb els meus. Evidentment no tinc ni conec cap poder màgic que em permeti fer aquest pas en l'espai i el temps, així que intentaré prendre-m'ho d’una altra manera i miraré de fer de viatger també a la tornada, per poder recuperar més tard aquell instant infinit, aquell detall etern...

* * * * *

Tot i que tornat a casa revisaré tot el que he escrit i ho complementaré amb fotografies, aprofito per acomiadar-me de tu i per agrair-te haver-me acompanyat fins aquí! Els teus comentaris des de l'altra banda de les ones, saber que estaves allà i reies o et quedaves pensant una estona en alguna de les meves històries, m'ajudava a donar-li més valor al treball diari. Com diuen per aquí, Balg!

Final de capítol

Drongo cuaforcat (Dicrurus adsimilis), un dels fixes

Aquest capítol s'acaba. Com ja saps aquesta estada és la primera de les tres que tinc previstes en aquesta segona fase del projecte sobre els ocells de Tami. El primer objectiu és inventariar l'ornitofauna, o sigui els ocells, que hi ha al Centre de Formació Rural (CFR) de Tami. Inicialment vam pensar que aquesta seria una època dura i difícil ja que coincideix amb l'estació seca i en el moment de màxima calor de l'any i que, en conseqüència, no es podrien observar tants ocells ni tantes espècies, ja sigui per una inversió menor en la durada del seguiment com pel fet que la mobilitat dels propis ocells disminueix al superar determinats llindars de temperatura. Malgrat això, si volíem tenir una imatge global de la riquesa d'ocells a Tami, era necessari fer aquesta estada. I no m'ha decebut gens!

I ho estic valorant des d’un estricte punt professional, que de les altres coses com de l'aprenentatge constant dels costums i la cultura local, de les converses amb la gent d'aquí, m'enriqueixo constantment i d'haver-ho de puntuar li donaria una nota ben alta. Però ara parlo d'ocells i només puc fer uns petits comentaris inicials, doncs l'anàlisi de les dades, incloent la correcta identificació d'algunes espècies que caldrà valorar amb mitjans que no tinc aquí i de la mà d'experts, deixarà encara coses a dir, potser alguna d'important.

Móns a part (Maria del Mar Bonet)

Tots vivim dues o més vides alhora. Anem a la feina i tornem cap a casa. Estem a casa i sortim amb els amics. Marxem de vacances i aquestes s'acaben i reprenem la rutina. Són situacions de dobles, triples o múltiples vides que vivim de vegades separades per un recorregut en tren, d'altres per uns pocs minuts a peu o per una simple porta. Móns a part. 
 

Aquest viatge a Tami no deixa de ser una vida diferent a la que acostumo a viure. La realitat d'aquí té entre poc i gens a veure amb la que visc al meu petit racó de Gualba. Són situacions separades per més de dos dies de viatge, però, encara més, per una distància que transcendeix el temps i l'espai. D’una altra dimensió. Móns a part.

Els nens volen "la viande"

Mentre torno cap al centre després de fer el seguiment matinal, quatre nens d'entre 8 i 10 anys creuen els camps donant voltes a unes cordes per damunt dels caps, com si es tractessin de cowboys. Estan fent voltar fones. M'han vist i se m'han acostat. “Hola, què feu per aquí? Aneu amb el ramat de cabres?” “No, estem caçant.” “Amb les fones?” “Sí.” “I que caceu?” “Els ocells que tu vols”. Touché! “Caram, i per què els caceu?” “Els ocells tenen carn i la carn ens dóna forces”.

Es fa difícil rebatre un argument que va unit a la gana i a la necessitat de menjar. Es clar que es pot fer científicament, adduint als valors ecosistèmics -que precisen d'un equilibri on la biodiversitat hi té un rol insubstituïble- que han de proporcionar una estabilitat de recursos a més de les múltiples funcions associades al control de l'erosió, del sistema hídric o del cicle de nitrogen, per posar alguns exemples. Però poca cosa puc dir. D'aquí a un parell d'hores estaré assegut a taula menjant una mica de peix, cabra o pollastre, però ells no.

“Quants n'heu caçat avui?” “Encara cap”. “Però deu ser molt difícil, no?” “No t'ho creguis, és prou fàcil”. Confio que s'equivoquin i que el seu concepte de fàcil no es correspongui amb la percepció que jo en tinc.

Detall de les fones.

La rutina diària

Alguns dels comentaris i correus rebuts em fan témer que he presentat un panorama molt dur de la meva estança aquí: que si la calor, que si el mussol, que si la meva companya d'autobús, que si l'abús de poder... sí, aquestes coses hi són i la meva intenció ha estat de presentar-les com anècdotes, utilitzant un to irònic i divertit. Si ho he aconseguit o no és una altra cosa. Però el dia a dia és molt diferent d'aquestes situacions. La rutina s'imposa, és el que té la feina...

El colmo de l'ornitòleg

Mussol comú. Per un tema d'homònims. Autor: Diego

Sí, sí. Recordes aquells acudits de baix pressupost tipus “saps quin és el colmo d'un...?" i aquí afegies qualsevol tipus de professió o similar? Eren molt dolents, ho sé. Però mira, avui me n'he inventat un: saps quin és el colmo d'un ornitòleg? Dons tenir un mussol a l'ull. Bo, oi? ...Pèssim? D'acord, s'accepta que la classificació no és apta sota criteris de bon gust, però és cert, és la realitat, la p... realitat. A les 24 hores d'arribar a Togo m'ha començat a sortir un mussol a l'ull esquerre! I diràs, i què té això d'extraordinari?

Doncs mira, vàries coses. D'entrada que és una merda tenir un mussol a l'ull quan la teva activitat és passar-te mig dia mirant a través d'uns prismàtics i l'altre mig passant les notes a l'ordinador. A més, que et passi en un país on el sol és fort, la pols abundant, les condicions higièniques poc òptimes i millor no acostar-se a un ambulatori, doncs encara toca més els nassos. 

M'ha tocat la grossa!

Amb la bossa de mà esperant l'autocar

La loteria? No, no. Què va! La grossa en majúscules! La que s'ha assegut al meu costat a l'autocar. No ser quin tipus de sex-appeal tinc aquí a Togo entre determinat tipus de dones, però es repeteix en part la historia de fa tres anys. De fet, força pitjor. I això que la cosa no pintava malament a primera hora.

Dimarts per la tarda vam aconseguir un bitllet d’autobús amb la companyia de La Poste, la mateixa que vaig utilitzar l'altre cop. I això que me n'havien parlat d'una de millor, però no hi havia bitllet fins dos dies més tard, així que em vaig decidir per l'empresa de correus. El principal problema és que aquest anirà parant com un tramvia de rodalies a cada poble per això de deixar i agafar paquets de correu, mentre que l'altre fa el trajecte de forma molt més directe, i tractant-se de 700 km i unes 11 h oficials, doncs sembla millor opció la nova companyia però ho deixarem per a la tornada. L'autocar és gran! Bé, he pensat. L'altre cop era un petit bus de 30 seients, així que estarem més còmodes. 

Sentir-se refugiat per una estona

No diré que m'he sentit com un refugiat atrapat en qualsevol frontera europea però sí que he estat una bona estona pensant en ells, empatitzant-hi, i entenent part del seus sentiments i de les seves pors. No vull frivolitzar amb el tema, no és el meu estil, però el tarannà de certs poders militars, policials i administratius m'ha fet tenir-los presents i sentir-me una mica refugiat. I això que només ha durat una hora!

Es tracta del tema del visat. Quan arribes a Togo pots fer el visat d'estada temporal al mateix aeroport. De fet, és obligat fer-lo si vols entrar, o el portes fet d'abans. A l'aeroport et costa 10.000 CFA (uns 15€). La policia d'aquí et tracta força despectivament, perquè són conscients de l'autoritat que tenen. Així que amb un gest de mà, amb moviment ràpid de dits -entre el polze i l'índex-, t'indiquen que afluixis la mosca. Ni una paraula pel mig. Després et diuen que t'esperis, un dels esports més sagrats d'aquest país... I quan li surt dels nassos treu un feix de passaports i comença a dir noms i si tens sort et toca el teu més o menys aviat, o t'has d'esperar (seguim fent esport) sense xistar a la tanda següent.

Togo, vint-i-tres anys després...

Ara m'ha vingut al cap aquell diàleg d'Aterriza como puedas -sempre l'he vist en castellà- en què el protagonista, ex-pilot, està assegut dins l'avió, suant de mala manera i tremolant abans de l'enlairament. Al seu costat, la dona d'edat avançada li pregunta "¿Nervioso?" "Sí", respon ell amarat de suor i tremolors. "¿Es la primera vez?" demana la padrina. "No. He estado nervioso muchas veces".