dijous, 7 d’abril de 2016

Traître, malgré tout

Diu el diccionari que la traïció és la violació de la fidelitat que hom deu a algú o a alguna cosa. I posa com exemple la frase: Culpable de traïció envers els seus conciutadans. A dia d'avui podríem pensar en tots aquests evasors fiscals dels papers de Panamà, que han oblidat el seu rol de bons ciutadans per mantenir les seves riqueses al marge dels beneficis que haurien de revertir en les societats de les que formen part. Com a mínim en aquestes. 

Però avui no penso en ells. Ja s'ho faran, ja els investigaran i ja els engarjolaran, si la justícia és justa. Estava pensant en mi i en aquest retorn a casa després d'aquests dies de feina, allunyat, en un món a part. Com algú em recordava fa uns dies, jo tinc la possibilitat de tornar a la meva comoditat de Gualba quan vulgui, i exerceixo aquesta llibertat amb il·lusió i amb ganes, ja ho saps, però ells no poden. Em queda alguna coseta endins, "la meva veueta" com deia el detectiu Magnum, que tot i que parla fluix i que l'emmudeixo constantment, em xiuxiueja la paraula "traître, traïdor".

Interpreto que m'està dient que estic deixant enrere un país amb molta feina per fer; a molta gent pobra que no aconsegueix fer tres àpats diaris; deixo nens i sobretot nenes, que no van a l'escola perquè han de treballar al camp per alimentar la seva família; deixo la malària i els seus mosquits (fins que el canvi climàtic me'ls acostin a casa); deixo un país literalment sufocat per la calor de la qual se't fa difícil evadir si no et fiques dins un avió o d'una oficina bancària. Traïdor, perquè aquí deixo un país de pobles i ciutats brutes, amb trànsit sorollós, caòtic i altament contaminant. Perquè aquí queda un país insatisfet on la corrupció és permet des de dalt per tal que els de baix no la qüestionin quan aixequen el cap. I jo, ric blanquet occidental, me'n torno a la meva casa ben neta, fresqueta, amb els meus cinc àpats diaris, amb mosquits emprenyadors però inofensius, en un país mitjanament endreçat, on la circulació de vehicles, excessiva, va per on toca en cotxes que, fins que no es demostra el contrari, contaminen poc. També amb corruptes i evasors que tard o d'hora pot ser que acabin davant la justícia, si aquesta segueix cega; amb l'obesitat i les malalties cardiovasculars com a principals causes de mortalitat, i un llarg reguitzell de comparacions que fan de casa meva i del meu país un petit paradís. És clar que hi ha problemes a la meva terra, problemes en majúscules per a molta gent, però aquí es juga en una altra divisió; i és clar també que deixo un país on queda molta gent encantadora, generosa, disposada a arremangar-se per remuntar aquest país, sigui o no el seu. Però la meva veueta em segueix dient traïdor, que te'n tornes a la comoditat.

Malgré tout, malgrat tot, perquè un intenta lluitar cada dia, des de la seva posició, a la feina, a casa, amb els amics, a través del bloc, per canviar les coses i oferir eines de canvi de pensament i d'acció. Un s'enfada quan llegeix sobre com resol la nostra estimada Unió Europea la qüestió dels refugiats sirians, forçant el seu retorn cap a Turquia, o quan la societat es mostra indiferent al canvi climàtic i a la pèrdua del paisatge i dels valors socials de la cooperació i la solidaritat. O quan aquesta mateixa societat segueix votant els mateixos polítics corruptes, mandrosos i encantats de conèixer-se. S'enfada i protesta.

La meva estada a Tami forma part d'aquest sentiment de revolta, però em deixa un cert regust polsegós, perquè, tot i que em serveix per renovar la meva consciència i recuperar aquells elements que la perspectiva del dia a dia del meu món em fan oblidar, no deixo de pensar que la paraula i l'acció han d'anar de la mà, com veia fer als germans de Tami. I els altres, des de la nostra comoditat, hem de seguir l'exemple també lluitant amb l'acció i la paraula per canviar les estructures d'un món pensat des del poder i centrat en l'egoisme econòmic. Al cap i a la fi, només tenim un planeta, i ningú ens ha dit que hagi de ser només per al gaudi d'uns quants... O sí?

8 comentaris:

  1. Els humans som egoistes, vull dir que només mirem per nosaltres mateixos, o com a molt per la nostra família, potser si no costa gaire també mirem per la nostra nació, però no ens enganyem primer es casa nostra. Si ens remogués tan la consciència agafaríem tots els nostres calers i els donaríem per què es construïssin escoles i hospitals allà on fan falta. Però (gairebé) ningú vol renunciar a una vida còmode en el primer mon. La humanitat no es així, la humanitat es egoista, cadascú mira per un mateix, jo el primer de tots, se perfectament que hi ha gent vivint en condicions horribles però no faig res per evitar. Però l’egoisme no es només propi de la raça humana, els animals també són egoistes, només es preocupen de les seves cries i molts ni tan sols això. La evolució ha determinat que l’egoisme i preocupar-se per un mateix (i màxim les cries) es una característica que et fa sobreviure com a espècie. Aplaudeixo a la gent que supera l’egoisme i ajuda desinteressadament als més desfavorits, però reconec que jo sóc massa egoista, tan de bo no ho fos, m’agradaria no ser-ho, però ho sóc, i el pitjor de tot es que en el fons ja m’està bé.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Només estic parcialment d'acord amb tu, Pons. Som egoistes, segurament, uns més que altres. I això de preocupar-se com a molt de la família ja ho vaig comentar en una entrada que feia referència a l'accident de la Germanwings. Per contra, no comparteixo el que dius de l'evolució. Que hi ha estratègies que són de confrontació i de lluita en diferents grups d'animals i que això va en benefici de la supervivència dels individus o del grup és cert, però també hi ha estratègies de cooperació i d'empatia que són clau per assegurar aquesta supervivència i hi ha espècies que les duen a terme fins els darrers extrems. Un dels exemples més potents que conec és el dels bonobos, una espècie germana del ximpanzé, amb qui estem tan emparentats evolutivament com amb els ximpanzés. Els bonobos utilitzen la cooperació entre els membres del grup com a model social i resolen les confrontacions amb moltes dosis de sexe, a diferència del que fan els ximpanzés. Hi ha una entrada al bloc sobre això que ja vas llegir en el seu dia on vaig explicar-ho més extensament (http://acontratorrent.blogspot.com.es/2014/08/empatia-histories-de-micos-i-politics.html). De fet el mateix Darwin ja parlava d'aquestes estratègies solidàries d'algunes espècies, com a mecanismes de supervivència seleccionats per la selecció natural. Malauradament les tesis de Darwin, mal utilitzades, s'han fet servir per justificar conceptes tan poc solidaris com el malanomenat darwinisme social, una visió que no s'adiu amb els seus principis.

      Tenint en compte la quantitat de coses que ets capaç de compartir a la catosfera i les estones que ens fas riure o evadir-nos, de veritat creus que ets gaire egoista?

      Elimina
    2. Llàstima que la teoria evolutiva de l’egoisme que em vaig inventar sobre la marxa l’altre dia no s’aguanti per enlloc.

      Es clar que sóc egoista. Tot el què comparteixo i faig per la catosfera ho faig perquè a mi m’agrada, que li agradi a l’altra gent es secundari, es només una prova de lo bo que sóc fent el què m’agrada. En canvi ajudar als altres esforçant-me a canvi de res? Espero que no et caigui un mite de l’altruisme però això no fa per mi.

      Elimina
    3. És una visió reduccionista. Acabes dient que quan fem una cosa bona per als altres en definitiva ho estem fent per a la nostra satisfacció. És un corrent filosòfic que existeix. Jo no el comparteixo en tots els casos, però aquest pensament existeix. Mantindrem els mites ben amunt! ;-)

      Elimina
  2. Trobo que la teva veueta interior és una mica injusta i no t'hauria de mortificar. El tema de la conciència és una mica pelut, però està clar que no podem canviar el món. Jo també he tingut a vegades rampells d'aquests, i sense haver viscut des de tant a prop aquests món de les divisions de sota però he arribat a la conclusió que si em plantejo objectius massa ambiciosos hi puc deixar la vida sense resoldre gaire i que és millor equilibrar l'esforç. Intento ajudar i actuar de manera solidària i conscient en el meu entorn, en el familiar, en el laboral i amb les amistats. Crec que la pluja fina va calant i a qui no li arriba, és problema seu. Amb tot i aquest relatiu lleu esforç ja em busco algun que altre enfrontament, però em sento bé amb mi mateixa pq com a mínim ho intento. Clar que potser es pot fer més, però menys és res. Sentir-se bé amb un mateix és important i jo, en aquest sentit, ho estic. Si, que potser com diu el Pons, els humans som egoistes, però tinc clar que uns molt més que altres. Amb l'exemple és predica més que a vegades amb altres coses. Espero t'ajudi la meva visió del tema.
    Premis com el donat a l'Oscar Camps també ajuden en aquest sentit, sobretot per a donar publicitat a bones accions de persones generoses i entregades en el sentit al que aquí estem referint-nos. A veure si es van movent conciències i despertant sensibilitats.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No sé si la meva veueta és o no injusta, però en tot cas allà està. Suposo que cadascú té els seus propis nivells de compromís i el que és important, com comentes, és sempre estar a gust amb els seus compromisos. Jo visc en la contradició permanent, suposo que més o menys tots ens trobem en la mateixa situació, amb més o menys consciència de viure-hi. Abans em feia patir molt i pensava que no era correcte viure en aquesta contradicció permanent. Amb el temps, ja fa anys, he après a conviure amb aquesta dualitat i contradicció. Crec que és sa ser-ne conscient que un pot fer el que pot però que viu en societat amb unes limitacions que l'afecten directament. Però no m'importa que la meva veueta em parli i em qüestioni i em sacsegi. És la seva feina!

      Elimina
  3. És veritat, que hagi guanyat l'Òscar Camps (jo també el vaig votar, primera vegada que votava) vol dir que hi ha una necessitat de justícia social, no? que tot i ser egoistes, no vivim bé si hi ha tanta desigualtat i tanta desesperació. Jo vaig tenir una "crisi de fe" amb les 6 oenagés amb les que col·laboro, perquè em semblava que només netejava la meva consciència, el curiós és que ni tan sols la netejava, així que era inútil del tot, però encara hi sóc. I sé que faig molt poc. Però no sé què més fer. No et fustiguis. Ja fas molt, vas allà, ajudes, i tornes, sí, potser aquí també fas falta, no? M'agraden els bonobos.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Gemma. No, no em fustigo, només m'agrada saber que no perdo consciència d'on estic i de les meves limitacions. Totalment d'acord amb tu en què aquí hi ha molta feina a fer. Des de que em vaig començar a bellugar en temes de cooperació internacional (fa un munt d'anys) vaig veure clar que la major ajuda que es pot fer sobre els països pobres cal fer-la canviant les mentalitats i les accions dels habitants dels països rics, imprescindibles per eliminar les grans desigualtats. El treball sobre el terreny em serveix per recarregar piles, prendre consciència i a estimular-me per seguir lluitant per al canvi.

      Elimina

Si vols compartir el que penses...

Fotografia de capçada: Mussol comú (Athene noctua). Castellserà, Urgell. Hivern 2017. Autor: Ignasi Oliveras