dissabte, 19 de març de 2016

M'ha tocat la grossa!

Amb la bossa de mà esperant l'autocar
La loteria? No, no. Què va! La grossa en majúscules! La que s'ha assegut al meu costat a l'autocar. No ser quin tipus de sex-appeal tinc aquí a Togo entre determinat tipus de dones, però es repeteix en part la historia de fa tres anys. De fet, força pitjor. I això que la cosa no pintava malament a primera hora.

Dimarts per la tarda vam aconseguir un bitllet d’autobús amb la companyia de La Poste, la mateixa que vaig utilitzar l'altre cop. I això que me n'havien parlat d'una de millor, però no hi havia bitllet fins dos dies més tard, així que em vaig decidir per l'empresa de correus. El principal problema és que aquest anirà parant com un tramvia de rodalies a cada poble per això de deixar i agafar paquets de correu, mentre que l'altre fa el trajecte de forma molt més directe, i tractant-se de 700 km i unes 11 h oficials, doncs sembla millor opció la nova companyia però ho deixarem per a la tornada. L'autocar és gran! Bé, he pensat. L'altre cop era un petit bus de 30 seients, així que estarem més còmodes. 

A les 6 del matí ja era a l'estació. Aquí, amb una balança de les antigues van pesant les maletes perquè hi ha una limitació de 25 kg per persona. La meva pesa 15 així que cap problema. Em posen etiqueta a la maleta per si es perd i la deixen al costat d'altres maletes, bosses i bultos diversos que també van a Dapaong. Un cop dins m'assec al costat dret a tocar de finestra perquè sé que em tocarà el sol pel matí però que no em molestarà durant la resta del trajecte. Els seients són estrets, però de mida reglamentària. La profunditat és el que em mata. Els meus genolls toquen el seient del davant i gairebé no tinc espai per maniobrar els peus. Veig que es va omplint de gent i de cop s'acosta ella, enorme horitzontalment parlant. Em diu si està lliure el seient del meu costat i no em sembla bé mentir, tot i que encara n'hi molts que estan lliures. Oui, dic em veu petita (en castellà diríem con voz queda). S'asseu. Millor dit, s'encabeix. Millor encara, m'encabeix a mi sota seu. És una okupa! No contenta amb el seu seient pren mig del meu. Em sento indi de cul estret, aquells que pugen quatre en un rickshaw i encara els sobre espai per a les gallines. Com puc –gairebé no em sento la veu, el tòrax oprimit i el cor reprimit- li pregunto cap a on va amb la dèbil esperança que baixarà en algun destí proper, o potser a Kara, a Sokodé o a Mango. La seva resposta és fulminant: Dapaong. Oh, non, mon Dieu! O sigui que compartim destinació! Cor fort, a tancar els ulls i a intentar dormir una estona que la jornada serà llarga.

No cal que et digui que sóc l'únic blanquet de l'autocar. Normal, a ningú amb una mica de senderi (d'on surt aquesta paraula?, ara m'he sentit estrany) se li pot ocórrer viatjar així. Em poso els auriculars del mòbil a l'orella. És una operació complexa doncs només disposo d'una mà lliure, l'altre braç segueix bloquejat per la meva companya, però mira, així practico l'activitat amb una sola mà, tinc temps per davant. Entre els 50 discos que porto al reproductor no he trobat res africà. El més negre que localitzo és un àlbum d’Stevie Wonder que comença amb el fantàstic tema -imprescindible en aquest moment per no engegar-ho tot a rodar- de Love's in need of love today. Tanco els ulls, recupero un tros de braç esquerre i em disposo a escoltar bona música.

Però això no dura gaire. Jo crec que no m'ha donat ni temps a tancar els ulls quan noto un contacte poc habitual a la meva cuixa esquerra, o sigui a la del costat de la meva companya. No és un contacte d'aquell que t'ha caigut el braç mig adormit al damunt d'algú, innocent, i ja està. No. Són quatre dits oberts fent pressió sobre el que en Forges anomenaria plegamiento múslico-cachoso, a menys d'un pam de zona altament perillosa! Em quedo mirant la veïna, amb mirada indirecta que no es tracta de trobar-me-la mirant-me als ulls. Està adormida. O sembla adormida? Difícil de dir. No li cau cap filet de baba per la comissura labial. Intento fer pressing sobre la seva mà, utilitzant el meu braç esquerre, ja despertat del primer formigueig fruit de l'opressió, com una barrera cap a les zones vedades. No aconsegueixo res, però almenys la mà no avança. Desconec força els costums culturals d'aquest país. I més entre la gent jove (seriosament, la col·lega no arriba als trenta!). No sé si aquest tipus de contactes són molt normals, però al llarg del viatge t'asseguro que s'han anat repetint sempre mantenint la compostura... i la postura. 

Poques més anècdotes del viatge, si no tenim en compte que al maleter s'ha petat un pot de pintura blanca i ha tacat bosses i conductors. A banda d'això el viatge ha sigut bastant insofrible. Amb una calor de la bona i amb un aire condicionat que escopia aire calent, de manera que s'estava millor fora de l'autocar a les parades que a dins. Com passa en aquests països, cada cop que s'atura l'autocar s'omple de venedors que intenten guanyar-se algun caleró aprofitant les necessitats dels viatgers. El més refrescant i econòmic són unes bossetes d'aigua que es mosseguen per un costat, s'escup el tros de plàstic al terra, i es beu el contingut (també n'hi ha que estan gelades i tenen gust a fruita, com un flash dels d'abans, vaja, però amb bossetes més cutres). Al final, la bosseta també va al terra. I no només dins l'autocar, que acabarà sent una porqueria després de 12 hores i mitja (havia dit 11? Això és com la Renfe...). Parlo també de tot l'entorn, sigui a ciutat o a l'àmbit rural, on el plàstic està embrutant-ho tot. Les bosses de plàstic, en general i no només aquestes d'aigua, són de tan mala qualitat que no es poden reutilitzar i com que el país no té papereres... Malgrat la bona pinta del líquid fresquet, per qüestions de salut preventiva no puc espifiar-la i comprar una bosseta d'aquestes però sí una segona ampolla d'aigua, que el primer litre i mig ja me l'he acabat. Per sort, aquest any porto moneda petita local, de manera que puc comprar aigua i fins i tot anar a pixar (el darrer viatge em van convidar).

Una parada tècnica per canviar l'aigua de les olives...
L'autocar fa tot el recorregut des de la costa, a Lomé, fins a Sinkassé a la frontera amb Burkina, al nord. Per la finestra pots anar veient tota la varietat d'ambients del país encara que bàsicament en aquesta època està tot tan sec que no sembla, en aparença, que hi hagi molta variabilitat. Però sí que hi ha diferències entre les zones baixes, el plateau, les serralades i la zona més àrida del nord, ja en plena sabana arbrada, que és on se situa Dapaong i Tami. Es fa interessant veure com més al sud hi ha una important abundància de rôniers (palmera africana) mentre que cap al nord hi ha zones on els baobabs –com els del petit príncep- proliferen, si bé al nord tot se substitueix per vegetació arbustiva amb esquitxos d'acàcies i arbustos punxeguts, per bé que es mantenen algunes palmeres i altres arbres com el que proporciona el karité (aquest que serveix per fer cremes per no envellir). Les carreteres, perdó, la carretera que puja al nord està força bé excepte les dues darreres hores en què, encara en obres, el tram asfaltat està inacabat, i es dóna la circumstància curiosa que un va empassant pols argilosa (ah, sí, per fer millor climatització les claraboies del sostre estan obertes) i donant bots sobre camí de terra, mentre que ciclistes i motoristes van per la carretera en obres en els trams que està ben asfaltada i et miren jo crec que burletes i enfotent-se una mica de nosaltres.

Finalment, a les 19.30 arribo a Dapaong. Fa més d'una hora que és de nit. No hi ha hagut més tocaments i he baixat apressat, repressat i descontingut de l'autocar, trepitjant bosses, papers, restes orgàniques de difícil classificació... Allà m'esperava en Norbert, un germà togolès de La Salle que està treballant a Tami i que s'ha ofert a venir-me a buscar. Maleta, cotxe i cap a Tami, que encara queda mitja horeta de camí!

4 comentaris:

  1. Respostes
    1. Com veus, no tot són flors i violes... aparentment tot és molt maco, però a la pràctica les condicions mai són les òptimes...

      Elimina
  2. ja veig que segueixes estan de sort !

    ResponElimina

Si vols compartir el que penses...

Fotografia de capçada: Mussol comú (Athene noctua). Castellserà, Urgell. Hivern 2017. Autor: Ignasi Oliveras