dimarts, 29 de març de 2016

Móns a part (Maria del Mar Bonet)

Tots vivim dues o més vides alhora. Anem a la feina i tornem cap a casa. Estem a casa i sortim amb els amics. Marxem de vacances i aquestes s'acaben i reprenem la rutina. Són situacions de dobles, triples o múltiples vides que vivim de vegades separades per un recorregut en tren, d'altres per uns pocs minuts a peu o per una simple porta. Móns a part. 
 
Aquest viatge a Tami no deixa de ser una vida diferent a la que acostumo a viure. La realitat d'aquí té entre poc i gens a veure amb la que visc al meu petit racó de Gualba. Són situacions separades per més de dos dies de viatge, però, encara més, per una distància que transcendeix el temps i l'espai. D’una altra dimensió. Móns a part.

Agnès
Edwige
L'Edwige i l'Agnès són les dues mestres que porten la llar d'infants que hi ha al Centre. Dilluns que ve, mentre jo viatgi cap a Lomé de tornada a casa, elles obriran les portes de les aules i del pati perquè els nens dels stagiaires aprenguin les primeres, potser les segones, eines per poder desenvolupar-se en societat. Tenen un gran repte davant seu perquè aquests aprenentatges són molt importants. Aquests dies no han tingut nens així que he pogut gaudir estones parlant amb elles. Les conec de fa tres anys i encara que tinc ganes que m'expliquin coses de les seves vides i del seu món, sempre tenen interès per saber coses d'allà on vinc. L'Edwige, més jove que jo, diu que la seva il·lusió és agafar un avió i enlairar-se, potser per anar de vacances a Espanya. Ha sentit dir que els avions són un espai molt luxós on pots demanar begudes i et donen menjar. Mai no ha sortit de Togo i quan toca de peus a terra comenta que li agradaria conèixer Ghana, el país veí, on la frontera no es troba a més de vint quilòmetres en línia recta d'on som ara. L'Agnés, més gran, ha viatjat una mica més: Ghana i Burkina Faso –la frontera a 25 quilòmetres- i un cop va acompanyar una persona a l'aeroport, però ella no va agafar cap avió. No ho explico amb pena ni res semblant. Elles són persones afortunades que tenen feina i treballen de dilluns a divendres. Els seus estàndards de vida no tenen res a veure amb els nostres, òbviament, però no són pobres al seu país. Hem parlat d'Europa, de pobresa, de racisme, d'immigrants... La visió que tenen és la que transcendeix a través dels anuncis i les pel·lícules. De les altres realitats, de les que dibuixen la pobresa a Europa, no en saben res. Móns a part.
 
Móns dins dels móns. Escric des d'una habitació, amb les cortines posades per enfosquir-la, a 35ºC, sota un ventilador que belluga l'aire calent però que a penes té temps d'eixugar-me la suor que em regalima per cames i braços. Però aquest espai té llibres i música, té pel·lícules de les que acostumo a mirar a casa. Hi ha un bon portàtil amb el que em comunico amb tu i des d'on envio missatges a la meva família i escric whatsapps, com si estigués al seu costat. A l'habitació no hi ha mosques ni mosquits. A l'altre costat de les cortines no hi corre l'aire, els 41ºC són sufocants, la gola, el nas i els ulls s'assequen. El món està calent, i les mosques ho saben i vénen a buscar-me. Cada matí, cada tarda, surto del món reclòs cap a l'exterior. No havia viscut mai aquesta sensació de viure dos móns separats amb tan limitada separació: unes cortines. El meu cap ha de fer un esforç mental per passar d'una banda a l'altra. M'imagino els astronautes que surten de les seves naus, espais amics, per posar el peu en un planeta estrany. Penso en els científics que viuen a l'Antàrtida i han d’embolicar-se amb robes aïllants abans d'emergir al gel permanent. Móns a part.

L'any 2002, Bruce Springsteen va publicar l'album The Rising amb un tema molt especial Worlds apart. Dos anys després, Maria del Mar Bonet en feia la seva particular interpretació mediterrània en el seu meravellós Amic, amat, amb Móns a part. No estic convençut que en cap dels dos casos hi hagi una referència a aquests móns dels quals parlo, però a mi, aquest tema, sempre m'ha fet pensar en aquestes dobles i triples vides que portem. Móns a part.  

Més cançons a Cançons per sentir i escoltar.




11 comentaris:

  1. Una altra visió la teva que m'ha fet reflexionar. N'hi ha prou amb poc per a separar-los, unes cortines. El nostre propi cos és un món a part. El que volta sobre noltros mateixos. A l'altra banda altres mons, uns individuals i altres compartits.
    Podríem dir que n'hi ha tants com esperits somiadors o com a realitats diferents?

    Aferradetes des del meu espai tranquil. :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. És curiós, Murakami sempre situa les seves novel.les entre dos móns, i normalmet un d'ells és un món tan fantàstic -en el sentit de fill de la fantasia- que t'adones fàcilment que no és 'tan' real com l'altre, quan en realitat no li faria falta anar tan enllà. Només li caldria separar les cortines! Me n'alegro si t'ha fet pensar! Aferradetes també per a tu!

      Elimina
  2. Gràcies Ignasi per aquesta reflexió.Es ben cert el que dius.Arrel d´aquesta entrada m has fet viatjar als meus ,no tant llunyans,anys de convivència a Nicaragua.
    Una abraçada gran i fresqueta (je,je,je)
    albert

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies a tu pel retorn! Vaig escriure aquesta entrada perquè l'estic vivint realment cada dia aquí, però no pensava que tindria un efecte també sobre els altres i és que a banda dels comentaris al bloc n'he rebut per email i whatsapp de molt interessants i suggerents. Segurament cal prendre consciència d'aquests móns que vivim separats, potser no per defensar-nos o protegir-nos sinó per veure què podem aportar de nosaltres en cada un d'ells per fer-ne una realitat millor i per sentir-nos millor. Abraçades caloroses!! ;-)

      Elimina
  3. Tens la sort que pots passar d’un mon a l’altre amb relativa facilitat, vull dir que pots tornar a Gualba “quan vulguis”, hi ha molta gent que està empresonada en un sol mon, no dic que siguin més infelices, però...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tota la raó Pons! Hi penso sovint. No estaria aquí si no tingués assegurada la tornada i òbviament no tothom té l'oportunitat de passar entre móns, si més no entre aquests que he assenyalat que són tan extrems (el de Tami, l'astronauta...) però sí que en tenin d'altres més propers entre els quals ens passegem lliurament tot i que no sempre en som conscients. Tu mateix et bellugues en el teu món privat que molts desconeixem (laboral, familoar... a banda d'alguna història de peixets) i la teva vessant pública que exhibeixes a través del teu bloc, ull omnipreaent de les nostres vides... ;-)

      Elimina
  4. Tots necessitem dobles vides o vides paral·leles. Una fa suportar millor els mals trànguls o les rutines de l'altra. Ens fa sentir vius. I no fa falta viatjar a l'altra punta de món. Les pots tenir dins d'un mateix espai.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I se m'oblidava! M'ha agradat l'escrit. M'has fet rumiar!!

      Elimina
    2. Gràcies, Núria. Jo també ho penso que no cal anar gaire lluny per viure aquests móns. De vegades és suficient distància entre el llit i la cuina, no? De totes maneres veig molt interessant que diguis que "necessitem" aquestes vides paral.leles. Les vivim, bien sûr, però no m'havia plantejat que les necessitéssim gairebé com una teràpia per a viure... M'has fet pensar...

      Elimina
  5. Carai Ignasi, has fet moltes dianes amb aquest escrit! Mentre pensava en el que havies escrit se me n'ha anat la vista, com cada dia que vinc a llegir-te, en el seguit de fotografies de gent de Tami i en les seves mirades. N'hi ha de captivadores. Avui amb una d'elles he sentit una cosa molt especial, és una noia que porta una arrecada de penjoll i té una petita cicatriu a la galta. He sentit que em deia que ella està atrapada (empresonada en el seu món com diria el Pons). M'ha semblat una noia (mirada) intel·ligent. I de cop m'he imaginat davant d'ella i he pensat què ens podríem explicar l'una a l'altra i què podríem entendre l'una de la vida de l'altra, sobretot si tenim en compte que a vegades no ens entenem la nostra pròpia vida ni a nosaltres mateixos. I he pensat també fins on podríem entrar en aquest món tan diferent al propi intentant escurçar la distància que ens podria separar estant l'una al costat de l'altra.
    Escrivint això m'ha vingut al cap un moment tristament inoblidable en que estant frec a frec d'una persona que aquell mateix matí era la meva ànima bessona em va fer sentir a anys llum de distància, amb un abisme insalvable entre nosaltres en els com a molt 3cm que ens separaven físicament aquell vespre.
    Uff, vaig a fer un cafè que crec que m'anirà bé!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ostres Laura, no m'imaginava que t'hagués arribat tan endins el tema. No sé si alegrar-me o disculpar-me. I m'ha sorprès saber d'algú que hagi mirat o remirat les fotos que vaig penjar ja fa gairebé tres anys. No acostumo a rebre feed-backs i sempre animen. Aquest cop tinc moltes més fotos d'ocells que de persones però fa tres anys vaig tenir molta proximitat amb la gent d'aquí i vaig poder treballar molt amb primers plans i amb el blanc i negre que és molt agraït en les persones de pell negre. No puc veure la foto que em dius (per problemes de connexió) però em puc imaginar quina és. I sí, segurament no trobaries moltes coses a parlar perquè com bé dius de vegades ni nosaltres ens coneixem prou bé com per pensar en conèixer l'altre. Ni tan sols quan ens trobem a tres cm de distància com comentes. Amb el permís de sa lluna, aferradetes!

      Elimina

Si vols compartir el que penses...

Fotografia de capçada: Mussol comú (Athene noctua). Castellserà, Urgell. Hivern 2017. Autor: Ignasi Oliveras