dimarts, 15 de març de 2016

Sentir-se refugiat per una estona

No diré que m'he sentit com un refugiat atrapat en qualsevol frontera europea però sí que he estat una bona estona pensant en ells, empatitzant-hi, i entenent part del seus sentiments i de les seves pors. No vull frivolitzar amb el tema, no és el meu estil, però el tarannà de certs poders militars, policials i administratius m'ha fet tenir-los presents i sentir-me una mica refugiat. I això que només ha durat una hora!

Es tracta del tema del visat. Quan arribes a Togo pots fer el visat d'estada temporal al mateix aeroport. De fet, és obligat fer-lo si vols entrar, o el portes fet d'abans. A l'aeroport et costa 10.000 CFA (uns 15€). La policia d'aquí et tracta força despectivament, perquè són conscients de l'autoritat que tenen. Així que amb un gest de mà, amb moviment ràpid de dits -entre el polze i l'índex-, t'indiquen que afluixis la mosca. Ni una paraula pel mig. Després et diuen que t'esperis, un dels esports més sagrats d'aquest país... I quan li surt dels nassos treu un feix de passaports i comença a dir noms i si tens sort et toca el teu més o menys aviat, o t'has d'esperar (seguim fent esport) sense xistar a la tanda següent.


Però no acaba aquí. El visat és només d'entrada i té una vigència d'una setmana, de manera que si has d'estar més temps, com és el meu cas, estàs obligat a anar el dia següent (he arribat de nit) a la gendarmeria de Lomé a fer el nou visat, o sigui la seva perllongació. Així que aquest matí hem anat ben d'hora. Li he deixat el meu passaport, he omplert una fitxa (m'ha cobrat uns altres 500 CFA sense rebut), i li he entregat dues fotografies. Ens ha dit que passéssim demà a recollir-lo, però en Guillaume, l'universitari togolès que m'ha acompanyat a la gendarmerie, coneixia el que fa els visats, i aquest m'ha demanat per a quan tenia el bitllet cap al nord. Al dir-li que per demà matí ens ha mirat per damunt les ulleres i ens ha dit en pla condescendent que passéssim aquesta tarda a les cinc.

A la tarda hem tornat. I aquí és on comencen aquests tractes lletjos i arbitraris. D'entrada, al poli a qui li he dit que venia a buscar el meu passaport ha mirat Guillaume, i li ha dit amb menyspreu que a ell no li farien visat avui, tot i que ell ni ho havia demanat. Un tracte despectiu contra la pròpia població que es va repetint, aplicant el mal anomenat principi d'autoritat. Guillaume li ha dit que no en volia cap, i davant la pregunta de per què estava allà i la resposta de "he vingut a acompanyar-lo" l'altre li etziba un "tu no has d'acompanyar ningú!". Genial. En Guillaume encara ha tingut l'esma de respondre-li que jo estava a casa seva i això sembla que és sagrat en aquesta cultura, així que no l'ha molestat més. Demano el visat i em diu que passi demà. Eh? Però si el col·lega m'ha dit que passés a aquesta hora! Doncs ves a veure'l i li demanes gentilment. D'acord. Truco a la finestreta del col·lega, em mira per damunt la montura de les ulleres, em fa un somriure burleta i em diu que m'havia dit que vingués a les cinc i no a tres quarts. "Espera't" (l'esport aquell, recordes?). Li dec haver tallat la migdiada. O sigui que als blanquets també ens tracten com els surt dels nassos. Això és només que el tarannà dominant és força despectiu. Deuen estar avorrits darrera les guixetes tot el dia per una merda de sou a final de mes i l'única compensació és poder exercir el poder sobre els qui en aquell moment són o se senten més dèbils. No sé, em costa imaginar-me entrar en una comissaria dels Mossos amb por pel tracte que rebré. Tots no són sants, ja ho sabem, però com a mínim t'ofereixen un tracte correcte quan vas a fer gestions. (Altra cosa és quan han de repartir llenya!). Però m'imagino que en altres temps, aquesta manera de fer que avui revisc a Lomé sí que era normal entre els cossos policials i militars del nostre país.


Dic això d'avorrits, perquè ahir al vespre a l'aeroport, em van fer obrir la bossa per veure els meus prismàtics i fer proves amb ells, passant-se'ls d'un a l'altre, i dient-me coses com "ja tens permís?". Permís per a què? Ganes de tocar els nassos i marejar la perdiu. Després me'n vaig anar com si res, però ells van deixar clara la seva autoritat arbitrària com el gos que es pixa a la cantonada de casa.


Arriben les cinc. A tu t'han cridat? A mi tampoc. Li dic al Guillaume si ens hi acostem. Esperem a un quart. Ok. A un quart de sis me'l miro i em diu esperem a què obri la finestreta. El militar que està de guàrdia a la porta, amb un fusell de la guerra de Cuba no apte per repel·lir atacants histèrics a l'ús, ens diu que no ens podem quedar drets allà, que anem a seure als bancs. Sí, uns bancs que el sol que ja va de canto va escalfant més i més. I un be negre! Ens separem una mica de la paret però seguim de peu a l'ombra. 


El col·lega obre la finestreta. Devia tenir calor. M'atanso i li demano. Torna a fer aquell somriure burleta per damunt les ulleres. "Seu i espera". Altre cop a fer més esport! Finalment m'assec en un dels bancs assolellats mentre que el Guillaume, més acostumat que jo a aquest estrany esport togolès d'anar esperant, es manté dret sobre les dues cames, sense recolzament, i sense moure's ni un pèl. Jo em quedo pensant en els refugiats que esperen al costat de les fronteres per anar a un altre lloc. Ja sé que no hi té res a veure, jo puc tornar quan vulgui cap al meu país i no m'està perseguint cap guerra. Però per un moment m'he sentit indefens davant aquell home de somriure burleta que disposava del meu passaport amb total impunitat fent exercici del seu poder que vés a saber com l'ha aconseguit però que en gaudeix de manifestar-lo! Jo no patia el fred ni les pluges, només havia de suportar la calor xafogosa tropical, i només durant una hora. Però sí que, per uns breus instants, he estat exercitant aquest penós esport togolès que transcendeix tot tipus de fronteres i m'he sentit una mica refugiat...

6 comentaris:

  1. Em sembla que si a Togo no pràctiques el primer esport nacional (el suborn) et toca practicar el segon esport nacional (les esperes injustificades i rebre menyspreu per part dels funcionaris).

    ResponElimina
    Respostes
    1. El primer esport nacional d’on? Serà que no hi ha suborn a la nostra península??

      Elimina
  2. Hauràs de tenir paciència, suposo, en trobar l'ocell que vols veure i que surti com tu vulguis, etc. però res es deu poder comparar amb el tracte amb aquesta mena de funcionaris prepotents d'ignorància i segur que també corruptes i moltes altres coses que fan més por que gràcia. Sort que vas ben acompanyat d'un que sembla un bon jan i t'ho farà més fàcil coneixent-ne el percal. Sort i paciència!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Evidentment, res té comparació amb el que els està passant als refugiats, però no he pogut evitar de pensar en ells. Em va passar com un dia que vaig tenir un dolor de queixal constant que em pujava al cervell: tot el dia vaig estar pensant en un amic meu que té dolor crònic a nivell de medul•la espinal des de fa més de vint anys i em vaig imaginar com havia de ser de terrible viure així. No he pretès res més que comentar que en el cas de l’abús de determinats sectors i en espais poc democràtics, un es pot sentir per uns breus instants desprotegit i entendre com ho deuen passar de malament les persones que es troben en situacions cròniques que tenen punts en comú amb el que has viscut.

      Elimina
  3. mentre hi hagi fronteres d'aquest tipus , individus com aquest i burrocràcies estúpides no anirem bé ......

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tota la raó... mira com ha respost ara la UE al tema dels refugiats... que se'n tornin, diuen ara...

      Elimina

Si vols compartir el que penses...

Fotografia de capçada: Mussol comú (Athene noctua). Castellserà, Urgell. Hivern 2017. Autor: Ignasi Oliveras