dimarts, 5 d’abril de 2016

Mòbils, motos, funerals i el Barça

El viatge de tornada a Lomé va ser llarg. Més de tretze hores per recórrer els 700 quilòmetres entre el nord i el sud del país, amb una parada tècnica de dues hores i mitja a Kara, quan encara no dúiem ni una tercera part del recorregut fet. Això sí, l'autocar estava ben climatitzat i això ho feia més suportable. El meu veí no era gaire xerraire així que em vaig dedicar a mirar el paisatge, escoltar música i a pensar. I pensar especialment en les coses que m'havien cridat l'atenció en aquest nord de Togo entre els diferents viatges que porto fets.

Quan vaig ser-hi per segon cop, el 2013, havien passat vint anys de la meva primera estada. És evident que vaig veure força canvis: la incorporació del ruc a la vida rural va ser un dels que em va sorprendre més, doncs més econòmic que el bou, el ruc s'utilitza per llaurar durant la sembra però també la resta de l'any com animal de càrrega deixant més lliures a dones i nens que fins aleshores feien aquesta funció. També vaig veure moltes menys panxes inflades de nens, símptoma de malnutrició, senyal de què algunes coses, com la incorporació de la soja a l'alimentació o els productes d'horta a l'estació seca, estan incidint positivament a la població. Però ja a l'autocar que em portava a Tami vaig ser conscient de l'aparició dels mòbils. Eren senzills, com els primers Nokia que teníem per Europa fa uns anys, amb pantalles sense color i que només permetien fer trucades, enviar SMS i jugar una estona. Era molta la gent que en tenia i que en feia ostentació pública ni que fos pel volum de veu que gastava quan trucava, cosa que ja vam patir a casa nostra. De sud a nord del país, i especialment cap a la zona rural on em bellugava, notaves un gradient d'aparells en descens, inversament al gradient de pobresa. Tres anys després, aquells mòbils de primera generació han passat a convertir-se en smartphones, i la gent, com arreu, està enganxada tot el dia enviant whatsapps o mirant la pantalla per veure si encara existeixen. Són mòbils força senzills -millors que el meu, però- i les connexions, ja ho hem vist, no són òptimes, però la incorporació de les tecnologies cada cop és més ràpida, fent creïble aquella expressió que deia que en el futur (potser ara és el futur de quan es deia) el món no es dividirà en rics i pobres sinó en connectats i desconnectats.

Un segon aspecte és el transport i els desplaçaments. Hi ha coses que no canvien: les petites furgonetes atapeïdes amb voluminosos i inestables paquets al damunt, sovint més alts que les pròpies furgonetes, o els caminants que utilitzen la carretera com a via de desplaçament, i no camins paral·lels, per desplaçar-se d'un lloc a un altre. En tot cas, però, també hi ha diferents companyies d'autocars, com les dues que he utilitzat en els meus desplaçaments, que se suposa són més còmodes i segures: un seient per persona, maletes registrades, aire condicionat (condicionat a què funcioni)... Diuen que en molts casos són empreses xineses que monten l'empresa, la rendibilitzen ràpidament (per exemple en el que viatjava ahir han afegit un seient més a un dels costats del passadís, de manera que per comptes de quatre ara hi ha cinc seients per filera, un 25% més de passatgers, més estrets tots ells i gairebé sense passadís), i no reverteixen part dels beneficis en el negoci, de manera que els autocars s'envelleixen, s'espatllen i per això passen coses com les del viatge d'ahir. Però han tret beneficis i poden tancar la barraca que ja n'obriran una altra de nova. 

A Tami també m'ha sorprès la substitució de vehicles. Si al 1993 la gent es bellugava a peu i amb algunes bicicletes, el 2013 ja vaig començar a veure motos i molta més bicicleta. Però ara l'increment de motos s'ha fet notar de forma extraordinària, així que la bicicleta ha passat del senyor de la casa a la senyora (cada cop més es veuen dones en bicicletes) o al fill gran (que va al cole en bici). Suposo que el pas següent serà un cotxe i la moto passarà a la dona o al fill gran, i la bici al petit... La normativa obliga al conductor de la moto, no als que van de paquets, a dur casc integral. No vull imaginar-me com deu bullir el cap ficat allà dins als migdies!

Un altre fet que em va impressionar molt el 1993, essent el meu primer viatge per l'Àfrica subsahariana, va ser assistir a un funeral. Recordo que durant diversos dies sentíem els timbals o tam-tam, aquests sons tan típics de les pel·lícules de Tarzan. Vaig preguntar i un stagiaire em va dir que era un funeral. Segons m'explicava els funerals depenien de l'estatus del mort. O sigui, per un nen no es feia res, per una dona depèn de qui fos, però per un home, i si havia estat important encara més, s'havia de fer una gran festa. Així que es comprava carn a dojo i sobretot es bevia molt xapaló, una espècie de cervesa local autofabricada (i autogestionada). Es convidava a quanta més gent millor i hi havia músics que es passaven l'estona tocant instruments i els homes (mentre les dones i els nens estaven dins la casa amb el menjar) ballaven incansablement sota els efluvis etílics, al costat del foc i tiraven una mica de xapaló al terra com a ofrena als ancestres. En fi, va ser una nit inoblidable quan em van proposar d'anar a oferir els nostres respectes als familiars d'un d'aquests morts "importants", creuant a peu la sabana de nit (aquella sabana que jo imaginava amb tot de bestioles) i sentint cada cop més a prop els tam-tam, els crits, la llum del foc, la calor del xapaló... no crec que ho pugui oblidar mai. 

Estem a 2016 i per les nits escolto una música que ve de lluny. Hi ha un so de txumba-txumba repetitiu d'aquests que van marcant el ritme de forma contundent. L'endemà, mentre dinem, els hi comento a Vicente i a Norbert que desconeixia de l'existència d'una discoteca a Tami, tan a prop del centre. Discothèque? Non, mon frère! Un funeral! Caram! Doncs sí que han canviat les coses, no? O sigui que ara la música és enllaunada i a tota potència. No em negaràs que no ha perdut una mica d'encant tot plegat. Em pregunto si la carn també serà enllaunada i si hauran substituït el xapaló per llaunes de cervesa...

Henrik Larsson
Acabo aquest breu i esbiaixat repàs tecnocultural, amb una referència al Barça, un club que, ja sabem, deixa empremta arreu del món, si més no allà per on passa. No recordo les imatges de 1993 sobre el tema aquí a Togo. La meva memòria culé és força limitada. Però sí que recordo que fa tres anys vaig veure alguna samarreta blaugrana, concretament la de Ronaldinho. Tenint en compte que ja feia cinc anys que el brasiler havia deixat el Barça vaig pensar que feia temps que no passava cap culé per aquí, o un d'aquells cooperants que, a banda de globus, caramels i bolígrafs com si fos un dels tres reis d'orient, hauria deixat una samarreta del Barça. Aquest any m'he fixat amb una mica més de calma. El nivell de samarretes també segueix la trajectòria sud-nord, o sigui que les més actuals, les de les quatre barres, o les que tenen unicef i Qatar airways les vas veient més quant més al sud estàs. Cap al nord la cosa es va reduint significativament i passa a ser inexistent ja a Tami i Dapaong. O gairebé! L'altre dia vaig veure un noi que en portava una que semblava ben nova. M'hi vaig apropar: Larsson! Vaig haver de repescar de l'obtusa memòria la imatge d'aquell davanter suec que ja fa deu anys que va deixar l'equip tot i haver fet un bon paper durant les dues temporades que va jugar. Però més enllà de a can Barça potser se'l recorda per haver rebut un honoris causa d'una universitat escocesa per la seva contribució a l'esport i la beneficiència o l'Ordre de l'Imperi Britànic per la seva contribució al futbol anglès, malgrat ser suec!

No vaig veure el Barça-Madrid de l'altre dia i ja sé que no em vaig perdre res de bo. Sense tele, anava seguint a través del mòbil això que fan alguns diaris del partit minut a minut, però trigava molt cada cop que havia de carregar una frase. Per això tenia l'Albert, un confident a Gualba, qui m'havia d'anar cantant els gols via whatsapp. El seu silenci era significatiu. Potser per això aquí a Dapaong només van treure la samarreta de Larsson, recordant altres motius d'orgull que no els estrictament futbolístics. 

Per cert, tot i que no vaig veure samarretes del Madrid, em consta que la Fundación Real Madrid va estar a Togoville, una de les ciutats més importants del sud de Togo, participant en un curs de formació d'entrenadors, i amb la col·laboració de PROYDE! La de coses que un acaba sabent remenant per internet a través de sant Google! Segur que el dia següent del derbi es passejaven orgullosos amb les seves samarretes. Que faire!

8 comentaris:

  1. Els canvis que m'han sorprès positivament són en aquest paràgraf:
    "La incorporació del ruc a la vida rural va ser un dels que em va sorprendre més, doncs més econòmic que el bou, el ruc s'utilitza per llaurar durant la sembra però també la resta de l'any com animal de càrrega deixant més lliures a dones i nens que fins aleshores feien aquesta funció. També vaig veure moltes menys panxes inflades de nens, símptoma de malnutrició, senyal de què algunes coses, com la incorporació de la soja a l'alimentació o els productes d'horta a l'estació seca, estan incidint positivament a la població".
    Tot i ser mesures encara molt pobres, penso que és en aquesta direcció cap on hem d'anar. I penso que els "clubs" que tenen tants diners per a fitxatges, ben bé podrien fer més coses que anar de visita i no parlo de regalar samarretes. :(

    Una vegada més, gràssis per compartir totes les teves experiències.
    Aferradetes!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Els canvis que s'han produït són realment importants. Tant respecte el tema del ruc, com pel que fa a la soja o a l'horta, el centre ha tingut un paper molt destacat en la seva expansió. I són canvis molt fàcilment constatables.

      Lo dels clubs és d'aquelles vergonyes tan grans de la nostra societat que de vegades un es planteja si ha de seguir veient partits de futbol...

      Aferradetes!

      Elimina
  2. Veig que tornar a casa no ha afectat al blog sinó que encara escrius un post més llarg que mai.

    En el fons veig que Togo no es tan diferent de qualsevol altre lloc, els canvis globalitzadors acaben arribant igual, encara que en alguns llocs triguin més a arribar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Veig que fas lectures en diagonal! Massa llargs pel teu gust? En realitat el dia de tornada va ser el 6 i aquest post el vaig publicar el dia abans... ;-)

      Tens raó amb lo de la globalització: els canvis es van incorporant cada cop a un ritme més ràpid i afectant la vida de tots els pobles. Està clar que no tots van a la mateixa velocitat però deu n'hi do!

      Elimina
  3. el pas del temps és a tot arreu ....quin contrast de país .....si el abans el funeral "sonava diferent" segons la importància ara també encara ho fan? trobo tristíssim que els nens i les dones no siguin considerades importants....

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pel que tinc entès les famílies poden arribar a empenyorar-se de per vida per pagar les grans festes que es fan per la mort d'algun home "important". I més si volen deixar clar que aquest mort ho era. Aquest és motiu per intentar deixar passar desapercebudes la mort de dones i nens... no cal fer festes per elles i ells no fos cas que ens anéssim a la ruïna. O això és el que m'havien explicat en el seu moment.

      Elimina
  4. FLI-PO!!! Si al 2013 et vas adonar de la incorporció del ruc a la vida rural (potser ja feia uns anys que hi era, posem uns 10, o sigui des del 2003) i ara ja has vist mòbils, em pregunto com assimilen els canvis tecnològics aquesta gent? Perquè clar, penso en que no ens has explicat quin és el nivell d'alfabetització de la població i llavors encara em sembla més incomprensible tot plegat pq segur que si no saps llegir ni escriure un mòbil potser no et serveix ni per a jugar...No sé, deixo aquí la incògnita.
    En el que tens molta raó, "visto lo visto", és en que el món es dividirà en connectats i desconnectats. On anirem a parar?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hi ha vàries coses a considerar: segons l'informe del PNUD (Programa de Nacions Unides per al Desenvolupament) de 2014, la taxa d'alfabetització de Togo és del 60% en adults i del 80% en joves. Això és un percentatge mig del país, de manera que és més alta a les grans ciutats i especialment al sud del país i més baixa a les zones rurals i al nord, com a Tami. Els mòbils es veuen molt a les ciutats i més com més al sud. I evidentment, els que els fan servir són població alfabetitzada que no és poca, en particular els joves (15-24 anys segons les estadístiques).

      Un altre tema és el de la incorporació de les tecnologies, ja que cada cop més una nova tecnologia s'incorpora més ràpidament a la societat. Això passa arreu. Per exemple, hi ha un estudi que analitza quants anys van trigar diferents tecnologies a incorporar-se a la població (en aquest l'estudi es va fer als Estats Units i es mirava quan temps havia trigat cada tecnologia en arribar a una quarta part de la població). Els resultats van ser que van ser necessaris 46 anys perquè el 25% de la població dels Estats Units incorporés l'energia elèctrica, però només 35 anys en incorporar el telèfon i 26 pel televisor. Pel que fa als ordinadors només van fer falta 16 anys, pel mòbil 13 i només 7 per internet! És a dir, que cada cop incorporem les tecnologies més ràpidament a la nostra vida. El que em sembla clar és que no som capaços de fer els canvis culturals i educatius necessaris acord amb la rapidesa que s'incorporen les noves tecnologies, i comencen els problemes: per ex. quan van començar els alumnes a portar mòbils a les escoles, les direccions de les escoles no sabien com havien de reaccionar i quines mesures prendre; o hi ha gent que pot estar sopant amb un altre i tots dos amb els ulls clavats al mòbil, etc. etc. Vull dir que no sabem fer l'ús social correcte d'aquestes eines i això provoca desestabilitzacions importants. Això també passa als països pobres: apareix una classe mitjana que incorpora les tecnologies però fins i tot diria, és una opinió, que en el cas dels mòbils s'ha fet més ràpidament que a casa nostra tot i que més tard. En fi, és l'eterna globalització a què també es referia en Pons. Jo no sé on anirem a parar ;-)

      Elimina

Si vols compartir el que penses...

Fotografia de capçada: Mussol comú (Athene noctua). Castellserà, Urgell. Hivern 2017. Autor: Ignasi Oliveras