Ocells i la neu caiguda

Ja em coneixes: si puc estar passejant per la muntanya no em quedo assegut al sofà de casa. I si a més a més es tracta de veure ocells millor que millor. I així ho he fet aquest 1 i 2 de maig que he pujat al Pirineu a fer seguiments d'ocells després d'una acurada selecció dels dies, això sí, per evitar les pluges. Vaig pujar el vespre abans a casa d'uns bons amics d'Olp, prop de Sort (Pallars Sobirà) acompanyat per les darreres gotes de pluja i amb l'esperança de tenir un matí assolellat. Aquest mateix dia havia estat nevant al poble d'Olp, a només 1.100 m d'altitud! Al darrer quilòmetre, abans de veure les primeres cases, un senglar (tocino en diuen aquí) em va sortir al mig del camí: un bon senyal del que havia de trobar-me.

Què he anat a fer allà? Doncs participo en el projecte de Seguiment d'Ocells Comuns a Catalunya (SOCC) impulsat i coordinat per l'Institut Català d'Ornitologia (ICO), que consisteix en realitzar un mateix recorregut de tres quilòmetres quatre vegades l'any (dos cops a la primavera i dos a l'hivern) per mostrejar els ocells estivals i hivernants de la zona. En el meu cas, el transsecte que segueixo recorre una pista que surt a prop del poble de Llessui i es belluga entre les cotes 1.500-1.600 m. Si vols saber més d'aquest recorregut pots llegir una petita ressenya aquí (pàgina 9). L'itinerari transcorre per un ambient subalpí, malgrat l'escassa altitud, i té l'imponent Montsent de Pallars (2.883 m) com a excepcional decorat de fons. El camí serpenteja pel ambients que tan bé descriu Jaume Cabré a Les veus del Pamano. Avui, però, la neu dels darrers dies ha sorprès els ocells que hi crien, i en especial a tots aquells que no han passat l'hivern aquí i que, venint d'altituds més baixes o de països llunyans, s'han trobat amb un ambient que els ha deixat, diguem-ne, descol·locats. Verderoles, grassets de muntanya o aloses, recent arribats, es trobaven agrupats en estols, desconeguts altres anys. Semblaria que estaven esperant a què la neu es fongués per dispersar-se cap a altres altures i ambients més adients.

Itinerari del SOCC amb el Montsent de Pallars al fons (esquerra)

Sempre hi ha qui dirà que podria aprofitar el temps fent coses més importants i productives que no pas fer seguiments d'ocells però m'agradaria que em diguessin quines. Ves per on, els resultats dels meus seguiments que es van iniciar el 2002, junt amb els d'altres centenars de col·laboradors voluntaris a Catalunya i a sis països europeus més, han estat analitzats i els autors de l'estudi han conclòs que les poblacions d'ocells i papallones de l'hemisferi nord es desplacen cap al nord seguint l'augment de temperatures associat al canvi climàtic que també es mou cap al nord, però ho fan a un ritme més lent, amb conseqüències greus per al bon funcionament dels ecosistemes. Si t'interessa pots llegir l'article original en anglès publicat a Nature Climate Change o un resum divulgatiu en català a l'informe del programa SOCC del passat març (pàgina 9).

O sigui, que l'esforç té la seva recompensa. Amb resultats com aquest no he pogut evitar aquest any d'afegir-me a un parell d'itineraris SOCC més (un a l'alta muntanya de Vall Ferrera i l'altre a tocar dels boscos cremats aquest darrer hivern prop de Peramea). I també m'he engrescat a participar en la mateixa zona en el projecte SACRE de seguiment d'ocells comuns a nivell estatal impulsat i coordinat per la Sociedad Española de Ornitología (SEO/BirdLife) que també contribueix a escala europea a valorar l'estat de conservació del medi a través de l'evolució de les tendències de les poblacions d'ocells. Feines aquestes que -i així ho reconeixen els organitzadors- només es poden fer amb la participació de milers de voluntaris i del seu temps.

Suposo que després d'aquest comentari entens que no m'importi marxar a caminar per les muntanyes pirinenques tot seguint ocells, oi? Encara més, un parell de dies com aquests m'han ofert la possibilitat de prendre algunes fotografies que aquí t'adjunto.

Mascle de verderola, ocell estival recent arribat

Bedoll amb l'entorn emblanquinat

Bitxac rogenc, espècie estival que cria al Pirineu i Prepirineu

Cercavores, nidificant d'altura que devia baixar per la neu

Àguila marcenca, una altra espècie estival

Cabirol sorprès enmig del paisatge nevat

Voltor comú, espècie típica d'aquests ambients

Àguila calçada, una altra recent arribada, empaitada per dues cornelles

El poble de Peramea, que es va salvar de les flames per ben poc

Pilotes fora: jo no me'n faig responsable!

Amb aquest títol potser penses que parlaré del penal estratosfèric llançat per Sergio Ramos a la semifinal de la Champions. Seria divertit, però ja s’ha escrit molt sobre això i el meu objectiu està força més allunyat. Vull comentar aquesta manera de fer, pròpia dels humans, que consisteix en treure's les responsabilitats del damunt i passar-les a un altre o a tota una col·lectivitat com si llançant pilotes fora ens eximís de les nostres pròpies. Les situacions en què fem aquest exercici acostumen a ser molt variades, i van des de l'àmbit laboral al familiar passant per tot un reguitzell d'entorns diferents. Però avui, el que més em molesta, és quan s'exergeix des del poder polític. 

No és una qüestió nova i fa mesos que volia escriure alguna cosa sobre el tema. La gestió de les darreres crisis i especialment la culpabilització que es fa des de les cúpules de poder amb l'altaveu de molts mitjans de comunicació, m'han fet decidir finalment a donar-ne opinió. I és que des de fa mesos se'ns està enviant un missatge recurrent que a força de repetir-lo s'espera que acabem interioritzant, a l'estil de La revolta dels animals d'Orwell. El missatge ve a dir que tots som responsables de la crisi actual i que mentre en l'època de vaques grasses es feien bestieses associades a l'especulació immobiliària i financera però a cadascú ens anava bé individualment, només fèiem que mirar cap a un altre costat i treure'n el màxim profit personal d'aquest benefici col·lectiu (per damunt de les nostres possibilitats, com està de moda dir). I per tant, ara, que estem en època de vaques magres, hem d'acceptar col·lectiva i individualment el càstig per la nostra mala actuació (entengui's retallades diverses en el nostre estat del benestar) i s’afegeix allò de què "ningú no podia preveure que acabaríem així". Òbviament el missatge repetit és més curt, del tipus "tots en som responsables" o "sempre miràvem cap a un altre costat" però quan el sents argumentat ve a dir quelcom semblant al que he exposat aquí.

Doncs no! Jo no me'n faig responsable i aquí hi ha un seguit de mentides malintencionades amb l'única intenció de passar la pilota al gruix de la societat, com ja es fa en altres àmbits. En primer lloc, quan es parla de crisi es pensa o se sobreentén només com a crisi financera i aquesta és la que està marcant totes les accions posteriors. Però aquí no hi ha una sola crisi sinó un conjunt d'elles sobreposades que engloben problemes planetaris com el canvi climàtic, la pèrdua de biodiversitat, l'esgotament de recursos (energia, aigua, sòl), la pobresa, la desigualtat, la inequitat o la pèrdua de valors (sí, sí, de valors, per molt que alguns segueixin pensant que això són anacròniques paraules d'escoltes, hi ha valors associats al col·lectivisme o a la solidaritat que són d'absoluta vigència). La crisi financera és una més de les que hi ha, la que malauradament guia els canvis actuals perquè, de forma totalment il·lògica, és la que mana en el nostre món capgirat.

I també és mentida que no hi hagués veus que denunciaven els excessos del nostre món. Això no és nou, i molt abans de les darreres dècades d’especulacions, des dels anys setanta del segle passat –tot i que clàssics com Aristòtil, i cito Jorge Riechmann, ja parlaven de la necessitat de tenir una cultura del just mig, del saber quant és suficient–, hi ha hagut grapats d'estudiosos i pensadors que s'han buidat per explicar-ho. Una cosa diferent és que no hagin tingut el ressò mediàtic necessari. Ara, amb l'actual crisi financera sembla que molta gent s'ha despertat i s'ha adonat que el que aquests autors i pensadors deien durant, com a mínim, els darrers quaranta anys era cert. Jo mateix, i sense voler anar de pedant, fa més de quinze anys que imparteixo seminaris i xerrades sobre l'encaix dels models de desenvolupament amb el medi ambient, i intento explicar els límits amb què ens trobem i que ens aboquen a situacions com la que vivim ara.

No me'n faig responsable! No he viscut l'època de vaques grasses especulant ni traient profit de les facilitats financeres ofertes pels bancs (aquí sí que hi ha responsabilitats) amb la complicitat de gran part d'empresaris i de polítics autonòmics, estatals i europeus (més responsabilitats). Tot i viure en permanent contradicció (ja ho he comentat en un escrit anterior) intento mantenir-me al marge d'aquesta fal·lera compulsiva consumista i especuladora. Evidentment, en la mesura que puc i ser fer-ho, i fins allà on el meu compromís em porta, igual que a milers de ciutadans d'arreu del món, la majoria amb compromisos molt més agosarats i generosos que els meus. Malauradament, però, tot i no sentir-me'n responsable a mi també em toca el rebre a l'hora de complir el càstig amb el que els administradors de la cosa pública han volgut recriminar-nos la nostra suposada mala praxis. 

Com a mínim, a aquests se'ls hauria d'exigir que no tinguin la barra d'espolsar-se del damunt les pròpies responsabilitats amb l'ajuda dels seus aliats mediàtics, i que deixin d'una vegada l'estupidesa malintencionada d'abocar pilotes fora als llançadors de penals, encara que les pilotes acabin orbitant a l'estratosfera.

Perdona'm! No ho tornaré a fer

Tots sabem lo difícil que és tenir unes conviccions, uns ideals i uns valors en el món teòric i la posada en pràctica de tot aquest paquet en el món real. Als que defensem una manera d'entendre el món diferent a la normal se'ns qüestiona constantment sobre per què tenim cotxe o comprem en una determinada botiga. A la resta de mortals se'ls fa veure que hi ha missatges contraposats com dir-li al teu fill que el tabac és dolent mentre encara et put l'alè de la darrera cigarreta, o dir-li que no ha d'insultar els altres alhora que escridasses l'àrbitre d'un partit de futbol i t'enrecordes de tot el seu arbre genealògic. Però la vida és així, i a mi em va costar un llarg aprenentatge acceptar-ho, però som individus contradictoris i la contradicció forma part de la nostra vida. Per a mi la vida és com nedar en un mar amb onades en què vas trampejant com pots les diferents situacions. De vegades t'hi oposes frontalment i t'acabes empassant més aigua del compte. D'altres et deixes portar pel corrent i t'en surts. Pensar que un pot viure sense contradiccions és totalment il·lusori o directament esquizofrènic.

Aquest cap de setmana he viscut una d'aquestes situacions carregada d'implícites contradiccions, si més no amb la meva forma d'entendre el món i de voler viure la vida. Cada quatre o cinc mesos ens trobem quatre parelles que ens vam conèixer anant a buscar els nostres fills o filles adoptats a Etiòpia, ara fa dos anys i mig. L'objectiu és que els nostres fills etíops mantinguin aquest contacte entre ells alhora que també ho fan els seus germans (casualment totes quatre parelles tenim un altre fill de la mateixa edat, tres dels quals van estar també a Etiòpia per buscar el seu germà o germana). Fa gràcia veure'ls com van creixent i es relacionen tots plegats. En total ens ajuntem 17 persones. I com deia ens veiem de tant en tant. Darrerament vam pensar de no quedar només per fer un dinar sinó de veure'ns tot un cap de setmana i cada vegada ho organitza una de les famílies.

Típica imatge lloretenca (i que em perdonin els autòctons)

Doncs bé, aquest cap de setmana vam anar a petar a un macrocomplexhoteler de Lloret de Mar. Sí, allò que sempre he criticat ho he pogut viure en primera persona. No en culpo els organitzadors, pobres! Només faltaria. Però sincerament m'ha semblat patètic i jo un borrego més dels que es movia entre els centenars de persones que ens acumulàvem a l'hotel. Superoferta: 98€ per família en suite doble, amb pensió completa i barra lliure! I animació infantil, piscina climatitzada... No entraré en detalls d'aquest complex de més de 600 allotjaments (entre habitacions, suites i apartaments), ni del poble en sí on el que era difícil era trobar rètols en català en cap dels establiments, ni paraules en català en les converses amb els propietaris o els treballadors. Tampoc en parlaré de les més que dubtoses sessions d'animació per a nens.

Tal com estan les coses realment era un ofertón, especialment si beus com un cosac, cosa que no és el meu cas ni de cap dels que vam anar, o menges com Pantagruel, que tampoc no era el cas. Les habitacions estaven molt bé, i als àpats, tot i que de discreta qualitat, podies menjar sense límits el que et vingués en gana. Alguns cambrers em comentaven que la gent acaba consumint més o menys el doble del que consumeix a casa. Si allà es fan una copeta després de dinar aquí se'n fan dues (com que hi ha barra lliure). Però una bogeria: plats a rebentar que després quedaven a mitges, berenars de patates fregides i sandvitxos congelats, riuades de persones amunt i avall, cues per a les animacions... Fins i tot hi havia més gent celebrant el penal a favor del Levante que la victòria final del Barça! I si et dic que a més el centre era un spa, és a dir, un espai que ofereix teràpies de relaxació... El més relaxant -i no és ironia- va ser trobar-nos enmig d'unes hordes de moteros europeus que s'aplagaven aquest cap de setmana a Lloret. Una trobada a l'estil de Sons of anarchy que valia la pena contemplar per la seva peculiar estètica.

En fi, crec que mai no m'havia sentit tan borrego. Et diré que m'ha fet mal patir aquesta experiència però que viure-la em deu haver ajudat a entendre una mica més com funciona el món. I a seguir vivint en la contradicció permanent...

Paranoid Android (Radiohead)

Com em passa amb molts grups que admiro no els vaig seguir en el seu moment d'èxit i els he redescobert més tard. Radiohead és un d'ells. Tots els seus discos m'agraden i la forma de cantar de Thom Yorke m'atreu extraordinàriament. Paranoid Android no és el tema més popular del grup, però a mi sempre m'ha sorprès la forma de barrejar tants estils diferents en un mateix tema. Amb el temps em vaig assabentar que en realitat la cançó va ser una combinació feta a partir de tres cançons escrites per tres membres diferents del grup, cosa que podria explicar la meva sorpresa inicial, i també el fet que calgui escoltar-la bé diverses vegades abans de valorar-la. La versió que et presento aquí és de 1997, just acabat de publicar el disc OK Computer que conté el tema en qüestió. Tota una demostració d'energia i intel·ligència.

Més cançons a Cançons per sentir i escoltar.

Guanys a l'hort: resposta en obert al meu germà

Ahir va pujar la meva família a dinar a Gualba. Feia un d’aquests típics dies de començament de primavera amb un cel blau, núvols de cotó per fer bonic, i una lluminositat espectacular després de les fortes ventades de la nit anterior. El passeig entre camps va ser molt gratificant, tant abans com després de dinar. El meu germà Jordi i jo anàvem caminant parlant de diferents coses, entre les quals va sorgir el tema de l’hort que conreo.

Una mica d’història, tot just per explicar-te que fa dos anys que en Josep de Can Dragó, un pagès de 85 anys, em va deixar un tros de terra (uns 90m²) perquè jo pogués tenir un hort, una il·lusió sobre la que feia anys venia donant-hi voltes però que no trobava el moment d'engegar. El tema es va precipitar el dia en què em van fer fora de la feina i, al deixar de baixar a Barcelona i començar a treballar pel meu compte des de casa, vaig guanyar temps per dedicar a altres coses, com ara l’hort. El primer any vaig treballar la terra a mitges amb un bon amic de Gualba, i vam tenir la primera collita, sempre gratificant quan es tracte de carbassons, mongetes, cogombres, bledes i tomàquets. En acabar l’any, el meu company va decidir que no volia seguir amb l’hort. L’any passat, el segon, vaig treballar la terra sol, tot i que en Josep es va oferir a regar l’hort mentre jo estigués de vacances a canvi que li deixés un tros del meu hort per plantar els seus tomàquets (és paradoxal perquè la terra és seva i me la deixa sense cap cost per part meva, però la qüestió és que el meu tros el tinc envoltat d'un tancat que més o menys protegeix els conreus dels abundants senglars dels voltants mentre que en Josep ho conrea tot obert. D’aquí el seu oferiment). Em va anar perfecte. Ara he començat la tercera temporada, de moment amb cebes, pèsols, enciams i bledes.

Posat en antecedents, segueixo. El meu germà, gens sospitós de donar-li un valor materialista a les coses, em va preguntar ahir si havia fet càlculs dels costos de l’hort, sobre el que m’estalvio o no pel fet de tenir l’hort. La resposta, precipitada, va ser dir que, tot i que tenia un registre de números dels tres anys d’hort, no havia fet els càlculs definitius ni n’havia extret una conclusió en ferm. Aquest any, per exemple, he renovat el tancat (els senglars van acabar trencant i saltant per damunt del primer que tenia) però en canvi m’he estalviat en fems ja que en Josep i jo els hem anat a buscar a un corral on dormen els bens sense cap cost monetari. No pago aigua ni sòl i no hi aboco productes químics més enllà de sulfatar els tomàquets (permès a l’agricultura ecològica). Una mongetera em costa 20 cèntims i en puc treure un kg de mongetes i segons temporada es ven al mercat a tres, quatre o set euros. Aquestes variacions fan difícil de fer un càlcul gaire precís del balanç econòmic final. Encara avui estic menjant mongetes que vaig recollir l’any passat i que he conservat al congelador.

I aquí continuo amb la resposta al meu germà:

"Aquest matí, Jordi, he estat a l’hort posant palla (s’utilitza en agricultura ecològica com a control de males herbes –mala fama que tenen les pobres– a banda de preservar la humitat del sòl i protegir-lo de la radiació ultraviolada). Mentre treballava i escoltava el darrer disc dels The Decemberists estava pensant en la teva pregunta, i hi ha tot un seguit d’elements sense valor monetari associats a l’hort, que, lògicament, no es poden quantificar en cap balanç econòmic. L’hort em permet sentir la natura en la seva plenitud, amb el sòl, les plantes, els cucs i els ocells. Estic en contacte amb l’aire i veig les muntanyes, els boscos, la riera i els núvols al meu voltant. Sento el vent i la pluja a la meva pell. El meu cos recarrega les piles amb la serotonina (que quan estem deprimits busquem en els antidepressius). Quan veniu a veure’ns, i tinc collita, la comparteixo amb vosaltres. Si vaig a casa d’un amic li porto alguna cosa de l’hort, perquè li dono un valor social. Els meus fills participen, més enllà dels beneficis dels productes de l’hort lliures de químics afegits i conservants, del contacte amb aquest entorn, des del sòl a la calor passant per l’aigua i les marietes, beneficiant-se d’aquesta educació no reglada que és la cultura –paraula llatina que originalment vol dir conrear o cultivar. Els hauries de veure amb quina il·lusió recullen les mongetes i com són capaços d’identificar els productes, en alguns casos millor que jo mateix! Les meves converses amb en Josep i altres pagesos de la rodalia són la font on m’amorro per omplir-me de coneixements i de sàvies respostes als meus innombrables dubtes. I la llista de valors associats podria ser molt més llarga.

Tot plegat em pregunto, quant val això? És impossible quantificar-ho ni pretenc fer-ho. Així que només et puc donar una resposta intuïtiva però que no em genera cap dubte: el balanç de tenir l’hort és altament positiu i satisfactori, molt més enllà del que mai m’hagués pogut imaginar.

Ja m’havia fet aquesta pregunta altres cops jo mateix però en fer-me-la tu, com ja he comentat fora de qualsevol connotació materialista, m’he vist obligat a reflexionar-hi i m’ha ajudat a enfortir la meva convicció. Gràcies per haver-me posat en aquesta tessitura de pensar-hi. Et dec uns quants cogombres!"

Negra sombra (Luz Casal)

Negra sombra és un enigmàtic poema de Rosalia de Castro que es va musicar ja a final del segle XIX. Al disc de Carlos Núñez A Irmandade Das Estrelas, de 1996, Luz Casal interpreta magistralment aquest tema acompanyada de la flauta, whistle i ocarina de Núñez i de les guitarres de Ry Cooder. Curiosament, no he associat mai aquesta cançó al paisatge gallec o als vaixells de pescadors. Tot al contrari, cada cop que sento aquesta interpretació, a banda d'admirar-me de la capacitat de transmetre força i passió en la veu de Casal, el meu cap se'n va fins els camps de cereals de les terres de Monegros, camps verds d'abril i maig amb cels blaus i roselles vermelles. 

A final dels noranta, la Cristina i jo vam passar moltes hores per aquelles terres eixutes aragoneses, i aquesta cançó sonava un cop i un altre, mentre esperàvem que s'amagués la darrera llum del sol. A aquesta companya infatigable, a qui li dec tot, li dedico el tema.

Més cançons a Cançons per sentir i escoltar. 

Ja he tornat a casa!

Ha passat un mes des de què vaig marxar a Islay, 33 dies exactament. Vaig arribar a l’illa amb il·lusió per conèixer un lloc nou, persones noves, paisatges i olors diferents (si vols llegir més clica aquí)

Spring is in the air!

Sí. Tal com ho llegeixes. Aquesta i "I feel the Spring is coming" són les expressions que més he sentit aquesta darrera setmana. Ho he sentit dir a cinc persones diferents aquí a Islay. La veritat és que se'm feia estrany sentir-ho tenint en compte que fa menys fred, però el vent i la pluja s'han mantingut constants tota la setmana... I em preguntava: on ho senten? Avui, però, n'he estat conscient... un passeig matinal per un bosquet proper m'ha permès sentir, com cap altre dia abans, un munt de mallerengues, tords, cargolets, aloses, pinsans i verdums cantant a tot drap l'arribada de la primavera. Fins i tot als cignes se'ls veia amb ganes de marxar cap al nord a passar l'estiu. I he vist unes quantes flors obertes que no m'hi havia fixat abans. Sí, jo també he sentit que la primavera està arribant...

Què tal pel teu barri? Spring is in the air? O a aquest hivern encara li queden forces?

Bilingüisme de cervell pla

Sóc bilingüe. Tal com jo ho veig, això vol dir que utilitzo dues llengües a ple rendiment; com ho diria? sense fer cap esforç en cap d’elles, en el meu cas el català i el castellà. M’agradaria poder dir que sóc tri o quatrilingüe donats els meus coneixements de francès i anglès però no puc ja que he de fer un important esforç en ambdues llengües. En tot cas puc dir que sóc políglot perquè puc utilitzar les quatre llengües, amb més o menys gràcia, però res més.
 
Per a mi, com per a la majoria de catalans de la meva i posteriors generacions, el bilingüisme és quelcom natural. En el meu cas, recordo amb certa nostàlgia els dinars a casa, quan encara vivia la meva àvia aragonesa, i com les converses canviaven de llengua en funció de a qui estiguessis mirant. I quan s’ajuntava la meva tieta encara era més divertit perquè mentre que uns li parlàvem en català altres ho feien en castellà. Bilingüisme en essència pura.
 
Una altra forma d’entendre el bilingüisme, menys casolana però ben propera, és la que utilitza el meu admirat Buenafuente. El recordo en una entrevista a Bertín Osborne, a la televisió catalana, és clar. De fet, feia si fa no fa com nosaltres a casa: mirava a la càmera i parlava en català, mirava el paio i passava al castellà o una mitja barreja, donant lloc a situacions d’humor i expressions mal traduïdes de forma expressa, que l’andalús seguia a la perfecció. M’encanta! Això és pur bilingüisme.

La llengua és eina de comunicació i aquesta manera de fer dels bilingües compleix perfectament aquesta funció i ho fa utilitzant ambdues llengües amb indiferència. La riquesa del coneixement del lèxic i de les expressions del català i del castellà permeten una conversa més plena ja que les, a vegades subtils, diferències entre unes formes i altres acoloreixen la comunicació. I si parléssim més llengües encara ho enriquiríem més, amb expressions que expressen formes d’entendre el món diferents a les nostres. Quan fem bandera de la nostra llengua, estem pervertint la seva funció original, que no és precisament la de diferenciar pobles. Un ús pervers utilitzat per ferir el més feble, o per demanar unitat davant el fort...
 
12.25h Barcelona, estació de tren de Passeig de Gràcia. Els altaveus anuncien “Rodalies, amb destinació a Granollers i Sant Celoni: via 2” i a continuació “Cercanías, con destino Granollers y Sant Celoni: vía 2”. Què limitats que som! Dos minuts després el tren entra a l’estació i els altaveus criden “Granollers i Sant Celoni. Via 2” i tot seguit “Granollers y Sant Celoni. Vía 2”. Has notat la diferència? En realitat són veus gravades de diferents persones, posaria la mà al foc. La primera amb accent català força neutral, la segona en castellà un pèl exagerat. Unes diferències subtils que només reconeixeria un català. Els turistes (nacionals o no) no deuen entendre ni un rave d'aquesta distinció. Puto bilingüisme de cervell pla!

Per a tu, Andrea

Avui és un dia molt especial per al Xavi i l'Emma, i també per a l'Ousmane. He estat donant voltes sobre com podia fer-vos arribar part dels meus sentiments cap a l'Andrea. Finalment, he pensat que amb la cançó de l'Hallelujah de Leonard Cohen cantada per Jeff Buckley us podia fer arribar part del que sento. Us la dedico a vosaltres i, com no, a l'Andrea.

La Hobbitown del Baix Montseny

M'agrada viure a Gualba. Sí. M’hi trobo molt a gust i m’agrada pensar que els meus fills creixen en un entorn de petit poble com és aquest, mig rural, mig neorural. És divertit conèixer la gent que t’envolta i amb qui et creues cada dia. I et va bé perquè sempre necessitem favors uns dels altres i ara sóc jo qui els necessita i ara tu. Tot és proper: l’ajuntament, l’escola, la farmàcia, les festes, els comerços,... Si vols establir llaços socials és força fàcil, tot i els inevitables grupets: autòctons (o semi), nouvinguts pijos (pocs), progres (uns quants), nous rics (bastants més)... i si vols la teva intimitat també la pots tenir. Que vols veure algú? Camines cap al poble i en un dels tres bars trobaràs algú, o a la plaça i podràs petar la xerrada o prendre una cervesa. Que vols estar sol? Doncs te’n vas a passejar una estona per la muntanya i pots caminar hores sense veure ningú. L’entorn natural, el Montseny, és de lo millor que pots trobar a 40 minuts de Barcelona. Que et perds la vida cultural de la ciutat? Doncs agafes el cotxe o el tren i t’hi plantes si vols veure alguna pel·lícula en particular, concert, exposició o obra de teatre. En fi, és una delícia viure a Gualba. M’estimo aquest poble.

Feel so near (Dougie MacLean)

No sé si coneixes la cançó. És de Dougie MacLean, un cantant escocès. La Cris i jo vam conèixer la seva música ara fa 17 anys en un petit poblet al nord d’Stirling, Dunkeld. Es tracta d'un cantant i músic peculiar en la seva forma de tocar la guitarra (afinació oberta en to de do però tocant amb celleta al cinquè traste, és a dir, en to de fa), i en les seves lletres, ara reivindicatives, ara cants a la natura. La cançó que et proposo es diu Feel so near (sentir-se a prop). En els seus directes, Dougie MacLean explica que durant un temps va viure en una illa de la costa oest d’Escòcia, on el vent era tan fort que gairebé no podies caminar. I explica que davant aquella força de la natura et podies sentir realment insignificant. 

Aquest matí de dissabte, aquí a l'illa d'Islay, l’Steve i jo podíem fer el que volguéssim ja que no treballàvem. Vam demanar si podíem fer servir el cotxe i ens van donar permís. Pintava bé. Anar a pajarear tot el dia. No ha plogut en tota la setmana. Avui sí. I feia vent. Segur que no tan fort com el que descriu a la cançó. No importa. Hem marxat igualment a veure què tal pintava tot i no ens ha anat gens malament. Fins i tot ens ha sortit el sol per la tarda i hem afegit unes quantes espècies d'ocells marins a la llista. Però en diversos moments m’he sentit, com diu el cantant, molt proper al vent, les onades i les flors dels camps.

Més cançons a Cançons per sentir i escoltar.