Pilotes fora: jo no me'n faig responsable!

Amb aquest títol potser penses que parlaré del penal estratosfèric llançat per Sergio Ramos a la semifinal de la Champions. Seria divertit, però ja s’ha escrit molt sobre això i el meu objectiu està força més allunyat. Vull comentar aquesta manera de fer, pròpia dels humans, que consisteix en treure's les responsabilitats del damunt i passar-les a un altre o a tota una col·lectivitat com si llançant pilotes fora ens eximís de les nostres pròpies. Les situacions en què fem aquest exercici acostumen a ser molt variades, i van des de l'àmbit laboral al familiar passant per tot un reguitzell d'entorns diferents. Però avui, el que més em molesta, és quan s'exergeix des del poder polític. 

No és una qüestió nova i fa mesos que volia escriure alguna cosa sobre el tema. La gestió de les darreres crisis i especialment la culpabilització que es fa des de les cúpules de poder amb l'altaveu de molts mitjans de comunicació, m'han fet decidir finalment a donar-ne opinió. I és que des de fa mesos se'ns està enviant un missatge recurrent que a força de repetir-lo s'espera que acabem interioritzant, a l'estil de La revolta dels animals d'Orwell. El missatge ve a dir que tots som responsables de la crisi actual i que mentre en l'època de vaques grasses es feien bestieses associades a l'especulació immobiliària i financera però a cadascú ens anava bé individualment, només fèiem que mirar cap a un altre costat i treure'n el màxim profit personal d'aquest benefici col·lectiu (per damunt de les nostres possibilitats, com està de moda dir). I per tant, ara, que estem en època de vaques magres, hem d'acceptar col·lectiva i individualment el càstig per la nostra mala actuació (entengui's retallades diverses en el nostre estat del benestar) i s’afegeix allò de què "ningú no podia preveure que acabaríem així". Òbviament el missatge repetit és més curt, del tipus "tots en som responsables" o "sempre miràvem cap a un altre costat" però quan el sents argumentat ve a dir quelcom semblant al que he exposat aquí.

Doncs no! Jo no me'n faig responsable i aquí hi ha un seguit de mentides malintencionades amb l'única intenció de passar la pilota al gruix de la societat, com ja es fa en altres àmbits. En primer lloc, quan es parla de crisi es pensa o se sobreentén només com a crisi financera i aquesta és la que està marcant totes les accions posteriors. Però aquí no hi ha una sola crisi sinó un conjunt d'elles sobreposades que engloben problemes planetaris com el canvi climàtic, la pèrdua de biodiversitat, l'esgotament de recursos (energia, aigua, sòl), la pobresa, la desigualtat, la inequitat o la pèrdua de valors (sí, sí, de valors, per molt que alguns segueixin pensant que això són anacròniques paraules d'escoltes, hi ha valors associats al col·lectivisme o a la solidaritat que són d'absoluta vigència). La crisi financera és una més de les que hi ha, la que malauradament guia els canvis actuals perquè, de forma totalment il·lògica, és la que mana en el nostre món capgirat.

I també és mentida que no hi hagués veus que denunciaven els excessos del nostre món. Això no és nou, i molt abans de les darreres dècades d’especulacions, des dels anys setanta del segle passat –tot i que clàssics com Aristòtil, i cito Jorge Riechmann, ja parlaven de la necessitat de tenir una cultura del just mig, del saber quant és suficient–, hi ha hagut grapats d'estudiosos i pensadors que s'han buidat per explicar-ho. Una cosa diferent és que no hagin tingut el ressò mediàtic necessari. Ara, amb l'actual crisi financera sembla que molta gent s'ha despertat i s'ha adonat que el que aquests autors i pensadors deien durant, com a mínim, els darrers quaranta anys era cert. Jo mateix, i sense voler anar de pedant, fa més de quinze anys que imparteixo seminaris i xerrades sobre l'encaix dels models de desenvolupament amb el medi ambient, i intento explicar els límits amb què ens trobem i que ens aboquen a situacions com la que vivim ara.

No me'n faig responsable! No he viscut l'època de vaques grasses especulant ni traient profit de les facilitats financeres ofertes pels bancs (aquí sí que hi ha responsabilitats) amb la complicitat de gran part d'empresaris i de polítics autonòmics, estatals i europeus (més responsabilitats). Tot i viure en permanent contradicció (ja ho he comentat en un escrit anterior) intento mantenir-me al marge d'aquesta fal·lera compulsiva consumista i especuladora. Evidentment, en la mesura que puc i ser fer-ho, i fins allà on el meu compromís em porta, igual que a milers de ciutadans d'arreu del món, la majoria amb compromisos molt més agosarats i generosos que els meus. Malauradament, però, tot i no sentir-me'n responsable a mi també em toca el rebre a l'hora de complir el càstig amb el que els administradors de la cosa pública han volgut recriminar-nos la nostra suposada mala praxis. 

Com a mínim, a aquests se'ls hauria d'exigir que no tinguin la barra d'espolsar-se del damunt les pròpies responsabilitats amb l'ajuda dels seus aliats mediàtics, i que deixin d'una vegada l'estupidesa malintencionada d'abocar pilotes fora als llançadors de penals, encara que les pilotes acabin orbitant a l'estratosfera.