diumenge, 15 d’abril de 2012

Perdona'm! No ho tornaré a fer

Tots sabem lo difícil que és tenir unes conviccions, uns ideals i uns valors en el món teòric i la posada en pràctica de tot aquest paquet en el món real. Als que defensem una manera d'entendre el món diferent a la normal se'ns qüestiona constantment sobre per què tenim cotxe o comprem en una determinada botiga. A la resta de mortals se'ls fa veure que hi ha missatges contraposats com dir-li al teu fill que el tabac és dolent mentre encara et put l'alè de la darrera cigarreta, o dir-li que no ha d'insultar els altres alhora que escridasses l'àrbitre d'un partit de futbol i t'enrecordes de tot el seu arbre genealògic. Però la vida és així, i a mi em va costar un llarg aprenentatge acceptar-ho, però som individus contradictoris i la contradicció forma part de la nostra vida. Per a mi la vida és com nedar en un mar amb onades en què vas trampejant com pots les diferents situacions. De vegades t'hi oposes frontalment i t'acabes empassant més aigua del compte. D'altres et deixes portar pel corrent i t'en surts. Pensar que un pot viure sense contradiccions és totalment il·lusori o directament esquizofrènic.

Aquest cap de setmana he viscut una d'aquestes situacions carregada d'implícites contradiccions, si més no amb la meva forma d'entendre el món i de voler viure la vida. Cada quatre o cinc mesos ens trobem quatre parelles que ens vam conèixer anant a buscar els nostres fills o filles adoptats a Etiòpia, ara fa dos anys i mig. L'objectiu és que els nostres fills etíops mantinguin aquest contacte entre ells alhora que també ho fan els seus germans (casualment totes quatre parelles tenim un altre fill de la mateixa edat, tres dels quals van estar també a Etiòpia per buscar el seu germà o germana). Fa gràcia veure'ls com van creixent i es relacionen tots plegats. En total ens ajuntem 17 persones. I com deia ens veiem de tant en tant. Darrerament vam pensar de no quedar només per fer un dinar sinó de veure'ns tot un cap de setmana i cada vegada ho organitza una de les famílies.

Típica imatge lloretenca (i que em perdonin els autòctons)
Doncs bé, aquest cap de setmana vam anar a petar a un macrocomplexhoteler de Lloret de Mar. Sí, allò que sempre he criticat ho he pogut viure en primera persona. No en culpo els organitzadors, pobres! Només faltaria. Però sincerament m'ha semblat patètic i jo un borrego més dels que es movia entre els centenars de persones que ens acumulàvem a l'hotel. Superoferta: 98€ per família en suite doble, amb pensió completa i barra lliure! I animació infantil, piscina climatitzada... No entraré en detalls d'aquest complex de més de 600 allotjaments (entre habitacions, suites i apartaments), ni del poble en sí on el que era difícil era trobar rètols en català en cap dels establiments, ni paraules en català en les converses amb els propietaris o els treballadors. Tampoc en parlaré de les més que dubtoses sessions d'animació per a nens.

Tal com estan les coses realment era un ofertón, especialment si beus com un cosac, cosa que no és el meu cas ni de cap dels que vam anar, o menges com Pantagruel, que tampoc no era el cas. Les habitacions estaven molt bé, i als àpats, tot i que de discreta qualitat, podies menjar sense límits el que et vingués en gana. Alguns cambrers em comentaven que la gent acaba consumint més o menys el doble del que consumeix a casa. Si allà es fan una copeta després de dinar aquí se'n fan dues (com que hi ha barra lliure). Però una bogeria: plats a rebentar que després quedaven a mitges, berenars de patates fregides i sandvitxos congelats, riuades de persones amunt i avall, cues per a les animacions... Fins i tot hi havia més gent celebrant el penal a favor del Levante que la victòria final del Barça! I si et dic que a més el centre era un spa, és a dir, un espai que ofereix teràpies de relaxació... El més relaxant -i no és ironia- va ser trobar-nos enmig d'unes hordes de moteros europeus que s'aplagaven aquest cap de setmana a Lloret. Una trobada a l'estil de Sons of anarchy que valia la pena contemplar per la seva peculiar estètica.

En fi, crec que mai no m'havia sentit tan borrego. Et diré que m'ha fet mal patir aquesta experiència però que viure-la em deu haver ajudat a entendre una mica més com funciona el món. I a seguir vivint en la contradicció permanent...

2 comentaris:

  1. La veritat és que el millor van ser els moteros, i el més preocupant tota la resta. Com en moltes situacions comenten els psicòlegs, ser conscient d'un problema és un primer pas, jo diria que el més important, per a treballar-ho i buscar solucions. Jo puc arribar a sentir-me com un borrego, en molts moments, molts dies, ser-ne conscient no fa que ho deixi de ser però aconsegueix arrencar-me un somriure. I sempre ens quedarà l’intent de marcar els nostres límits, intentant viure amb uns determinats valors i reptes.

    ResponElimina
  2. Olé! Gràcies per completar el meu escrit tu que ho vas viure en directe al meu costat.

    ResponElimina

Si vols compartir el que penses...

Fotografia de capçada: Mussol comú (Athene noctua). Castellserà, Urgell. Hivern 2017. Autor: Ignasi Oliveras