Bilingüisme de cervell pla

Sóc bilingüe. Tal com jo ho veig, això vol dir que utilitzo dues llengües a ple rendiment; com ho diria? sense fer cap esforç en cap d’elles, en el meu cas el català i el castellà. M’agradaria poder dir que sóc tri o quatrilingüe donats els meus coneixements de francès i anglès però no puc ja que he de fer un important esforç en ambdues llengües. En tot cas puc dir que sóc políglot perquè puc utilitzar les quatre llengües, amb més o menys gràcia, però res més.
 
Per a mi, com per a la majoria de catalans de la meva i posteriors generacions, el bilingüisme és quelcom natural. En el meu cas, recordo amb certa nostàlgia els dinars a casa, quan encara vivia la meva àvia aragonesa, i com les converses canviaven de llengua en funció de a qui estiguessis mirant. I quan s’ajuntava la meva tieta encara era més divertit perquè mentre que uns li parlàvem en català altres ho feien en castellà. Bilingüisme en essència pura.
 
Una altra forma d’entendre el bilingüisme, menys casolana però ben propera, és la que utilitza el meu admirat Buenafuente. El recordo en una entrevista a Bertín Osborne, a la televisió catalana, és clar. De fet, feia si fa no fa com nosaltres a casa: mirava a la càmera i parlava en català, mirava el paio i passava al castellà o una mitja barreja, donant lloc a situacions d’humor i expressions mal traduïdes de forma expressa, que l’andalús seguia a la perfecció. M’encanta! Això és pur bilingüisme.

La llengua és eina de comunicació i aquesta manera de fer dels bilingües compleix perfectament aquesta funció i ho fa utilitzant ambdues llengües amb indiferència. La riquesa del coneixement del lèxic i de les expressions del català i del castellà permeten una conversa més plena ja que les, a vegades subtils, diferències entre unes formes i altres acoloreixen la comunicació. I si parléssim més llengües encara ho enriquiríem més, amb expressions que expressen formes d’entendre el món diferents a les nostres. Quan fem bandera de la nostra llengua, estem pervertint la seva funció original, que no és precisament la de diferenciar pobles. Un ús pervers utilitzat per ferir el més feble, o per demanar unitat davant el fort...
 
12.25h Barcelona, estació de tren de Passeig de Gràcia. Els altaveus anuncien “Rodalies, amb destinació a Granollers i Sant Celoni: via 2” i a continuació “Cercanías, con destino Granollers y Sant Celoni: vía 2”. Què limitats que som! Dos minuts després el tren entra a l’estació i els altaveus criden “Granollers i Sant Celoni. Via 2” i tot seguit “Granollers y Sant Celoni. Vía 2”. Has notat la diferència? En realitat són veus gravades de diferents persones, posaria la mà al foc. La primera amb accent català força neutral, la segona en castellà un pèl exagerat. Unes diferències subtils que només reconeixeria un català. Els turistes (nacionals o no) no deuen entendre ni un rave d'aquesta distinció. Puto bilingüisme de cervell pla!