"Escrivint..."

"Escrivint..." és tot el que anhelava veure a la petita pantalla. Saber que havia llegit el missatge i li responia. El silenci de l'espera l'angoixava, l'ofegava. S'havien demostrat que s'importaven, havien intimat, se sabia estimada, però les petites ratlles no passaven al blau. Recordava els vespres gens llunyans, on els polzes corrien lleugers cercant lletres, creant mots. Les paraules, mai pronunciades, fluïen fresques sobre el teclat i la sintonia de pensaments, experiències i sentiments viscuts la sorprenia a cada volta. Una ànima bessona, creia. I alhora s'havia sentit tan afalagada, tanta atenció rebuda... Paraules boniques i oportunes, reconfortants o còmplices, secrets exclamats a veus, silencis premuts en punts suspensius...

Un dia els missatges van perdre calidesa. Intuïa la seva expressió darrera aquelles frases cada cop més curtes, icones sense encant, finals secs, temps espaiats i acomiadaments ràpids... Ho van parlar. No, tot segueix igual, li va dir. Però res no era igual. Per a ell aquella relació era interessant; més encara, li agradava, l'apreciava i l'estimava, però no hi carregava la mateixa densitat emocional. Ella, aïllada en la seva acceptada solitud, la sentia com l'únic lligam que la mantenia a penes unida a la vida que havia imaginat perduda. Per primer cop en temps, havia recuperat la confiança en les persones a partir d'aquella sola virtualitat de petita pantalla on riures, plors i somnis eren reals. Però mai no li ho diria. Després d'haver-se conegut enlairada, feliçment captiva dels núvols que l'envoltaven, no podia evitar rellegir amb nostàlgia aquells intensos bescanvis nocturns plens de desitjos continguts, mentre cercava desesperada aquell "escrivint..." sobre el darrer missatge que mai no arribava. El conegut sentiment de pèrdua, temut, s'apoderava del seu esperit, immers en una confosa culpabilitat perquè entenia que havia fallat en algun moment, no sabia quan, com ni en què. Però no hi havia cap reprovació cap a ell, només l'agraïment per haver-la conduït als cims més alts, regalant-li per un temps l'alegria que necessitava per viure aquella segona vida. 

Va aparèixer setmanes més tard. Algú, diuen, la va veure caminant per una carretera local. La mirada buida, la motxilla a l'esquena, buscant un nou racó on començar una tercera vida...