diumenge, 10 de maig del 2015

Trobada amb la mediocritat

Me la vaig trobar de cara. Tinc la sensació que m'esperava asseguda o ajaguda. Gairebé tenia forma humana i, atès que feia un any que no coincidíem i atesa la meva escassa sensibilitat fisonòmica, per un moment vaig dubtar de si era realment ella, tan canviada com semblava. Potser havia superat aquell pretèrit estat llefiscós i pudent per albirar-ne un de nou i prometedor i això la feia diferent, insinuant als meus ulls confosos sota les darreres llums capvesprals. Sigui com sigui em vaig aturar i, vençuts aquells moviments de cap silenciosos de temps passats, vaig utilitzar els mots reclosos i mig oblidats per saludar-la. No tenia clar en quines aigües em bellugava però, tot i la incomoditat física de l'espai que ens acollia, vaig interpretar que s'acostava franca, malgrat no aguantar en el meu el seu esguard d'astuta guilla.

Després d'unes primeres passes a les palpentes la mediocritat em va començar a ensabonar. Poc acostumat a les carícies d'esperpents, aquelles paraules que creia sinceres em van seduir, o van seduir el meu ego, llargament malmès i desatès. Els copets a l'espatlla, els somriures còmplices i els intercanvis enginyosos em generaven una estimulació cerebral, o potser només sensitiva, que alliberava dins el meu corrent sanguini grapats d'hormones de plaer. La mediocritat alçava la copa i brindava a la meva salut. I jo li somreia, il·lús, bocabadat de veure la seva aparent transformació.

Van passar dos dies, potser tres. El sabó havia abandonat la meva pell, altra vegada pura i innocent, com abans de la trobada. El record dels afalacs va quedar ràpidament reemplaçat per visions cada cop més realistes i torbadores. La mediocritat seguia sent mediocre. La meva candidesa havia cedit davant la seva estratègia aduladora i jo hi havia caigut de quatre potes. Vaig prendre consciència que la mediocritat, disfressada de falsa intel·lectualitat pamfletària, m'havia estat ridiculitzant oberta i obscenament per a satisfacció d'amics, parroquians i propers, tot emulant el lema d'una coneguda marca discogràfica d'imatge escaientment canina. I la trobada, aquell encontre volgut o fortuït, va ser una forma de riure-se'n directament de mi, a pell nua, sense respecte, vergonya ni contemplacions.

Els nascuts sota el signe astronòmic de la bona fe acostumem a topar diverses vegades amb la mateixa pedra. Primer, ens hi atansem sense ni tan sols percebre-la, i després d'ensopegar i caure, ens aixequem maleint-nos per la nostra poca traça. Amb el temps oblidem, ens en convencem, que la pedra ens va fer caure i, potser creient que la podrem saltar, ensopeguem altre cop i ens posem de peu, novament, amb l'orgull més ferit que els palmells vermells i els genolls encetats. No hem mesurat prou bé les nostres capacitats i ens cal fer un pas enrere. Ens tanquem durant un temps dins nostre, dubtant de l'ombra que ens acompanya, fins que finalment traiem el cap de la cova i la tornem a veure. És ben bé al mateix lloc però sembla, així ho percebem, més petita, potser fins i tot ha perdut tall i té un perfil arrodonit perquè el temps l'haurà amorosit, pensem. Ens acostem, temorosos, creient que ha recuperat la sensatesa i que deu haver entès que no pot viure fent caure a la gent de bona fe. Però és tot engany i subtil disfressa i al moment en què badem recupera el seu contorn més afilat. Estirats de nou a terra, i amb l'ànima adolorida, tanquem fort els punys amb la ràbia de no haver reconegut la farsant.

Amb la mediocritat ja he topat tres vegades. Ara sé com és i quines robes és capaç de vestir. Aixecat per tercer cop només em queda confiar, ja no en la bona fe, sinó en què els déus m'assenyalin el camí de la malfiança a cada revolt on me la creui. 



* * * * *

P.S. Aquest cap de setmana un bon amic em feia una reflexió de viva veu sobre el concepte de mediocritat i em deia que el cas que jo reflectia es tractava més d'una trobada amb una mala persona que no només amb una persona mediocre. Vaig pensar que tenia raó, però donat que volia destacar-ne també la seva mediocritat he volgut fer aquest afegitó: 

Al món hi ha tres tipus de persones mediocres: els que ho són sense més, i que no es fiquen amb els altres; els mediocres envejosos, que a més no suporten que els altres tinguin cap petit èxit en cap àmbit; i els mediocres dolents que a més de ser envejosos opten per fer mal deliberadament. El relat parla de la trobada amb la mediocritat d'aquest tercer grup.

18 comentaris:

  1. No se si aquesta història és només literatura, i en tot cas m'ha agradat, o si és el relat d'un episodi real viscut, però de qualsevol manera crec que l'important no és caure o equivocar-se, sobretot si ens n'adonem a temps. Això no fa més altra cosa que recordar-nos que som humans. L'important és aixecar-se sense mals rotllos i continuar amb una nova lliçó a la motxilla.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies per les paraules i la visita, Laura! En realitat poc importa si és viscut o imaginat. Com bé dius, la clau és posar-se novament dempeus i amb una lliçó més apresa a la motxilla perquè de mediocres n'hi ha molts i arreu. així que segur que en seguirem trobant...

      Elimina
  2. Ignasi, quan trobis la manera de saltar o fotre una puntada de peu a la pedra, avisa'm. M'agradaria poder seguir les teves passes, que jo tinc la sensació de baixar sempre per una tartera trapussant amb totes les pedres...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Això m'ha sonat a l'acudit de la Mafalda que entra en una botiga amb el rètol de "Se hacen llaves" i li diu al venedor: "Buenos días, señor, vengo a que me haga la llave de la felicidad". I aquest li contesta: "Con mucho gusto, nenita, ¿a ver el modelo?" Mafalda surt amb cara de frustració dient-se "¡Astuto viejito!"

      Elimina
  3. Que bé que ho expliques, Ignasi... Jo crec que tots hi caiem molts cops ens aquestes trampes... Ja voldria jo saner-ho veure tan clar comtu ho dius...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Carme, per les bones paraules. Veure-ho clar? Només després de caure-hi!!! No és gens envejable, hahaha!

      Elimina
  4. I la mediocritat mai no es cansa, però nosaltres, que creiem tenir bon ull crític, de vegades ens deixem seduir per cants de sirenes disfressades perquè ens cansem d'estar sempre a l'aguait i ens confiem.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí. No t'ho esperes, creus en la bondat dels altres i de sobte... ens hem confiat massa i te l'endinyen! I els mediocres i la mediocritat segueixen campant pels seus aires, sense aturador...

      Elimina
  5. La mediocritat, tot i sent tant mediocre, és hàbil. I és molt cansat estar sempre a la defensiva, malfiant-se de tot, desconfiant de tothom. Per això pot passar que caiguem de quatre grapes més d'una vegada. No passa rés. Ens tornem a aixecar més savis, més forts, més desconfiats...esperant esquivar-la la propera ensopegada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. En això confiem, Glòria, en aixecar-nos més forts i previnguts per a la propera vegada. Però ser malfiat cansa molt... tan complicada com fem la vida amb lo senzilla que podria arribar a ser...

      Elimina
  6. Em pensava que m'havia equivocat de bloc, en llegir aquesta dissertació filosòfica sobre la mediocritat...
    Sembla que aquesta és una pedra que t'has trobat sovint al camí i sempre hi has caigut de quatre potes!
    .Si ja sé que diuen que quan ens aixequem som més forts, però a quin preu?
    La propera vegada que en trobis una, intenta rodejar-la i plantar-li cara, que també és una bona manera
    d'enfortir l'esperit...
    Ah, i em sembla que som molts els nascuts sota el signe astronòmic de la bona fe!
    Bon vespre Ignasi.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hahaha... dissertació filosòfica! No pretenc ser tan agosarat! Només es tractava d'obrir l'aixeta suficientment sense personalitzar i d'aquí l'aparença de dissertació del post. Tindré en compte els teus consells sobre plantar-hi cara...

      Me n'alegro que siguem molts els nascuts sota aquest signe, malgrat que sovint som els que més rebem...

      Elimina
  7. Moltes vegades la mediocritat no ve de cara i ens troba despistats... Pense que has escollit una bona paraula per descriure aquestes situacions! Però almenys aquesta només t'ha ensabonat, no se t'ha quedat tatuada baix la pell... Estem envoltats de mediocritat, i de vegades, em ve al cap la frase de "és com donar perles als porcs..." no sé si vindrà al cas, però m'ha passat pel cap moltes vegades.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No va ser només una ensabonada... hi va haver molta mala llet al darrera. Per cert, jo vaig fer una entrada sobre lo de donar perles als porcs. Si et fa gràcia pots fer-hi una ullada a: http://acontratorrent.blogspot.com.es/2012/07/perlas-o-margaritas.html

      Elimina
  8. Ai, Ignasi, que em sembla que t'han fet mal! Sempre m'ha semblat que feies cara de bona persona, vaja d'haver nascut sota el signe astronòmic de la bona fe, com tu dius. Malauradament, a aquests tipus mediocres de tres tipus, tots els hem patit. L'única arma en contra seva, la que faig servir jo, te la recomano, és deixar-los pel que són i pensar que aquest no te la tornarà a fotre. Per altra banda t'ha quedat un text que m'ha encantat: intimista en el fons i molt literari en la forma.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No et sàpiga greu, però em sembla que tinc una certa teresadependència, i fins que no et passes pel bloc a dir-me alguna cosa no dono el tema per tancat... Gràcies pels teus generosos elogis sobre el text. No m'ha estat fàcil fer un text que de ser massa explícit hagués avorrit als no versats en els fets o hagués pogut caure fàcilment en una dissertació mediocre i potser fins i tot grollera. I d'altra banda el volia fer prou literari perquè tingués interès més enllà de l'especificitat del moment. Si he aconseguit alguna cosa que s'hi acosti em dono per més que satisfet!

      Sóc plenament conscient que tots patim d'aquests mediocres. El que passa que hi ha els que hi van de cara i els que només et busquen l'esquena. Els primers és relativament fàcil esquivar-los. Els segons... Però intentaré seguir el teu consell. Merci!

      Elimina
  9. Gràcies Ignasi, per valorar la meva opinió que, per altra banda, quasi sempre és l'última. Com ja et vaig dir, el post et va quedar molt bé, i no és cap afalac; no sé donar una opinió si no és amb sinceritat. Mira, a propòsit dels mediocres, estic llegint un llibre de l'escriptor Ponç Pons "El rastre blau de les formigues" És poeta i novel·lista, però aquest jo diria que és més un llibre d'aforismes, alguns en llenguatge poètic. Diu el següent: Mediocre no és qui no ho sap fer, sinó qui enveja el que ho fa. Miserable, qui l'ataca. LLiga del tot amb la P.S que vas afegir.
    Després et contesto al teu comentari al meu blog.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Així que podria haver titulat com a "Trobada amb la miserabilitat" o alguna cosa similar... m'agrada! Gràcies, altre cop, per la teva aportació.

      Elimina

Si vols compartir el que penses...

Fotografia de capçada: Guineu (Vulpes vulpes). Vall de Cardós (Pallars Sobirà). Autor: Ignasi Oliveras