diumenge, 13 de juliol de 2014

Vides de sants

Ara fa quaranta anys vaig fer la primera comunió. En tenia vuit i la vaig fer un any més tard que els meus companys d'escola perquè els meus pares creien que encara no estava prou preparat... Tinc algun record de la celebració i especialment de dos regals que em van frapar: per part del meu tiet Floro una Pantera rosa de goma amb filferro per dins que adoptava la forma que jo li donés; i una senyora, em sembla que es deia Elvira i devia ser amiga dels meus pares, em va regalar un llibre sobre la vida de Joana d'Arc, la Donzella d'Orleans que va ajudar a alliberar França de l'opressió anglesa fins acabar cremada a la foguera acusada d'heretgia, i amb el temps canonitzada i pujada als altars. El llibre era d'aquells que podies llegir la història en format còmic o amb el text seguit, una gran col·lecció de l'època perduda en els temps.

Així doncs, la jove donzella, alçada a la categoria de santa, va ser un referent amagat de la meva preadolescència i dels anys posteriors. Potser era perquè els dibuixos la pintaven molt guapa vestida de soldat o pel seu final tràgic però m'emocionava amb la seva història i, en certa mesura i segurament de forma poc conscient i irracional, la tenia com a model per allò de lluitar per la justícia i la llibertat. Un model que compartia amb altres referents de l'època, aquests més irreals, com el Jabato o el Capitán Trueno. Però tornant als sants, crec que justament aquest era un dels objectius de canonitzar-los: que servissin de model i referent per a la gent de bona fe que els admirava i així tots fóssim una mica més bons (o més dòcils, vés a saber). 

Hi havia alguns sants d'altars que em queien bé: especialment Sant Francesc d'Assís, un happyflower del segle XII que amb el temps va rebre la consideració de patró dels animals i del medi ambient. D'altres em semblaven tenebrosos -com sant Pere que sempre m'he imaginat crucificat cap per avall, amb tota la sang baixant-li al cap, o el lapidat sant Esteve que es va guanyar el títol de dubtós honor de primer màrtir de l'Església. De vegades eren massa militaritzats com sant Ignasi, de qui vaig heretar el nom després que els meus pares, embarassats de mi, passessin per la cova manresana on el sant es va recloure. Amb el temps van venir les perversions de l'Església, designant com a sants a individus de foscs ideals cristians, com Escrivà de Balagué fet que em va donar a entendre que allò del valor de model dels sants s'estava perdent a marxes forçades. Es va mig arreglar amb la beatificació -pas previ a la canonització, que per a ella sembla que no cal córrer- de la mare Teresa de Calcuta, una altra lluitadora per la justícia social. Va tenir la mala sort de morir cinc dies després que lady Di, la princesa de Gal·les, de manera que el seu traspàs va passar desapercebut davant la història rosa i tràgica de la candle in the wind que va col·lapsar tot el protagonisme mediàtic del moment. O potser va ser tota una sort aquesta coincidència temporal doncs la mare Teresa va morir de forma discreta, tal i com havia volgut viure. En fi, que els sants servien per millorar el nostre estatus de bons cristians, emmirallant-nos del seu coratge, les seves obres de misericòrdia i de la seva bondat (a les històries de sants que escoltava de petit aquests sempre eren bons fills i filles que ajudaven els pares a parar taula, endreçar l'habitació, treure les escombraries...).

Ha passat el temps. La nostra societat s'ha dessacralitzat. Els sants segueixen als seus altars, a la foscor de les capelles, però la història de les seves vides ja no s'explica. Els nostres nens, adolescents i joves ja no els tenen com a referents vitals. Però com som una societat intel·ligent, una smart society, hem buscat nous sants. I els hem trobat! Ara tenim ídols, models nous. La majoria són prou mediàtics, acord amb els temps. Això sí, els missatges s'han modificat. Els valors de justícia i la bonhomia, la defensa de la llibertat i de l'entorn que tenien per objecte el benestar general i la protecció del més dèbil s'han substituït pel treball, l'esforç i la superació cap a l'èxit personal i la supremacia davant els altres. A Catalunya aquests nous sants assoleixen elevades quotes de popularitat. Fora de les esglésies i dels seus altars enarboren amb altivesa el seu estendard per fer-se veure. La societat els aclama i ells es deixen estimar. El seu missatge es resumeix de forma matussera en aixecar-se molt d'hora molt d'hora per poder treballar, lluitar contra un mateix i morir en l'intent si és necessari, amb carisma i, això sí, amb un bon accent català que això fa país. 

No sé si els nous sants es creuen el paper que els toca jugar. No sé si en són conscients. Ni tan sols si creient-ho i sabent-ho volen tenir aquest paper en la comèdia humana. No és un tema personal contra ells, que els Pep Guardiola i els Kilian Jornet tenen unes potencialitats que estan per damunt de la majoria de mortals -està clar que el Kilian és un prodigi genètic i que la intel·ligència psicològica del Pep per motivar està per sobre de la mitjana; no ho poso en dubte. I a més no hi ha una única veritat i totes les opinions, en principi, són respectables. El que em sorprèn de tot plegat és com la massa, faltada dels sants clàssics, d'ídols i herois, admira aquests nouvinguts, els puja als altars i en fa reverències. I quan la premsa hi està al darrera l'efecte es multiplica i la mitificació avança a un ritme frenètic.

L'altre dia em va arribar un escrit que sembla ser correspon al llibre "Córrer o morir" d'en Kilian. Sense dir-ne l'autor li vaig llegir a una persona i la seva primera reacció va ser si allò era una espècie d'himne o d'oració dels marines americans. No sé, valora-ho tu mateix. És un d'aquests escrits que molts runners i ultratrailrunners, aquesta nova moda dels darrers anys, exposen als seus blocs i diuen que pengen darrera la porta de l'habitació per motivar-se quan els dubtes, el mal temps o la mandra els fa trontollar la seva voluntat de sortir a córrer. 

Si he de triar, encara que el final fos tràgic, em quedo amb Joana d'Arc. Dalt del cavall, amb l'armadura de l'època i el cabell a l'aire, aquella jove dels meus contes d'infantesa feia goig.

3 comentaris:

  1. Quatre mesos de sequera... Et trobava a faltar! Ben tornat...

    Quan en alguna d'aquestes xarxes socials algú es dedica a mostrar les seves proeses fisicomentals i la superació dels seus reptes per fer-ne façana, automàticament clico el botó de "eliminar amistat". Ja saps que no combrego massa amb aquesta classe d'estereotips... Jo els meus reptes són meus i molt possiblement molt insignificants i sense sentit per a molts i no tinc cap necessitat de mostrar-los públicament. Potser em conformo amb poca cosa però el que volen els altres tampoc m'interessa.
    Ara està de moda això de l'emprenedoria. Has de crear la teva pròpia empresa, superar-te a tu mateix, ser creatiu, buscar-te reptes personals per a superar, trobar-te a tu mateix i sentir-te realitzat, acomplir els teus somnis... I tota una serie de manuals i experts per aconseguir-ho. I si ets un assalariat ets un pringat sense personalitat ni empenta, un poca pena, una persona gris.
    En definitiva, jo també prefereixo Joana d'Arc.
    Per cert, saps que els japonesos ja estan de tornada de tot això i ara han descobert que passejant per la natura, sentint les olors, els colors, el silenci... un es revitalitza? Ves per on... ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sequera llarga i no sé si això seran només quatre gotes però és que hi ha molts factors que han fet que deixi d'escriure malgrat que això va en contra del propi bloc... i alguns d'aquests no han desaparegut...
      Per cert, vaig trobar el restaurant Millennium de Juneda i s'hi menja de meravella... queda pendent per a la propera! I felicitats pels reportatges dels secans!

      Elimina
  2. Totalment d'acord, la Joana d'Arc era més autèntica, o jo més petita i inocent....
    És molt interessant el què comentes Núria sobre els japonesos, i ben cert, el cas és que fa ja més de 8 anys que vaig participar en un seminari sobre "la salut i el paisatge", el juny de 2006, al Casal Marià d'Olot. Organitzat per l'Observatori del Paisatge de Catalunya i el Departament de Salut. La jornada va servir per posar sobre la taula les experiències terapèutiques que utilitzen el paisatge per estimular positivament les persones que pateixen algun tipus de discapacitat i per integrar sectors socials marginals.
    En ell, des de SEO/BirdLife vam parlar de l'experiència positiva del voluntariat a la natura, i del projecte de seguiment del becplaner amb presoners del Dueso, a Cantabria.
    Una llàstima que aquí fa 8 anys si parlés d'això, i no s'hagi fet cap pas endavant, mentre ara parlem dels japonesos (que en aquella època ja eren capdavanters)....

    ResponElimina

Si vols compartir el que penses...

Fotografia de capçada: Mussol comú (Athene noctua). Castellserà, Urgell. Hivern 2017. Autor: Ignasi Oliveras