Mai he treballat com a comerciant ni venedor. No m'he posat al darrera d'un mostrador i no puc imaginar-me com es veu la vida des de l'altre costat. Suposo que, com en totes les feines, deu haver-hi dies bons, mediocres i dolents. Deu dependre de tantes coses! De com has dormit, dels objectius econòmics que et planteges, de lo pesada que és la mestressa i, és clar, del tipus de clients que et toca. He de confessar que, de forma general, sóc molt mal client de pràcticament tot, especialment del que no considero imprescindible. No sóc gran consumidor als bars i restaurants. De fet, sóc molt mal consumidor. I el mateix em passa amb altres botigues on acostumo a comprar estrictament el que necessito. Així que, bé, no dec interessar gaire com a client.
L'altre dia em va passar una cosa que em va deixar intrigat. Sense treure'm el son la veritat és que hi he estat pensant durant uns dies. Resulta que vaig entrar a comprar en una botigueta on em coneixen. El que volia valia dos euros, però malauradament només duia un bitllet de 100. Dic malauradament perquè vaig entrar amb el cos una mica encongit ja que, sense precedents concrets, em vaig imaginar que em podrien posar algun problema. Aquest encongiment corporal ja devia denotar que seria un client problemàtic. És això del llenguatge del cos que diu més veritats que les que surten pels llavis. Però és que aquests també em van trair: "Hi ha cap problema perquè pagui amb un bitllet de 100?" se'm va ocórrer demanar només entrar. El venedor, propietari del negoci, amb un somriure trencat a la cara, em va respondre: "Depèn del valor del que compris". I a continuació: "Per dos euros, no et canviaré el bitllet". Vaig tancar la porta per fora, més encongit, si és possible, que com vaig entrar.
Dos minuts més tard vaig comprar una barra de pa, de cost inferior a un euro, amb el bitllet de 100 a les mans. A la dependenta, que també em coneix, també li vaig entrar amb la mateixa pregunta d'abans sobre la possible incompatibilitat de pagar amb aquell bitllet. Em va somriure i em va dir, "si fossin les vuit del matí et diria que sí que és un problema perquè em deixaries amb poc canvi, però ara que estic a punt de baixar la reixa no hi ha cap problema". Vaig tancar la porta per fora, una mica més dret que en entrar.
Les maneres de fer diferents d'ambdós venedors poden tenir moltes variables per analitzar i treure'n l'entrellat de per què en un lloc va funcionar mentre que a l'altre no: passar una millor o pitjor nit, la capacitat d'empatitzar amb el client, el tipus de botiga... a saber quantes coses fan que al llarg de la vida dues persones actuïn diferent davant situacions similars si cadascú de nosaltres també ho fem constantment!
Però em van quedar un parell de preguntes al pap que no vaig gosar fer. De fet no me les vaig plantejar en aquell moment, però ara sí: a partir de quina quantitat de despesa m'hauria acceptat a la primera botiga que li pagués amb el bitllet de 100? Es tracta d'un càlcul de percentatges que respon a alguna norma entre els venedors que digui alguna cosa semblant a "no s'acceptaran pagaments de productes amb bitllets quan el valor d'aquells sigui inferior al 5% del d'aquests"? I la noia del forn, estava infringint les pautes bàsiques de les relacions comercials venedor-client?
Si pagues a la primera botiga amb un bitllet de 100 és pràcticament el mateix que pagar amb un de 50. Només que t'haurà de tornar un bitllet més, un de 50€, que quasi segur tenia a la caixa i més si era prop de l'hora de tancar. El que passa és que aquests bitllets fan por i la gent els té aquell recel de: ves, serà fals?
ResponEliminaEn una altra botiga no et dic que no però en aquesta no es tractava d'això... I si fos aquest el cas, què hem de fer els que cobrem feines diners en mà? No acceptar-los? L'altre dia a un amic meu li van pagar una feina amb dos bitllets de 500... què havia de fer? Si després ha de pagar alguna cosa amb aquests bitllets no tenen l'obligació d'acceptar-li?
ResponElimina