"No renuncies a nada"

Pensar que vivim en una societat global sense límits és el que ens ha portat fins aquí: una societat amb una esperança de vida molt alta, uns nivells d'educació també molt elevats i una riquesa econòmica mai vista abans. O sigui, un nivell de desenvolupament sense precedents. Bé, això és així per a una part de la societat global, perquè segons el darrer informe de Nacions Unides sobre el desenvolupament humà més de 1.500 milions de persones, o sigui una de cada cinc, viu en situació de pobresa multidimensional, amb carències concurrents en salut, educació i nivell de vida. 

Tornem, però, al desenvolupament dels països rics que, per bé que desigualment repartit entre capes socials (si tu tens dos cotxes i jo cap l'estadística ens diu que cadascú de nosaltres en té un) i entre gèneres, se sustenta, o així ho ha fet fins ara, sobre els recursos del planeta: aigua, biodiversitat, sòl, energia...

És sabut, però, que els recursos són limitats i no n'hi ha prou per a mantenir els 7.000 milions d'humans del planeta amb el mateix tren de vida que als països rics. Es pot interpel·lar a la justícia social o a la divina, però la realitat és que senzillament no hi ha suficients recursos per a tothom. De fet, cap a mitjan del segle passat es va elaborar la teoria de la dependència que, de forma simplificada, exposa la tesi que el desenvolupament dels països rics s'ha produït gràcies al subdesenvolupament dels països pobres. D'aquí sorgeixen conceptes com el deute ecològic, és a dir, del que els països rics devem als pobres per l'espoli continuat dels seus recursos. 

Així les coses queda clar que si volem viure en un planeta que sigui habitable per a tota la humanitat i compartit amb la seva diversitat de vida animal i vegetal, amb tots els ecosistemes funcionant correctament (i això vol dir amb tots els béns i serveis que ens ofereixen, des de la pol·linització fins a la retenció del sòl i la humitat entre molts altres, i del qual la nostra societat en depèn), si pretenem aquesta convivència, deia, cal compartir els recursos entre tots. O dit d'una altra manera cal fer l'esforç de renunciar a coses que ens són supèrflues o prescindibles.

És molt difícil donar aquest pas. Malgrat que existeixen iniciatives en aquest sentit, des de les tesis del decreixement fins a la simplicitat voluntària, encara són minories les que les practiquen. I és que s'ha de lluitar contra forces molt grans com la publicitat o l'obsolescència (molt sovint psicològica). A més quan un s'acostuma a viure bé o molt bé és fa difícil canviar voluntàriament per reduir el tren de vida, tot i que veiem com la crisi ens ha obligat a fer-ho.

Comento això perquè acabo de veure un anunci de la BP, antigament British Petroleum, la tercera empresa en importància en el sector del petroli i el gas que, conceptualment, llença per terra aquest missatge. O ho intenta. Aquí tens el vídeo. Un anunci que parla de qualitat i estalvi, sota una disfressa a l'estil d'un Braveheart motoritzat, però que acaba amb una frase prou explícita: "No renuncies a nada". No cal pretendre que una empresa del sector energètic es converteixi en una ONG que lluiti contra les injustícies del món, però donat que l'empresa farda de tenir un programa sobre sostenibilitat, el missatge es converteix en una contraprogramació en tota regla.

A mi, particularment, aquest anunci em provoca el sentiment contrari. Quan vaig per la carretera i veig una benzinera amb un sol verd, groc i blanc pintat -un sol que l'empresa diu que simbolitza l'energia dinàmica en totes les seves formes- em qüestiono si sóc capaç de renunciar a alguna cosa en favor del planeta i de la gent. No sempre ho aconsegueixo, no sempre m'ho proposo, però he recuperat la confiança que em dona saber que tots els llargs viatges comencen amb una petita passa.