dijous, 20 de març de 2014

Victus, Bishop, Bourne i les intel·ligències múltiples

Setge de Barcelona de 1714, gravat de Jacint Rigau-Ros i Serra
He acabat de llegir Victus (Sánchez Piñol, 2012). És un llibre que m'ha atret des del primer capítol i, darrerament, això havia esdevingut raresa. Però amb la novel·la sobre els fets que van convergir en el setge de Barcelona de 1714 m'he sentit molt a gust, no amb els fets en si s'entén, sinó amb la forma d'explicar la història i amb la definició dels personatges. El protagonista, Martí Zuviría, enginyer militar, es fa entranyable potser per la seva manera de ser, tot cagadubtes. La primera part del llibre, captivadora, explica la seva formació sota els auspicis d'un reconegut enginyer a Bazoches, a la Borgonya francesa, on de forma més o menys sàdica va sent sotmès una vegada i una altra a diverses proves per treballar la seva capacitat d'observació perquè aquesta era una de les principals habilitats amb què havien de comptar els enginyers militars de l'època que, o bé en el seu paper d'assetjadors o en el més sofert d'assetjats havien de prendre decisions ràpides amb els elements que observaven o de què disposaven (homes, fortificacions, armes, terreny, clima, defenses...). Així que, constantment, els impagables germans Ducroix l'empenyien a la sala esfèrica durant uns pocs minuts i, en sortir, els havia de descriure tots els objectes penjats per fils del sostre: mida, forma, alçada, profunditat,... I al principi no hi havia manera. Aquí pots llegir un detall de la bronca posterior que els dos germans li claven al Zuviría un cop acabat l'exercici (en l'original en castellà):

"Es que no lo entiende? -intervino Zenon-. Cuando ataque un baluarte o asalten el que usted está defendiendo, y solo tenga unos segundos para hacerse un cuadro de la situación, ¿cómo podrá responsabilizarse de las vidas a su cargo? 

- Tiene que estar atento -dijo Armand-. Siempre, a todas horas y en cualquier lugar. En caso contrario, no verá; y si no ve, no sirve para este oficio. A partir de ahora permanecerá atento, tanto si está despierto como si está dormido. ¿Lo ha entendido?
- Creo que sí. 
- ¿Seguro?
- Sí.
- ¿Seguro que lo ha entendido?
- ¡Sí! -grité, más por frustración que por convicción. Antes de que el "sí" hubiera acabado de salir de mi boca, Zenon me hizo una pregunta fulminante:
- Describa las hebillas de mis zapatos.
Por instinto, bajé la cabeza para mirarlos. El mismo Zenon me alzó el mentón con un dedo. 
- Conteste.
No pude.
- Desde que está con nosotros he llevado el mismo calzado. Y en todo este tiempo ni se ha fijado en que no tienen hebillas.
En Bazoches me di cuenta de lo increíblemente ciega que es la gente."


Llegint les peripècies de Zuviría recordava aquelles pel·lícules d'espies, en particular els personatges de Tom Bishop (Brad Pitt) a Spy Game o el de Jason Bourne a la trilogia intepretada per Matt Damon, on els protagonistes convertits en espies havien de memoritzar i retenir tot un reguitzell de detalls ràpidament observats i enregistrar-los al cervell fins que aquesta acció esdevingués una forma interioritzada -gairebé automatitzada com canviar les marxes d'un cotxe- de percebre el món, molt diferent de la que té la resta de mortals i que, justament per això, els converteixen en personatges fascinants a mirades i intel·ligències mundanes. 

He escrit intel·ligències? Justament d'això en volia parlar. En els casos anteriors es tracta de personatges que tenen una habilitat particular més o menys desenvolupada, que els seus mentors detecten i que justament per això la treballen amb ells per treure'n el màxim del seu potencial. Segurament és el mateix que intenten els diferents i caducs sistemes educatius del nostre món escolar quan ajuden suposadament els alumnes a desenvolupar aquestes capacitats, aquestes intel·ligències. Però com observem en el cas de Zuviría, Bishop i Bourne no existeix un sol tipus d'intel·ligència, cosa que el sistema educatiu -política, econòmica i empresarialment dependent o com a mínim influenciat- no sempre té en compte. Així, de les diferents intel·ligències descrites el 1983 pel psicòleg Howard Gardner són poques les que es treballen en l'educació formal. Poc més que la logicomatemàtica i la lingüística com el mateix autor critica en diversos treballs. Què passa amb la resta d'intel·ligències descrites per Gardner? Què passa amb les intel·ligències musical, espacial, corporal, interpersonal, intrapersonal i naturalista? Doncs que es deixa la seva potenciació en mans d'assignatures maries (veure tercera accepció) o de forma més explícita directament a través d'activitats extraescolars. S'oblida així, des de l'educació formal, aquesta multiplicitat d'intel·ligències present en cadascú de nosaltres en major o menor grau que caldria treballar en la seva totalitat i de forma equilibrada per aconseguir que cada persona pugui desenvolupar al màxim les seves habilitats. No és d'estranyar tants fracassats i exclosos dels sistemes educatiu (quins barems s'utilitzen per avaluar el progrés dels alumnes?), laboral i de certs àmbits d'integració social.

Curiosament els primers treballs de Gardner parlaven de set intel·ligències i no va ser fins el 1995 que va incorporar l'anomenada intel·ligència naturalista. Tot i que sovint es descriu com la dels sentiments vers els animals i la natura, una visió més detallada li atribueix un seguit de trets diferenciats: observació, selecció, ordenació i classificació, reconeixement de seqüències de desenvolupament i formulació d'hipòtesis entre d'altres aspectes. El que es va treballar amb Zuviría, amb Bourne i Bishop encaixa en aquest perfil. No vol dir que aquests personatges només funcionin amb aquest tipus d'intel·ligència però sí que aquesta, que possiblement tenien de forma natural en un grau superior a la normalitat, la van treballar de forma destacada per desenvolupar la seva tasca específica que, per cert, acabaria per convertir-los en uns inadaptats respecte la resta de persones amb qui interactuen.


Amb la blocaire de l'Alt Urgell hem intercanviat correus a l'entorn de trobar-se inadaptat, incomprès o directament fora de joc i de lloc en els entorns en què ens belluguem. Ella va ser qui em va fer veure que potser era una qüestió de què justament tots dos tenim aquesta intel·ligència naturalista sobredimensionada respecte a la de la majoria de la gent que ens envolta, intel·ligència que, a banda dels exemples més o menys ficticis anteriors, es descriu com la que té el món natural com a camp principal d'observació. És fàcil doncs que xoquem amb el corrent dominant perquè percebem el món amb sentits diferents. Allà on altres hi veuen un benefici econòmic nosaltres patim per la transformació del territori que l'acompanya, allà on es percep un paisatge homogeni que sembla que no patirà en alterar-se hi detectem una pluralitat de microambients diferents que poden ser malmesos. Se'ns remouen les tripes que el Bulli munti la seva fundació al Parc del Cap de Creus o que es vengui Barcelona i el país al major postor o que Catalunya Ràdio es vanagloriï de retransmetre totes les curses del mundial de Moto GP però només hi dediqui un espai de set minuts quinzenals a parlar, ni que sigui folklòricament, del medi ambient. I com diria Buzz Lightyear de situacions com aquestes "fins a l'infinit i més enllà"


Al final la intel·ligència naturalista et fa ser, possiblement per minoritària, una peça de difícil encaix al món que vivim on se segueix potenciant de forma dirigida el desenvolupament d'altres intel·ligències més acords amb les necessitats empresarials i econòmiques de la nostra societat. I esdevenim, segons les circumstàncies, assetjats o assetjadors. Igual que Martí Zuviría, a qui li costava viure dins el seu món del 1714. 
Fora de lloc, fora de joc. Què hi farem!

6 comentaris:

  1. intel·ligència naturalista? Vaja, ja et podria haver tocat un altre tipus d'intel·ligència, amb aquesta no et faràs pas ric ni famós ni poderós :P

    ResponElimina
  2. Veig que et va picar el cuquet quan te'n vaig parlar... ;)
    Jo crec que més que tenir-la nosaltres sobredimensionada, la resta la tenen atrofiada. La societat ens marca uns reptes i uns objectius a aconseguir, com l'èxit professional o econòmic que xoquen totalment amb una visió més naturalista del que ens envolta. L'equilibri dels ecosistemes, la sostenibilitat o el simple plaer de l'observació de l'entorn natural no és una prioritat per a la gran majoria dels individus de la nostra societat. Així que els que sí que ho tenim com a objectiu som considerats uns friquis. Només aquesta setmana m'ho he tornat a sentir dir dos cops.
    Evidentment Pons007, si xoquem amb la resta de la societat és perquè la prioritar no és fer-nos rics i poderosos. Només que no comprenc com és que per a la majoria sí. Aquí rau aquest solitud a la que es refereix l'Ignasi.

    ResponElimina
  3. Hola pons007. Ja veig que la Núria se m'ha avançat en donar-te la resposta: no pretenc fer-me ric ni famós ni poderós. De totes maneres aquestes són les cartes amb les que m'ha tocat jugar a la vida. Suposo que és una mica com al "Món Feliç" de Huxley en què la majoria de gent està educada en determinades condicions per a què si senti còmode quan vagi creixent i ocupi el seu lloc de treball i sempre hi ha aquella ovella negra (y a mucha honra, que diria l'altre) per qui no funciona aquest procés potser perquè no està "programat correctament" per al que li toca fer.

    Núria, sobre si està sobredimensionada en uns o atrofiada en altres és difícil de dir ja que no són apreciacions absolutes sinó que es fan per comparació i per tant tant hi fa, no? Sigui d'una manera o d'una altra sempre quedes del costat "equivocat" o com a mínim anormal de la vida.

    ResponElimina
  4. Un psicòleg potser us diria que en aquest cas el terme intel.ligència no està ben emprat, cal dir però que en aquest últims anys no es para de batejar nous tipus d'intel.ligència.
    Des que Daniel Goleman es va treure del barret el terme intel.ligència emocional això ha estat un no parar.
    Segurament, per interessos i per formació (i valors), el que vosaltres teniu com a biòlegs (però segurament no tots) és una sensibilitat especial, jo l'anomenaria hipersensibilitat, que fa que el mínim estímul relacionat amb l'entorn natural a vosaltres us entra pels sentits de forma augmentada.
    Això no és ser cap freack, això és tenir uns interessos i una sensibilitat per alguna cosa o tema en concret-
    No oblidis que has parlat de personatges de ficció, no n'hi ha a la vida real ?
    I tant que si, però no disposen de tantes intel.lgències, com el Bourne, una i gràcies.
    Però ja se sap, coses de psicòlegs
    Jo preferiria ser bisbe

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies anònim pels comentaris. La veu dels entesos és sempre ben acollida en aquest bloc. Segur que tens raó amb això del no parar en batejar nous conceptes sobre psicologia (què té de dir del que passa en l'àmbit del medi ambient i el desenvolupament). Pel que fa al cas diga-li intel·ligència naturalista, diga-li hipersensibilitat... al final et trobes al mateix lloc o al mateix no-lloc... Però això de ser bisbe, no és que la figura del Bourne m'atregui però tampoc cal posar-se dramàtic, no? ;-)

      Elimina
  5. Te contesto en catalán así que no me tengas en cuenta las faltas de ortografía ;)
    Només vull dir una cosa: Quan vaig decidir estudiar Ciències Ambientals una persona (actualment advocat) va dir-me. "Y això per qué serveix? Per comptar óssos a Cazorla?"
    Això em dona una idea del que vol dir el medi ambient per a la majoria de la gent. La sensibilitat pel medi ambient s'ha de inculcar desde petits i hauria de ser prioritari a les escoles. D'altra banda, no penso que sigui només una questió d'intel·ligència sinó també de sentit comú.

    ResponElimina

Si vols compartir el que penses...

Fotografia de capçada: Mussol comú (Athene noctua). Castellserà, Urgell. Hivern 2017. Autor: Ignasi Oliveras