diumenge, 29 de juliol de 2012

¿Perlas o margaritas?

Diuen que l'actriu Liz Taylor utilitzava l'idioma espanyol quan havia d'insultar els periodistes que l'assetjaven i a qui no suportava. Sembla ser que entenia que els sons propis d'aquesta llengua són més forts que altres com del mateix anglès, i els insults traduïts a l'espanyol molt més malsonants.

Llegenda o no, no em sembla inversemblant que ho fes. De fet, conec algú que diu que una de les seves paraules preferides en espanyol, ja em perdonareu per escatològic, és mierda, i m'ho justifica pel so combinat de les lletres i i e, el que tècnicament es coneix com a diftong, on es combinen dues vocals, una forta i una dèbil. La cosa pren envergadura si hi poses intencionalitat al vocalitzar, prenent-te el teu temps mentre arrossegues el diftong si pot ser aixecant lateralment un costat (no importa quin) del llavi superior. Si ho comparem amb la traducció catalana merda la veritat és que sembla que estiguem en un combat de boxa desigual entre un pes pesat i un pes ploma. O un pes mosca si utilitzem el francès merde, on la força de la paraula es dilueix totalment i gairebé podríem utilitzar-la graciosament acompanyada d'una reverència.

En el fons, però, tampoc és ben bé una qüestió de diftongs. Només cal pensar en el verb fotre i la seva plasticitat de funcions i multiplicitat de significats -riute'n del barrufar dels barrufets- i comparar-ho amb el també plàstic i polisèmic joder. Crec que l'acabament er, amb la força oportuna sobre la r, hi ajuda molt.

divendres, 27 de juliol de 2012

Grace (Jeff Buckley)

El meu germà Jordi sempre m'ha donat a conèixer bons músics, i sempre ho ha fet en petites dosis, la millor forma per anar-los incorporant. Fa uns anys em va regalar l'únic treball d'estudi de Jeff Buckley, Grace, de 1994, una de les meves joies més preuades. Buckley, nascut com jo el 1966, va ser un cantautor i guitarrista californià que va morir als 30 anys, ofegat de forma accidental mentre es banyava al Wolf River, Tennessee, tot just on s'havia instal·lat per gravar el seu segon disc d'estudi. Entre moltes de les grandeses d'aquest cantant i guitarrista, en destaco el registre de la seva veu de la que es diu que era de quatre octaves i mitja. Això es pot entendre molt bé escoltant el disc, i en concret amb el tema Grace que és el que et presento enllaçat. L'àlbum combina temes que podríem anomenar tranquils, com la coneguda versió de l'Hallelujah de Leonard Cohen i d'altres de gran energia, com Eternal Life i es fa difícil dir quins són millors i quins destaquen per damunt dels altres, perquè tots són d'una qualitat indiscutible. Una joia!

Més cançons a Cançons per sentir i escoltar.

dimecres, 25 de juliol de 2012

Quant val la fusta cremada?

Encara no s'ha apagat el foc però diuen que ja està sota control. I mentrestant tots, començant pels qui ho han viscut més en directe, ho hem estat patint amb l'ai al cor, veient la força d'un foc que s'ho enduia tot per davant. Parlo de l'incendi que des de diumenge ha estat consumint milers d'hectàrees de boscos, conreus i propietats de l'Alt Empordà. I vides...

Crec que s'ha dit i s'ha escrit molt sobre aquest incendi: les dades, la lluita per controlar-lo, els efectes i, especialment, les causes. D'aquestes, ens podem quedar amb les més superficials, les que potser han estat detonants, com les puntes de cigarrets, o en les més profundes com la mala gestió, o més directament la no-gestió, de les masses boscoses. En aquest darrer sentit, l'entrevista que la periodista Montse Jané, de TV3, li ha fet a Paco Cano, president de l'Associació de Professionals Forestals de Catalunya, em sembla un perfecte testimoni de l'oblit governamental dels ecosistemes boscosos. Una excel·lent lliçó d'ecologia i de gestió forestal.

dijous, 19 de juliol de 2012

Gymnopédies (Eric Satie)

Eric Satie, 1866-1925, va ser un compositor francès, coetani de Debussy. Diria que unes de les seves obres més conegudes són les Gymnopédies, tres peces musicals de les que es diu que són precursores de la música ambient (sembla que el mateix Satie descrivia algunes de les seves obres com a "música de mobiliari", és a dir, música que es podia escoltar com a fons musical. I és que la càrrega emocional que transmet és molt forta. Tot i ser una música que contravé algunes de les regles de la música clàssica, em sembla una bona forma d'aproximació i acostament a aquesta, donada la seva posició a cavall entre la música clàssica i la contemporània. O això és el que crec. A la pel·lícula Another Woman de Woody Allen, aquesta peça musical, la número 1, hi juga un paper clau a l'hora de transmetre emocions.

Més cançons a Cançons per sentir i escoltar.

dimecres, 18 de juliol de 2012

Another woman i la catarsi dels Rodríguez

Una de les activitats de les que més gaudeixo quan estic a casa de Rodríguez, consisteix a posar una de les meves pel·lícules preferides i anar-la assaborint. És curiós que rarament busco pel·lícules noves i, tell me conservador, però en aquestes ocasions prefereixo tornar a veure aquelles que ja sé el que m'aportaran. En tinc un munt de triades que, en funció de l'estat d'ànim, acompleixen el paper que els hi toca. Dins meu es produeix una espècie de catarsi -tant en el seu sentit pitagòric com psicològic- que em permet alliberar emocions i purificar, d'alguna manera, el meu interior.

No és que estigui de Rodríguez gaire sovint, però ahir per la nit va ser una d'aquestes ocasions i no la vaig voler desaprofitar. I aquest cop va tocar l'enèsima revisió d'Another Woman, per a mi una de les obres mestres de Woody Allen, de 1988. No es tracta d'una comèdia, ni ell surt a la pel·lícula, sinó d'un drama on els sentiments, les emocions i els somnis es barregen de forma magistral. És la història d'una filòsofa que, accidentalment, sent les converses d'un psicòleg amb els seus pacients, a partir de les quals es replanteja la seva pròpia vida.

diumenge, 15 de juliol de 2012

Powderfinger (Neil Young)

No sóc persona d'ídols però sóc un gran admirador de Neil Young. No sabria explicar ben bé per què. Potser la culpa de tot plegat va ser el descobriment a casa d'un disc del meu germà Jordi, el Live Rust de 1979, un doble directe amb Crazy Horse. Per aquella època jo tirava per les melodies i em desagradaven les guitarres elèctriques, de manera que em vaig empassar ràpidament el primer disc, més acústic, per deixar abandonat el segon, elèctric. Al cap d'uns anys vaig descobrir aquest segon disc, i amb ell tot un seguit de temes que em van enlluernar. Suposo que totes les coses demanen el seu temps. Powderfinger és un dels meus temes preferits, que em va captivar des del principi. El concert de Neil Young de 1987 a Barcelona, el meu primer gran concert, em va consolidar com a ferm seguidor d'aquest gran cantautor que ha sapigut viure i adaptar-se als temps.

Més cançons a Cançons per sentir i escoltar

divendres, 13 de juliol de 2012

Bones vacances, Manel

Potser se't fa estrany però avui m'ha donat per escriure al periodista Manel Fuentes que presenta El matí de Catalunya Ràdio, tot just el dia que comença les vacances. M'ha semblat oportú. Feia temps que ho venia pensant perquè crec que els mitjans de comunicació tenen molta incidència en la creació del pensament i de l'imaginari de les persones, i li he enviat un correu electrònic. I també he cregut escaient penjar-lo al bloc. L'he escrit d'una revolada i segurament li manca polir algunes parts però el volia compartir igualment amb tu. 

dijous, 5 de juliol de 2012

Els voltors tornen a atacar...

De debò que al final un pot pensar que li estan prenent el pèl dia sí, dia també. Almenys jo tinc aquesta sensació. La darrera? Hi ha una falca de CatalunyaCaixa que passen per Catalunya Ràdio que, no sé a tu, però a mi em remou les tripes. Va de la taxa farmacèutica, el famós euro per recepta. Resulta que si ets pensionista i domicilies la teva pensió amb ells, CatalunyaCaixa es fa càrrec d'aquest euro per recepta que et cobren. Per un moment he cregut que ho havia sentit malament, així que he anat a buscar la web d'aquesta caixa i le voilà, és exactament així. Però que es pensen que som idiotes o què? Quins collons!

A qui pensen enganyar ara? O sigui que estan entre els bancs i les caixes que han de ser rescatats amb diners públics, amb uns cràpules de directius que s'embutxaquen uns bons calerons, tot plegat contribuint a generar aquesta crisi financera que pagarem entre tots i provocant un dèficit estatal que acaba suposant un plec de retallades diverses, entre les quals les relacionades amb la sanitat. Com a resultat, amb moltes altres mesures mal anomenades d'austeritat (això és cutrerio i no austeritat) fan que s'hagi de pagar un euro per recepta, perjudicant especialment les franges socials més dèbils, com la majoria de pensionistes. Però no us preocupeu que aquí està CatalunyaCaixa per salvar-vos d'aquesta taxa. I és clar, de passada, un client més a qui explotar cobrant-li un grapat de comissions, si és que no els hi colen algun d'aquests productes-escombraria que ofereixen a tort i a dret i que ens han dut on som.

Si algú entén alguna cosa que m'ho expliqui!
Fotografia de capçada: Mussol comú (Athene noctua). Castellserà, Urgell. Hivern 2017. Autor: Ignasi Oliveras