Entre les cendres i el risc

Font: Vilaweb.cat

Aquest tema de l'incendi entre l'Anoia i el Bages, l'anomenat incendi d'Òdena, m'ha deixat tocat. Com que jo visc en una zona boscosa poc cuidada sempre em poso a tremolar quan arriben aquestes onades de calor que hem patit i amb la sequera persistent amb què malviuen els nostres boscos. Aquí, a Gualba, es va patir molt l'incendi del 94 i, jo encara no hi vivia, els veïns m'han explicat l'horror d'aquells dies. Aquesta primavera ha sigut extremadament seca al Baix Montseny i mentre veies passar les trombes d'aigua a banda i banda, per darrera les muntanyes, la cara sud-sudest quedava amagada fent inútil el sobrenom d'orinal del Montseny amb què es coneix el poble. Alguns gualbencs amb denominació d'origen m'asseguren que el clima local va canviar a partir d'aquell incendi de fa vint anys i que les nuvolades que es mantenien en aquest costat del massís ja no s'hi queden. Un raonament molt plausible.

Per la duna de Pilat

L'Aran a la duna de Pilat, agost de 2010

Sabíem de la seva existència i, de viatge cap al sud, allunyar-nos uns quants quilòmetres de l'autoroute no ens era gran destorb. La tarda s'esvania lentament. El sol recollia els darrers raigs que allargassaven ombres i estilitzaven figures. Semblava un bon lloc per acomiadar l'estada per la Gironde, com la cirereta que es posa al mig del pastís. Hi vam arribar quan la gent iniciava la retirada. Graó a graó, sorra i més sorra, ens enlairàvem per la imponent duna que s'abraona, abusant, sobre el bosc de pins que l'entornen; o potser només el protegeix, amorosida. Amb cinc anys recent estrenats, la pujada se li feia feixuga: a cada passa endavant, mitja s'escolava enrere. Tancant els ulls es va deixar atrapar per la infinita sorra que es modelava sota el pes del cos...

* * * * *

Aquesta és la meva participació als RC - Relats de la Carme (substitució estiuenca dels Relats Conjunts).

Això de les llistes de llibres...

Sí, quan arribem a meitat d'any alguns de vosaltres pengeu les llistes dels llibres que heu llegit aquesta primera meitat de l'any. Després, cap a final d'any, penjareu la segona part. D'altres en feu una al final d'any i ja està. Jo no ho havia fet mai, entre altres coses perquè no m'apunto el que llegeixo. Però després de revisar la del Pons, amb qui comparteixo el 75% d'una de les seves lectures, -o sigui, el 6,8% del total, una coincidència que em sembla exagerada- m'ha recordat que aquest any sí que havia anat apuntant les lectures fetes i m'he dit: va, vinga, per què no? A més, molts comenceu les vacances i potser us atregui alguna de les lectures que us comento. L'he acompanyat també d'una nota puntuada sobre un total de 10 punts. Aquí va:

• El largo camino hacia la libertad (Nelson Mandela, 2010). El vaig començar el desembre passat però com que és força dens i llarg no el vaig acabar fins el gener. La gràcia del llibre, més enllà de la pròpia història del personatge, és que és autobiogràfic. I no sé, llegir la vida de Mandela escrita per ell mateix té el seu punt. Dens, però aclaridor. 8/10.
• El lector (Bernhard Schlink, 2006). Amb el tema de l'Holocaust i el seu tractament com a fil conductor, es tracte d'un llibre intens, frepant i colpidor. Em consta que es va fer una pel·lícula sobre aquesta novel·la. 8/10.

Imatges a la mitja i alta muntanya

Tal com et vaig comentar a la darrera entrada, aquí et mostro algunes de les fotografies que vaig estar fent amb la nova càmera. Les que són d'animals estan fetes pràcticament totes amb el zoom al màxim de manera que ampliant les imatges pots veure la seva potència i les seves limitacions. Per veure-les en gran (no com l'original, és clar, que no es podrien penjar aquí) pots clicar al seu damunt i després obrir la imatge amb el botó de la dreta. Desitjo que t'agradin!

Per la Vall d'Àssua

El context: la Vall d'Àssua, al Pallars Sobirà, allà on Jaume Cabré va situar "Les veus del Pamano"

El rei ha mort, llarga vida al rei!

No, aquesta entrada no té res de monàrquica, ni tampoc d'antimonàrquica. Ja ho deixem per un altre cop, d'acord? Avui l'entrada va de càmeres fotogràfiques però amb la il·lusió, i especialment la imprudència i l'atreviment que atorguen la ignorància. Des del meu (des)coneixement de simple aficionat, volia avançar-te la darrera adquisició. Però comencem pel principi.

Durant la meva vida adolescent i primeres etapes de joventut m'agradava fer fotografia. Possiblement tinc alguna cosa de fotògraf que deu venir per via paterna, ja que el meu pare era un gran amant de la fotografia i el seu un professional, a l'igual que dos dels meus tiets. A casa érem d'Olimpus. El pare tenia una rèflex manual amb un objectiu de 50 mm. Amb el temps, després d'heretar-me-la i amb molts esforços posteriors, em vaig comprar un angular de 24 mm, un zoom de segona marca i de segona mà de 70-200 mm i un flash extern. No eren cap meravella però amb aquell material treia imatges que no estaven gens malament. Com a mínim eren dignes. 

Chichén Itzá

Temple de Kukulkan, chichén Itzá (Yucatán), segle XII. Autor: Daniel Schwen

Ja havia fet setze anys. Els seus músculs havien agafat forma sota la pell bronzejada; el seu cos, ben alimentat, estava assolint una plenitud física comparable a la d'homes més grans que ell. Essent fill de rei no havia hagut de patir les estretors pròpies d'altres joves, però el seu pare no havia deixat que gandulegés de forma ociosa i l'havia estat preparant per a ser un gran governant, fent-lo treballar la ment i el cos, la llengua i el cor. 

Aquell matí el pare el va anar a cercar a primera hora per compartir el gran dia. Acompanyat de quatre guardes fidels disposats a pagar amb la seva vida la d'ell, el rei va esperar uns breus instants davant l'estança del fill fins que, amb orgull, el va veure aparèixer. Una encaixada de mans i avantbraços va ser suficient mostra d'afecte, en aquella relació on es barrejaven respecte, admiració, esperança i cobdícia.

Black (Pearl Jam)

A diferència d'altres grups que he conegut de gran, la relació amb Pearl Jam ve de llarg. Potser té a veure amb les col·laboracions que va mantenir la banda amb Neil Young, un dels meus escassos ídols, amb qui van treballar plegats per fer Mirror Ball, compartint gires i guitarres. Recordo també que els dos primers discos del grup me'ls va passar una alumna de segon de BUP quan jo donava classes en un col·legi d'Hospitalet. Estaven gravats en una cinta de cassette i l'altre dia l'escoltava venint cap als Pirineus amb la meva furgoneta que encara fa servir aquesta tecnologia arcaica i gairebé artesanal.

Soul Singing (The Black Crowes)

El 1986, els germans Robinson, Chris i Rich, originaris de l'estat de Geòrgia, als Estats Units, van crear una banda de música, The Black Crowes, que recupera els estils del blues original, amb uns tocs importants de folk i soul que, barrejats o fusionats, i passats pel sedàs de l'Amèrica profunda, li donen un so propi al grup. La veu de Chris, i especialment la seva forma de cantar, acompanyat per les diferents guitarres de Rich tocades de forma magistral, van conformar una banda que, tot i que va viure etapes convulses amb expulsions de membres, problemes interns i aturades diverses, ha donat un bon reguitzell de bons àlbums, uns més acústics, d'altres més elèctrics. 

Després del vot, el dret a la paraula i a la participació

Avui és un dia curiós. Dia d'alegries i de tristeses, de mals de cap ressacosos de victòries esperades o imprevistes i de plors amagats nascuts de fracassos públics escrits i negats. Acabada la batalla campal, toca recollir els ferits i curar les nafres, però també de netejar poltrones tacades, buidar paperers atapeïdes i endreçar despatxos. Després de les eleccions, uns es pentinen ufanosos les plomes de la cua per mostrar els seus millors ventalls de colors als ciutadans; els altres passegen pels carrers buscant oferir la imatge orgullosa d'haver-ho intentat però llepant-se les ferides darrera cada cantonada. Hi ha guanyadors i hi ha derrotats. No hi ha terme mig. Es poden fer les lectures que es vulgui però al final només hi ha números que demostren la confiança dels votants en un sentit o un altre.

Un viatger

Martinus Rørbye, 1835, Un viatger

El viatger, cansat i confós, s'asseu enmig de la cruïlla. Davant seu entreveu diversos camins. Sense saber quin triar, sense conèixer què s'ofereix al seu final, el viatger dubta novament de la necessitat i l'essència del seu viatge. Allunyat de l'entorn que el va veure créixer, el viatger percep que la vida que l'ha conduït fins aquí trontolla de cop, en un sol instant. Recorda, confusament, imatges esvanides dins l'espessa boira, el moment en què va decidir emprendre aquella ruta. Mentiria si afirmés que perseguia un objectiu o si, pel contrari, assegurés que estava fugint, tan llunyans en els temps són els seus records, tan perdudes les seves fites en l'oblit.

Trobada amb la mediocritat

Me la vaig trobar de cara. Tinc la sensació que m'esperava asseguda o ajaguda. Gairebé tenia forma humana i, atès que feia un any que no coincidíem i atesa la meva escassa sensibilitat fisonòmica, per un moment vaig dubtar de si era realment ella, tan canviada com semblava. Potser havia superat aquell pretèrit estat llefiscós i pudent per albirar-ne un de nou i prometedor i això la feia diferent, insinuant als meus ulls confosos sota les darreres llums capvesprals. Sigui com sigui em vaig aturar i, vençuts aquells moviments de cap silenciosos de temps passats, vaig utilitzar els mots reclosos i mig oblidats per saludar-la. No tenia clar en quines aigües em bellugava però, tot i la incomoditat física de l'espai que ens acollia, vaig interpretar que s'acostava franca, malgrat no aguantar en el meu el seu esguard d'astuta guilla.

Article de Tami a Quercus

De les setmanes es pot dir que, igual que els melons, fins que no les encetes no saps mai com sortiran. I de fet, també passa amb els dies, així que, malgrat que una setmana comenci d'una manera no vol dir que acabi igual. Sense anar gaire lluny, la setmana passada va ser un muntanya russa emocional i vivencial. No hi va haver cap dia igual que l'anterior i, com el temps, vaig viatjar del fred a la calor passant pel plugim i les ventades. Aquesta ha començat prou bé. I és que després d'un any en què vaig enviar un article a una revista i me'l van acceptar, l'acaben de publicar en el número del mes de maig. 

De què va l'article? A quina revista? L'article és sobre la biodiversitat d'ocells (oh, quina sorpresa!) a Tami, en una petita regió del nord-oest de Togo, un petit i desconegut país de l'Àfrica occidental. Com segurament ja saps, fa un parell d'anys em vaig desplaçar allà durant un mes i mig, vivint en un centre de formació rural i realitzant un intensiu cens d'ocells, dins un projecte de cooperació més ampli. Les anècdotes, les vivències i els sentiments d'aquells dies, recollits en més de vint entrades, els pots trobar en aquest bloc a partir del 21 d'abril de 2013. Els resultats de l'estudi els vaig publicar pocs mesos després en un informe de prop de 150 pàgines que et pots descarregar des d'aquí.