I per acabar l'any: la TdN d'en Puyal

La pintada ja hi era...

Ja a punt d'acabar l'any m'ha semblat oportú acomiadar-lo amb un post simpàtic, tants de crítics que em guardo per a la resta de dies. No sóc dels que faig gaire res especial per acabar l'any. Sí, menjo els dotze grans de raïm per tradició però després tanco la tele que no puc aguantar aquest tipus de programes, ni els casposos ibèrics ni els camacosquesom catalans. 

Fa uns quants anys vaig acabar fent les campanades amb la Cris al voltant de les onze de la nit que ja no ens aguantàvem de fred i son, en un petit hostal de Villardeciervos, Zamora, on havíem anat buscant llop per la Sierra de la Culebra. Ens aixecàvem de matinada, amb gel i plugim, i anàvem petats. Quan l'amo de l'hostal, que tenia bar abaix, ens va deixar la tele posada cap a les nou, amb tot el bar lliure per a nosaltres, ens va dir: Vamos a casa a cenar con la familia. Después de las doce abriremos de nuevo el bar para hacer fiesta. Ya nos veremos. No, ja no ens vam veure més.

Innocentada adolescent

Em sembla que mai no he fet cap innocentada en un dia com el d'avui. Però recordo una anècdota de quant era bupero -aquella etapa anterior a la de COU-Boy, que un ja té una edat- que, potser per haver-la explicat en diverses ocasions, potser perquè, amb certa enveja per l'atreviment, m'hagués agradat participar-hi més activament, he arribat a creure que l'havia ideat jo.

El context: una escola de missioners d'Hospitalet, una colla d'adolescents dels dos sexes amb quatre pèls i quaranta grans a la cara -menys el Ferran que ja a primer tenia barba tancada i pèls per tot el cos. La víctima: el professor d'història, de cognom Isern. Era un veritable capullo. Si no vaig errat també era el psicòleg o pedagog de l'escola. En aquella època -anys vuitanta- els professors fumadors fumaven a classe. Aquest tenia el costum de preguntar la lliçó, especialment a les nenes més maques, mig estirat damunt les taules dels alumnes, amb el cigarret entre els dits, i aixecant la barbeta de la interpel·lada amb la mateixa mà mentre el fum s'escolava entre els dits i penetrava per les narius i lacrimals de la pobra noia. Recordo el cas de l'Anna que va anar baixant pel seient empesa pel fum fins tocar amb el cul a terra.

Nostàlgia de Nadal

"No hay nostalgia peor que añorar lo que nunca jamás sucedió"

De la cançó Con la frente marchita (Joaquín Sabina, 1990)

* * * * *

El canvi d'any sembla que obligui a tancar el llibre de comptes, a fer net. Després vindrà el nou calendari amb totes les pàgines per estrenar. Asseguts vora la taula, un dia qualsevol de festes, amb la copa de cava, el cafè i la safata de neules i torrons -que sembla que faci dies que no hem menjat- la mare ens interpel·la: Vinga, qui s'anima a començar?, que és el senyal per fer un repàs de l'any, amb les coses bones que hem aconseguit cadascú de nosaltres, que les dolentes les amaguem o compartim en la intimitat. Va, vinga... comença tu, Ignasi! M'enganxa perquè estic assegut al seu costat, com sempre he fet, però intento esquivar-la sense grans argumentacions: Ei, que jo no sóc ni el més petit ni el més gran. Que comenci un altre. La roda va passant i ningú vol donar el primer pas. De fet, ni el segon, ni tampoc el tercer. Però suposo que l'estat d'atipament estomacal i etílic, que és quelcom semblant a una inacabable vetlla nocturna, acaba fent-hi forat. En tot cas, sempre és la mare la que comença a repassar el seu llibre de comptes. Al cap i a la fi, amb aquest invent seu de convertir un treball individual en un dol compartit, li atorga certa patent de cors per dirigir l'assemblea. Després anem caient tots els altres, els reticents, un darrere l'altre, i acabem entrexocant les copes de cava i engrapant algun nou tros de torró, que sembla que les paraules dites i els records pensats ens han fet racó a la panxa.

A ull de cérvola

Caçadors a la neu (1565) de Pieter Brueghel, el Vell

L'hivern està sent més cru del que es pensava. La neu s'acumula envoltant la petita cabana, mig amagant-la, ella que sempre s'havia ofert, orgullosa, al viatger. Abans de sortir fora, potser per darrer cop, des del fons de la cabana, arraulits entorn la petita llar, els nens se'l miren de reüll com si els fes vergonya fixar-hi l'esguard. La dona prem amb força la més petita contra el seu pit, gronxant-la amb tendresa, mentre li canta una senzilla cançó de bressol amb veu feble, tremolosa com les flames del foc. El fred ha agafat força. L'àvia no va resistir el seu primer envit. El seu cos espera, colgat sota la neu, que la gelor del dia se suavitzi per poder retornar amb els avantpassats. La gana fa dies que comparteix taula amb la família absorbint, àvidament, les poques reserves que queden entre els músculs deprimits. 

Eallin (Marie Boine)

L'any 2000 va ser un any especial. No em refereixo al canvi de mil·lenni o de segle, cosa que m'importa poc. Va ser un any en què, després de nou anys de feina de docent vaig decidir fer un canvi laboral important. Al mateix any, la Cristina, que també estava fent docència, també va fer un gir en sentit similar. Al setembre les nostres vides havien de patir canvis grans. Aquell estiu vam decidir exercir una de les prerrogatives dels mestres: fer vacances llargues! Vam carregar la C-15, el Cipriano, amb caixes de roba i menjar, taulons de fusta i matalassos per dormir, i cortines per a les finestres. I cap al nord: un viatge de més de 13.500 quilòmetres que ens havia de dur un mes i mig per Finlàndia, Noruega i Suècia. Va ser una experiència fantàstica! No crec que mai pugui oblidar-la. Noruega, particularment, amb la seva diversitat de paisatges, de tundra, de boscos, muntanyes i illes, ens té el cor robat.

Fat kid on a bike

I com havia promès aquí va la segona experiència que vaig viure a l'alberg de Sort. 

Només entrar al menjador, tot just arribar, vaig veure un tipus d'entre trenta i quaranta anys, amb bona barba vermellosa i calvície sedentaritzada, que estava manipulant una petita tauleta. Em va saludar amb un Hello que ja em va donar a entendre que no era natural de Sant Martí Sesgueioles. Tot i la seva cara de bona persona i el posat agradable, no vam parlar. A més, com que sabia que hi havia el grup de persones especials a l'alberg, ja em perdonarà el col·lega, però vaig tenir algun dubte sobre el seu estat mental. Tampoc sóc dels que em poso a parlar ràpidament amb la gent que no conec. Normalment espero que siguin els altres que donin el primer pas. I potser el seu Hello ho era i jo no el vaig saber interpretar. L'endemà l'home seguia per l'alberg. Aquest cop ens vam asseure junts a taula i, per iniciativa seva, ens vam posar a xerrar. I em vaig quedar ben al·lucinat...

Persones especials, molt especials

Com us deia a l'anterior apunt, a l'alberg de Sort vaig viure un parell de situacions curioses. Aquí en comento una.

Resulta que vaig reservar un llit per dormir el parell de dies que havia d'estar fent els seguiments d'ocells pel Pirineu. Vaig parlar amb l'encarregat de l'alberg i em va advertir que hi havia un grup de disminuïts psíquics que havien reservat l'alberg pels tres dies del pont. Pertanyien a la Federació Catalana d'Esports per a Disminuïts Psíquics (ACELL) i volia posar-me sobre avís per si m'ho volia repensar. La veritat és que no ho vaig dubtar gens i li vaig dir que no hi veia cap problema. M'havia de passar el dia a la muntanya fins que es fes fosc i, a banda, no tinc especial aprensió ni prejudicis particulars. Fa una pila d'anys, encara adolescent, vaig estar anant de voluntari durant una temporada al psiquiàtric de Sant Boi i em podia imaginar el que em trobaria. Vaig pensar que, ben mirat, podria ser una experiència interessant i no hi vaig pensar més. I així ho va ser.

De la Consti a la Puri i "tiro por que me toca"

Doncs jo he tingut un llarg cap de setmana ben especial. De fet, podria dir que encara segueix perquè la feina -feina plaent sí, però cansada i feina al cap i a la fi- la feina, deia, seguirà fins aquest divendres, que dissabte he d'estar a casa doncs la Sitina farà ja sis anys.

Dijous començava la història: agafo la furgo -de nom Cipriano en honor al protagonista de El hereje de Miguel Delibes- i cap a Juneda, a Les Garrigues, carregat de material per a una setmana, amb roba d'abric, calçat divers, una mica de menjar, prismàtics, llibretes i llapis. Tot just encarant la recta de Sant Celoni, veig que el camió de darrera em comença a fer llampegades. Ostres, he entrat bé a la carretera, no sé perquè s'enfada ara. I segueix fent llargues. Surto de la carretera perquè he de posar gasofa a la furgo i em quedo mirant el camió, ara correm en paral·lel, i veig que el camioner em dibuixa una roda amb la mà. Havia rebentat! Encara sort que estava a Sant Celoni. Mitja hora més tard, i amb el pneumàtic reparat, reprenc carretera cap al Sud.

Wish it was true (The White Buffalo )

Fa unes quantes setmanes vaig introduir aquí un tema que sonava a la sèrie Sons of Anarchy. La banda sonora inclou autors molt diversos i avui volia aturar-me en un: The White Buffalo, el nom artístic de Jake Smith, un artista sud-californià que barreja blues, rock i folk, narrant temes diversos, des de balades d'amor fins a crítiques sobre les guerres, passant per històries diverses molt sovint amb perdedors com a rerefons. En algunes coses em recorda Bob Dylan, en altres John Denver, no ho sé ben bé, però sempre amb un to més brusc i polsegós. En tot cas em transmet aquesta imatge i aquest so que em transporten a altres moments i llocs. Em sento còmode amb la seva veu, amb la forma de tocar la guitarra i amb la senzillesa de les seves melodies. 

Divertimentos ortogràfics

Un dels debats que tinc darrerament amb el meu fill, que tot just comença a aprendre les normes d'accentuació, és sobre la necessitat d'escriure bé. El tema es fa realment difícil quan ens trobem davant de lletres que no es pronuncien (moltes hacs, erres finals,... ) i lletres diferents però fonèticament iguals (ves i bes, però també os que sonen a us, i es que sonen a as). Dic difícil perquè sovint jo mateix desconec el perquè de certes regles i quan les conec veig que, moltes vegades, tenen explicacions etimològiques no aptes per a cervells preadolescents. En un món d'escriptura dominat pels sintètics missatges de mòbils on tot és vàlid, des d'abreviatures inversemblants fins a pictogrames, emoticons i altres, pot resultar complicat explicar la importància de les normes ortogràfiques. Per sort, la vida ens posa exemples interessants... No cal anar gaire lluny per trobar situacions edificants i educatives per explicar als fills la importància de l'ortografia. Jo en sóc un bon exemple de cagades escripturals diverses. Però mira, avui he volgut sortir de casa.

Monstres i pallassos de cara blanca

Fa uns anys vaig estudiar un postgrau sobre societats africanes. Entre les coses interessants que vaig aprendre, i és que vaig tenir molts bons mestres, hi havia el tema de la corrupció. En aquella època els corruptes tenien, principalment, sang africana. O això ens pensàvem! Molts no només eren corruptes sinó que a més eren cruels. Només fa falta llegir "Pallassos i monstres" (Sánchez Piñol, 2000) per saber quina mena de personatges eren Mobutu Sese Seko, Idi Amin o Haile Selassie. Una de les explicacions que es donava per explicar com es podien mantenir aquests personatges corruptes al poder tenia a veure amb plantejar la corrupció en vertical. Què vol dir això? Doncs que si deixes sense molestar gaire que la corrupció circuli lliurement per les capes mitges i baixes de la societat, aquestes no miraran gaire cap amunt ni qüestionaran la corrupció de les capes governants i de poder. Deixeu que la corrupció s'escampi com una taca d'oli i ningú es ficarà amb els grans corruptes. I la veritat és que experiències posteriors per terres africanes m'han fet comprendre el valor de la corrupció de petita magnitud per bellugar-se pel país: si em dones diners et deixo passar, et portaré a un lloc on no hi van els turistes, t'aconseguiré un seient més còmode al tren...

La guerra dels martells

Tot eren crits de joia i festa. Els carrers estaven engalanats de victòria, la música marcial era acompanyada amb entusiasme amb cops metàl·lics com per assentir i furgar alhora en la ferida dels perdedors. No semblava haver-hi motiu per a les lamentacions. Però el cos de la Mar s'estremia a cada batec d'eufòria. Havia perdut en Tell, el seu germà, caigut al primer envit de la batalla. Un atac agosarat de l'enemic li havia segat d'arrel el peu de faig sobre el qual s'havia entrenat durament els últims mesos. Ajagut a terra va restar incapaç d'avançar o recular. L'infern en què es va convertir el camp de batalla va acabar amb qualsevol tipus d'esperança. El que quedava de peu va desaparèixer carbonitzat i fins i tot el cap acerat tenia problemes per no desfer-se.