De bodes índies i de models de societat

No segueixo massa les anades i vingudes d'en Jordi Évole però trobo interessant la reflexió que llançava fa uns dies sobre aquesta boda índia celebrada a Barcelona de cost econòmic indefinit (es parla d'uns 60 milions d'euros) com a mostra d'ostentació d'un magnat indi les empreses del qual sembla que estarien per l'explotació laboral. L'Évole va fer campanya demanat a l'alcalde Trias que no anés a la boda. Però aquest hi va anar igual que ho va fer el president Mas i d'altres autoritats. Em sembla com a mínim contradictori que pocs dies abans el president cantés les lloances del Mahatma Gandhi i ara girés la cara a l'essència del seu missatge. Si he de triar em quedo amb les paraules del Mahatma quan deia que al món hi ha prou recursos per a satisfer les necessitats de tots però no per a satisfer la cobdícia d'alguns.

No suporto les maratons!

No vull ferir cap susceptibilitat. Tampoc no vull fer-me l'esnob anant a contracorrent però no suporto les maratons. I aquest proper cap de setmana en tenim una nova edició, en aquest cas dedicada a les malalties neurodegeneratives. 

Però vull explicar-me perquè sé que amb un comentari com aquest engreixo la meva llista de detractors, alguns dels quals ja es van desenganxar de mi per anteriors escrits.

Gent de Tami, el valor de les mirades

Una de les meravelles de Tami, a Togo, com de pràcticament qualsevol lloc del món, és la seva gent. Nadons, nens i nenes, adolescents, joves i adults tenen el delir de viure buscant la felicitat. Sempre és igual. La diferència és que els barems de felicitat no són els mateixos arreu ni per a tothom. Però l'alegria i la tristesa, el repte i l'esforç, la reflexió i la curiositat sempre hi són presents. 

A Tami la intimitat que vaig aconseguir amb la seva gent em va permetre assolir uns nivells de proximitat suficients com per poder gaudir mútuament de la fotografia. La pròpia acció de prendre imatges era no només ben acceptada sinó volguda per la gent que se m'apropava. Mai no faig fotografies de la gent, de primers plans, sense el seu consentiment. I mai amb diners pel mig! Per a mi hi ha d'haver un respecte a la voluntat del fotografiat que passa per davant de l'obtenció de la instantània autèntica. Un codi ètic. Si l'altre no vol entrar en el joc m'abstinc de prendre imatges, l'assaboreixo al moment i miro de retenir-la el màxim de temps a la memòria. Després, aquesta s'encarregarà de capgirar-la, en modificarà la llum que hi havia i també les olors i els sorolls associats, com d'altra banda passa amb totes les imatges de la nostra vida.

Passant pàgina

Ahir vaig anar a un sopar al que no tenia cap ganes de ser-hi. I tanmateix ho havia de fer. Es tractava de passar pàgina i tancar un llibre que vaig obrir fa tres anys. Potser ja intueixes per escrits anteriors que em refereixo a l'ampa de la meva escola que he tingut el dubtós honor de presidir aquest darrer mandat.

Fa mesos vaig començar a preparar un parell d'entrades al bloc sobre aquest tema perquè les he vistes de tots colors. De fet, una la vaig començar fa gairebé un any amb l'esperança que no es perdés en l'oblit cap dels fets que van tenir lloc aleshores i que no podia publicar, per prudència, fins fer el traspàs entre juntes. Aquest traspàs (així és com se li diu eufemísticament a una mort, oi?) paral·lelismes a banda, aquest traspàs va tenir lloc el passat 8 d'octubre i per tant em sento alliberat per escriure el que vulgui.

Per fi l'informe...

Finalment he acabat l'informe sobre els ocells de Tami, Togo, que he estat elaborant durant els darrers sis mesos. Al final la cosa s'ha anat fent més gran i allargant en el temps com no em pensava quan el vaig iniciar. Aquest temps de treball, tot i no ser-ne l'excusa, és en gran mesura el que m'ha fet que estigui poc actiu al bloc durant els últims mesos.

L'informe no és només un inventari d'ocells de Tami durant la meva estada primaveral en terres togoleses sinó que va més enllà i, a través d'ell, he intentat pensar en òptica de desenvolupament i sostenibilitat apuntant a la protecció de tan magnífica diversitat, amb 120 espècies d'ocells identificades, en un entorn rural petit envoltat de pobresa. Agosarat? Potser sí, ja ho veuràs. 

Si hi vols fer una ullada el pots descarregar clicant damunt aquesta imatge o damunt la icona que tens a la banda esquerra. Són 140 pàgines però potser no t'interessa mirar-ho tot. En tot cas hi ha un índex inicial prou ampli perquè et facis una idea dels continguts així com un apartat de conclusions que et poden ajudar a situar-te.

Aquesta versió és viva: està oberta a comentaris, correccions, suggeriments i modificacions vàries. La versió on-line anirà millorant amb les diferents aportacions que rebi fins que tingui la versió definitiva. 

Si és del teu gust i creus que li pot interessar a algú no dubtis en reenviar-lo tantes vegades i a tanta gent com creguis oportú. Gràcies per la teva col·laboració!  

Sorpreses agradables

De vegades la vida ens sorprèn o potser és que deixem que ens sorprengui. Una de les situacions que sempre em criden l’atenció és quan trobes algú en un lloc on no t’esperes: estàs sopant amb els nens en una pizzeria i portes vint minuts pensant de què et sona aquella bonica noia que asseguda dues taules enllà somriu a la seva atractiva parella. De sobte hi caus: ostres, si és la de la farmàcia! És clar, sense la bata...!

¿Por qué no te callas?

Enmig de la XVII cimera iberoamericana de 2007 el borbó Juan Carlos I li va etzibar el famós “¿Por qué no te callas?” al president veneçolà Hugo Chávez. Sis mesos abans, un altre menys famós però una mica més passional que el monarca espanyol (cosa no gaire difícil, per cert) va elevar amb força un crit demanant silenci als contertulians que s’entossudien a replicar-se de males maneres. El sentit “Prou! Prou! Prou!” acompanyat d’uns rítmics i contundents cops a la taula del periodista Josep Cuní, van ser popularitzats i musicats per l’alter ego del Polònia. A casa nostra, tradicionalment, sempre s’ha dit allò de calladet estaries més mono o alguna altra elocució similar.

Ocells de Tami i una entrevista...

Si has entrat darrerament al bloc hauràs vist a la columna de l'esquerra un apartat d'imatges sota el títol "Ocells de Tami, Togo 2013". Es tracta d'una selecció de fotografies d'ocells que vaig fer a Tami durant la meva estada. Com pots comprovar fàcilment no sóc fotògraf, ni tan sols afeccionat. Ni tinc un bon equip ni la paciència i el bon ull per fer bones fotografies de natura. En tot cas, te les he volgut presentar, encara que en molts casos siguin testimonials i de mala qualitat, perquè et facis una idea de la gran diversitat d'ocells que hi ha al Centre de Formació Rural de Tami. Aquí hi ha 83 de les 120 espècies que vaig identificar durant la meva estada. Espero que les gaudeixis!

Properament tinc previst fer una selecció de fotografies de persones de Togo. Quan ho hagi fet ja te les presentaré.

D'altra banda també et passo un enllaç de la Fundació PROIDE sobre la meva estada a Tami, des d'on pots escoltar una entrevista (des del minut 26.54) que em va fer Josefina Maestre, directora i presentadora del programa "Reserva natural" de Radio 5 de RNE.

Per fi certa normalitat...

Tres setmanes de la meva tornada i encara sense escriure res. El vol va ser perfecte, i l'arribada al Prat com una seda. Però l'aterratge a la vida real... Això dona per omplir molts blocs, però no et preocupis, no en tinc la intenció. I aquesta arribada a la normalitat ha fet que m'endarrereixi en una cosa tan bàsica com donar vida a les entrades al bloc. Però per fi crec que ho he aconseguit almenys en certa mesura.

Hora de recuperar l'ombra

“Sí, tots teníem ombra. Eren amb nosaltres constantment. Però quan vaig arribar a aquesta Ciutat em van prendre l’ombra. –No pots entrar a la Ciutat amb això –va dir el Guarda-. O perds l’ombra, o oblida’t d’entrar. Vaig lliurar l’ombra. El Guarda em tenia dret en un espai obert al costat de la Portalada. El sol de les tres de la tarda fixava la meva ombra fermament al terra. –No et moguis, ara –em va dir el Guarda. Aleshores va treure una navalla i amb molta traça la va manejar entre l’ombra i el terra. L’ombra es va retorçar tot resistint-se. Però va ser inútil. La seva forma fosca es va desprendre perfectament. Separada del cos, era ben poca cosa. Havia perdut la força. (...) Em vaig atansar a l’ombra: -Em sap greu, t’he de deixar, de moment –vaig dir-. No ha estat idea meva. No podia triar. Pots acceptar estar sola una estona? –Una estona? Fins quan? –va preguntar l’ombra.”

Sense presses

Entrada la darrera setmana i amb la vista posada al llarg retorn a casa –per qüestions logístiques estaré tres dies a Lomé abans d’agafar el vol de tornada- començo a fer una mica de balanç. Hi ha moltes coses a valorar i a intentar copsar els seus efectes, tant del que he fet i he après aquí com del que he deixat de fer a casa. De la gent que he conegut a Tami i de les cares amigues i estimades que es van quedar a terra mentre m’enlairava. El temps resituarà les coses i aniré prenent consciència de tot plegat. Però encara és massa d’hora.

Petites llums VI

Ens acostem a un edifici a les afores de Dapaong. Dos homes i dues dones estan prenent cervesa mentre intercanvien fotografies a les tablets. Són metges. Cada any, des d’en fa dotze, vénen quinze dies -trets de les seves vacances- per atendre malalts de la regió. A Boumbouaka hi ha un centre on, al llarg dels anys i a partir de donacions, han anat acumulant material quirúrgic i poden realitzar intervencions. Han vingut d’Alacant. Aquest cop són divuit entre ginecòlegs, uròlegs, dentistes, traumatòlegs i infermeres. Les cues són inacabables. Ells rentabilitzen el quiròfan i l’estada: ahir van fer 22 operacions, a banda d’un fotimer de consultes. Admirable!

* * * * *