Negra sombra (Luz Casal)

Negra sombra és un enigmàtic poema de Rosalia de Castro que es va musicar ja a final del segle XIX. Al disc de Carlos Núñez A Irmandade Das Estrelas, de 1996, Luz Casal interpreta magistralment aquest tema acompanyada de la flauta, whistle i ocarina de Núñez i de les guitarres de Ry Cooder. Curiosament, no he associat mai aquesta cançó al paisatge gallec o als vaixells de pescadors. Tot al contrari, cada cop que sento aquesta interpretació, a banda d'admirar-me de la capacitat de transmetre força i passió en la veu de Casal, el meu cap se'n va fins els camps de cereals de les terres de Monegros, camps verds d'abril i maig amb cels blaus i roselles vermelles. 

A final dels noranta, la Cristina i jo vam passar moltes hores per aquelles terres eixutes aragoneses, i aquesta cançó sonava un cop i un altre, mentre esperàvem que s'amagués la darrera llum del sol. A aquesta companya infatigable, a qui li dec tot, li dedico el tema.

Més cançons a Cançons per sentir i escoltar. 

Ja he tornat a casa!

Ha passat un mes des de què vaig marxar a Islay, 33 dies exactament. Vaig arribar a l’illa amb il·lusió per conèixer un lloc nou, persones noves, paisatges i olors diferents (si vols llegir més clica aquí)

Spring is in the air!

Sí. Tal com ho llegeixes. Aquesta i "I feel the Spring is coming" són les expressions que més he sentit aquesta darrera setmana. Ho he sentit dir a cinc persones diferents aquí a Islay. La veritat és que se'm feia estrany sentir-ho tenint en compte que fa menys fred, però el vent i la pluja s'han mantingut constants tota la setmana... I em preguntava: on ho senten? Avui, però, n'he estat conscient... un passeig matinal per un bosquet proper m'ha permès sentir, com cap altre dia abans, un munt de mallerengues, tords, cargolets, aloses, pinsans i verdums cantant a tot drap l'arribada de la primavera. Fins i tot als cignes se'ls veia amb ganes de marxar cap al nord a passar l'estiu. I he vist unes quantes flors obertes que no m'hi havia fixat abans. Sí, jo també he sentit que la primavera està arribant...

Què tal pel teu barri? Spring is in the air? O a aquest hivern encara li queden forces?

Bilingüisme de cervell pla

Sóc bilingüe. Tal com jo ho veig, això vol dir que utilitzo dues llengües a ple rendiment; com ho diria? sense fer cap esforç en cap d’elles, en el meu cas el català i el castellà. M’agradaria poder dir que sóc tri o quatrilingüe donats els meus coneixements de francès i anglès però no puc ja que he de fer un important esforç en ambdues llengües. En tot cas puc dir que sóc políglot perquè puc utilitzar les quatre llengües, amb més o menys gràcia, però res més.
 
Per a mi, com per a la majoria de catalans de la meva i posteriors generacions, el bilingüisme és quelcom natural. En el meu cas, recordo amb certa nostàlgia els dinars a casa, quan encara vivia la meva àvia aragonesa, i com les converses canviaven de llengua en funció de a qui estiguessis mirant. I quan s’ajuntava la meva tieta encara era més divertit perquè mentre que uns li parlàvem en català altres ho feien en castellà. Bilingüisme en essència pura.
 
Una altra forma d’entendre el bilingüisme, menys casolana però ben propera, és la que utilitza el meu admirat Buenafuente. El recordo en una entrevista a Bertín Osborne, a la televisió catalana, és clar. De fet, feia si fa no fa com nosaltres a casa: mirava a la càmera i parlava en català, mirava el paio i passava al castellà o una mitja barreja, donant lloc a situacions d’humor i expressions mal traduïdes de forma expressa, que l’andalús seguia a la perfecció. M’encanta! Això és pur bilingüisme.

La llengua és eina de comunicació i aquesta manera de fer dels bilingües compleix perfectament aquesta funció i ho fa utilitzant ambdues llengües amb indiferència. La riquesa del coneixement del lèxic i de les expressions del català i del castellà permeten una conversa més plena ja que les, a vegades subtils, diferències entre unes formes i altres acoloreixen la comunicació. I si parléssim més llengües encara ho enriquiríem més, amb expressions que expressen formes d’entendre el món diferents a les nostres. Quan fem bandera de la nostra llengua, estem pervertint la seva funció original, que no és precisament la de diferenciar pobles. Un ús pervers utilitzat per ferir el més feble, o per demanar unitat davant el fort...
 
12.25h Barcelona, estació de tren de Passeig de Gràcia. Els altaveus anuncien “Rodalies, amb destinació a Granollers i Sant Celoni: via 2” i a continuació “Cercanías, con destino Granollers y Sant Celoni: vía 2”. Què limitats que som! Dos minuts després el tren entra a l’estació i els altaveus criden “Granollers i Sant Celoni. Via 2” i tot seguit “Granollers y Sant Celoni. Vía 2”. Has notat la diferència? En realitat són veus gravades de diferents persones, posaria la mà al foc. La primera amb accent català força neutral, la segona en castellà un pèl exagerat. Unes diferències subtils que només reconeixeria un català. Els turistes (nacionals o no) no deuen entendre ni un rave d'aquesta distinció. Puto bilingüisme de cervell pla!

Per a tu, Andrea

Avui és un dia molt especial per al Xavi i l'Emma, i també per a l'Ousmane. He estat donant voltes sobre com podia fer-vos arribar part dels meus sentiments cap a l'Andrea. Finalment, he pensat que amb la cançó de l'Hallelujah de Leonard Cohen cantada per Jeff Buckley us podia fer arribar part del que sento. Us la dedico a vosaltres i, com no, a l'Andrea.

La Hobbitown del Baix Montseny

M'agrada viure a Gualba. Sí. M’hi trobo molt a gust i m’agrada pensar que els meus fills creixen en un entorn de petit poble com és aquest, mig rural, mig neorural. És divertit conèixer la gent que t’envolta i amb qui et creues cada dia. I et va bé perquè sempre necessitem favors uns dels altres i ara sóc jo qui els necessita i ara tu. Tot és proper: l’ajuntament, l’escola, la farmàcia, les festes, els comerços,... Si vols establir llaços socials és força fàcil, tot i els inevitables grupets: autòctons (o semi), nouvinguts pijos (pocs), progres (uns quants), nous rics (bastants més)... i si vols la teva intimitat també la pots tenir. Que vols veure algú? Camines cap al poble i en un dels tres bars trobaràs algú, o a la plaça i podràs petar la xerrada o prendre una cervesa. Que vols estar sol? Doncs te’n vas a passejar una estona per la muntanya i pots caminar hores sense veure ningú. L’entorn natural, el Montseny, és de lo millor que pots trobar a 40 minuts de Barcelona. Que et perds la vida cultural de la ciutat? Doncs agafes el cotxe o el tren i t’hi plantes si vols veure alguna pel·lícula en particular, concert, exposició o obra de teatre. En fi, és una delícia viure a Gualba. M’estimo aquest poble.

Feel so near (Dougie MacLean)

No sé si coneixes la cançó. És de Dougie MacLean, un cantant escocès. La Cris i jo vam conèixer la seva música ara fa 17 anys en un petit poblet al nord d’Stirling, Dunkeld. Es tracta d'un cantant i músic peculiar en la seva forma de tocar la guitarra (afinació oberta en to de do però tocant amb celleta al cinquè traste, és a dir, en to de fa), i en les seves lletres, ara reivindicatives, ara cants a la natura. La cançó que et proposo es diu Feel so near (sentir-se a prop). En els seus directes, Dougie MacLean explica que durant un temps va viure en una illa de la costa oest d’Escòcia, on el vent era tan fort que gairebé no podies caminar. I explica que davant aquella força de la natura et podies sentir realment insignificant. 

Aquest matí de dissabte, aquí a l'illa d'Islay, l’Steve i jo podíem fer el que volguéssim ja que no treballàvem. Vam demanar si podíem fer servir el cotxe i ens van donar permís. Pintava bé. Anar a pajarear tot el dia. No ha plogut en tota la setmana. Avui sí. I feia vent. Segur que no tan fort com el que descriu a la cançó. No importa. Hem marxat igualment a veure què tal pintava tot i no ens ha anat gens malament. Fins i tot ens ha sortit el sol per la tarda i hem afegit unes quantes espècies d'ocells marins a la llista. Però en diversos moments m’he sentit, com diu el cantant, molt proper al vent, les onades i les flors dels camps.

Més cançons a Cançons per sentir i escoltar.

Escòcia: llista d'ocells

Alguns m'han demanat que pengi la llista d'ocells que vaig veient per l'illa d'Islay durant aquest mes. Doncs la pots trobar aquí. L'aniré actualitzant a mesura que afegeixi bitxos.

Actualitzacions escoceses

Com ja saps he tingut alguns problemillas de connexió i fins ara no havia pogut penjar pràcticament res del que estic fent per aquí, ni fotos ni comentaris de cap tipus. Ara sembla que podré connectar-me més sovint. Així que si et fiques a la pàgina escocesa trobaràs el meu diari, si és que es pot dir així. En tot cas recorda que està ordenat cronològicament, de manera que el primer que veus és l'últim que he escrit. Good night and good luck!

Escòcia: Loch Gruinart

Ja sé que fa dies que no escric al bloc... això és un torrent, ja se sap.
Aquest mes tindré, suposo, més temps per escriure, però potser no una bona connexió per penjar el que escrigui, i és que me'n vaig a l'illa d'Islay, a Escòcia, des d'aquest divendres 27 de gener fins el dimarts 28 de febrer. Segurament, ja ho saps perquè n'hem parlat, però per si no ho sabies me'n vaig a treballar a la reserva natural de Loch Gruinart, propietat de la Royal Society for the Protection of Birds (RSPB) on hivernen oques i molts altres ocells.
És un tema mássa específic per parlar-ne a la pàgina principal del bloc que ja saps que no va d'això però ho faré en una pàgina annexa on hi podràs entrar a través de la foto que tens a la columna de l'esquerra. No tindré connexió cada dia així que a mesura que pugui penjaré una mica de diari amb fotos, I hope, i em servirà per estar en contacte amb tu (tu també hi podràs afegir comentaris). 
Si vas entrant i no hi veus res encara és perquè encara està buit. Tingues paciència! Salut!

Danko/Manuel (Jason Isbell)

Cançó d'homenatge a dos membres del grup de música dels seixanta i setanta The Band, Richard Manuel i Rick Danko, morts l'any 1986 i el 1999, respectivament. Danko/Manuel va ser escrita per Jason Isbell, membre del grup Drive-By Truckers, i publicada l'any 2004 a The Dirty South que em va donar a conèixer el meu amic Carles, a qui li dec molt en el meu enriquiment musical i, en particular, al descobriment d'aquest grup. Banda surenya de definició impecable, el disc és una obra d'art novel·lada amb inici, desenvolupament i final, i aquest tema una delícia. Plena de senzillesa, aquesta cançó em va frapar amb el seu ritme cadenciós i repetitiu marcat pel timbal de la bateria i la pessigada de cordes de la guitarra acústica a la que s'afegirà una discreta guitarra elèctrica que voleia entre somnis. El dibuix de la melodia amb la veu d'Isbell, a voltes trencada, fent el contrapunt als instruments, acaba penetrant pels porus de la pell i et desplaça cap a un món oníric. Un viatge cap al setè cel, on Dante situava les ànimes contemplatives.

Més cançons a Cançons per sentir i escoltar.

Days Aren't Long Enough (Steve Earle i Allison Moorer)

Steve Earle és un cantant de country-rock que vaig conèixer fa un parell d'anys. La Diana ens va comentar si podíem fer una versió de la cançó Days Aren't Long Enough que Earle interpreta amb la seva dona, Allison Moorer, també cantant de country, a qui li dedica. La cançó és una delícia. No sé si el Xavi i jo podrem fer mai una versió, però aquí tens el vídeo d'aquest tema intepretat per la parella Earle-Moorer. Una de les grandeses i dificultats de la interpretació d'aquesta cançó, aparentment senzilla, és l'encreuament constant de les dues veus que mai fan el mateix.

Postdata: el desembre passat el Xavi i jo vam interpretar aquesta cançó en directe. Pas mal.

Més cançons a Cançons per sentir i escoltar.