dilluns, 3 de novembre del 2014

Saber estar, saber escoltar: normalitat vs. excepcionalitat

Tot i que de vegades tinc la sensació que aquest bloc té un to de catecisme que hauria de revisar, no vull renunciar a reivindicar la necessitat de saber respectar les formes i les bones maneres per facilitar les complexes -perquè volem i no en sabem prou- relacions humanes. A diferència d'altres entrades que he fet en aquest bloc, però, i sense que serveixi de precedent, he cregut convenient modificar el to crític amb què acostumo a redactar els meus escrits per un de més positiu.

Aquest canvi -puntual, hi insisteixo- té a veure amb dues qüestions: d'una banda l'arribada de la tardor de matins freds i tardes curtes perquè, a diferència del que se suposa, a mi la tardor i l'hivern no m'acostumen a fer caure en la melangia i l'abatiment. Tot el contrari, el fred m'activa. O potser sóc jo qui m'activo per no passar-ne que això no m'ha quedat mai gens clar. En tot cas, sigui quin sigui el motiu, aquesta època de suposat recolliment em manté, en general, en un estat força més optimista.

Però hi ha un altre motiu i és que aquesta setmana vaig tenir una reunió amb el regidor de medi ambient de Gualba, en Raül, i malgrat que no ens coneixem gaire i que no sintonitzem plenament, vaig trobar en ell una persona que, més enllà de les aparences, es va mostrar interessada, receptiva, cooperativa i sensible. Tot i que havíem parlat abans de l'estiu de tenir una trobada, aquesta no es va concretar fins dijous. En part, perquè jo mateix no m'hi apressava ja que no tenia clar que servís de res parlar de certes preocupacions que tenia respecte el municipi. Preocupacions que, sense entrar en detall, anaven lligades a la preservació de la biodiversitat i als problemes de conservació. No sabia amb quin interlocutor em trobaria i pensava que potser seria una pèrdua de temps. Per això ho vaig anar endarrerint fins que al final vaig optar, previ exercici d'autohipnosi, per sol·licitar la reunió. I va valer la pena. 

No és que coincidíssim necessàriament en la forma de veure les coses, tot i que amb algunes qüestions deu n'hi do. En tot cas, no va ser això el que em va satisfer més de la reunió. Van ser les formes.

En Raül em va rebre amb una encaixada de mans ampla, ferma i afectuosa que em convidava a la complicitat. Què lluny de les mans fredes i sense ànima que et trobes en tants ambients formals! A continuació em va agrair la feina que havia fet de mostrar-li una problemàtica concreta a la qual jo li havia dedicat un cert temps abans de fer-la arribar a l'ajuntament.

Després em va parlar del que havia estat fent sobre el tema i vaig veure que s'ho havia pres seriosament: havia estat fent consultes i indagant sobre les característiques de la problemàtica en qüestió i sobre les possibles vies de resolució. Em va exposar els seus arguments per defensar la seva postura, la de l'ajuntament, i les solucions que havien pres i que pensaven endegar. Tot i condicionar-ho tot a qüestions pressupostàries i malgrat que potser jo hagués mirat de resoldre la situació amb una perspectiva més agosarada, la dedicació que havia demostrat i els resultats que va proposar eren molt més del que m'havia imaginat mitja hora abans. 

Vam encetar un segon tema, tot just encetar perquè en Raül tenia una altra reunió i portàvem ja molta estona xerrant. Malgrat només fer-ne cinc cèntims, va demostrar novament el seu interès en una qüestió que desconeixia, prenent notes, fent-me preguntes i fins i tot aventurant-se a proposar algun marc on la nova proposta podria trobar el seu encaix, sense tirar-la per terra en cap moment. La reunió es va acabar amb l'oferta de seguir-ne parlant, de buscar-hi solucions i encaix a les diferents qüestions plantejades, cosa que no dubto que hi dedicarà nous esforços. I amb una nova i afectuosa encaixada. 

I potser t'estàs preguntant què té d'excepcional la situació. I potser tens raó, o només en part. Perquè en realitat el que hauria de ser normal és aquest tracte, aquestes formes i aquesta manera de fer i allò excepcional el que se surt d'aquest esquema. Però no ens enganyem, normalitat i excepcionalitat inverteixen sovint els seus papers... I que una persona mossegui un gos deixa de ser notícia.

Gràcies, Raül, per la normalitat.

2 comentaris:

  1. Vols dir que normalment les teves reunions son més violentes? Crits i insults?

    ResponElimina
    Respostes
    1. T'ha semblat això? No, my god! Però digue'm que el que no és normal és l'esperit interessat, receptiu, cooperatiu i sensible. I no cal arribar al crit i l'insult. Hi ha moltes altres maneres de fer mal o tensar la corda....i com deia l'amiga Mayra "hasta aquí puedo leer". ;-)

      Elimina

Si vols compartir el que penses...

Fotografia de capçada: Guineu (Vulpes vulpes). Vall de Cardós (Pallars Sobirà). Autor: Ignasi Oliveras