Diuen que l'actriu Liz Taylor utilitzava l'idioma espanyol quan havia d'insultar els periodistes que l'assetjaven i a qui no suportava. Sembla ser que entenia que els sons propis d'aquesta llengua són més forts que altres com del mateix anglès, i els insults traduïts a l'espanyol molt més malsonants.
Llegenda o no, no em sembla inversemblant que ho fes. De fet, conec algú que diu que una de les seves paraules preferides en espanyol, ja em perdonareu per escatològic, és mierda, i m'ho justifica pel so combinat de les lletres i i e, el que tècnicament es coneix com a diftong, on es combinen dues vocals, una forta i una dèbil. La cosa pren envergadura si hi poses intencionalitat al vocalitzar, prenent-te el teu temps mentre arrossegues el diftong si pot ser aixecant lateralment un costat (no importa quin) del llavi superior. Si ho comparem amb la traducció catalana merda la veritat és que sembla que estiguem en un combat de boxa desigual entre un pes pesat i un pes ploma. O un pes mosca si utilitzem el francès merde, on la força de la paraula es dilueix totalment i gairebé podríem utilitzar-la graciosament acompanyada d'una reverència.
En el fons, però, tampoc és ben bé una qüestió de diftongs. Només cal pensar en el verb fotre i la seva plasticitat de funcions i multiplicitat de significats -riute'n del barrufar dels barrufets- i comparar-ho amb el també plàstic i polisèmic joder. Crec que l'acabament er, amb la força oportuna sobre la r, hi ajuda molt.